jueves, 30 de agosto de 2018

SOLEDAT PRÒPIA

Imagen FB de Pere Bessó





SOLEDAT PRÒPIA




Des dels marges esparsos del vent, cec, desfaig les meues pròpies soledats: mai no sabí si hi hagué pila baptismal que rentara l’animal acumulat que arrossegue a la meua esquena. Sé per compte propi de les esquerdes del tuguri i l’estridència. Sé de la circumcisió de dunes en el cossí de les meues mans i en les parets de llum destruïdes dels meus ulls.

Enmig de l’excessiu, la trencadura de les concavitats i el ressò apagat buscant el seu refugi.

Ací, en el diàmetre de l’horitzó, les lentes esquenes dels morts i l’ensopegada sòrdida dels somnis.

Davant del desvari que em propicien les voltes i les pregàries, els braços, llavors, de la letargia: damunt del paper, tota l’aprehensió de les evocacions i la humitat dels armaris.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOLEDAD PROPIA




Desde las márgenes dispersas del viento, ciego, deshago mis propias soledades: jamás supe si hubo pila bautismal que lavara al animal acumulado que arrastro en mi espalda. Sé por cuenta propia de las hendiduras del tugurio y la estridencia. Sé de la circuncisión de dunas en el cuenco de mis manos y en las paredes de luz destruidas de mis ojos.

En medio de lo excesivo, la quebradura de las concavidades y el eco apagado buscando su refugio.

Ahí, en el diámetro del horizonte, las lentas espaldas de los muertos y el traspiés sórdido de los sueños.

Ante el desvarío que me propician las bóvedas y las plegarias, los brazos, entonces del letargo: sobre el papel, toda la aprehensión de las evocaciones y la humedad de los armarios.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

miércoles, 29 de agosto de 2018

HUMITAT CREMANT

Imagen FB de Pere Bessó






HUMITAT CREMANT




“Quan el carrer és ullerós de portes,” i hi ha incendis en les andanes, descaragolades, el remot sembla un somni de malsons. Certs simbolismes aparenten les grenyes del basalt: d’ací la necessitat de trobar-se lluny de l’argent viu, o de la digressió que deixen les ferralles.

Al peu, li és propici el despòtic, el mos escampat de les vores o aquesta ensopegada de demències desplomades en l’abjecte. (A estones un no entén el ferment dels desguassos, ni els encaixos amorfos de la nàusea, ni l’horror il·legible de les frontisses.)

El cel acostuma a esdevindre una falàcia, quan el coixí llostreja entre grillons i en les puntes, els buits entumits del temps sense advertir els incisius.

Només fa mal, dic, el tren de fusta en la darrera gota de la rosada.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





HUMEDAD QUEMANTE




“Cuando la calle está ojerosa de puertas,” y hay incendios en los andenes, desatornillados, lo remoto parece un sueño de pesadillas. Ciertos simbolismos aparentan las greñas del basalto: de ahí la necesidad de estar distante del azogue, o de la digresión que dejan los herrajes.

Al pie, le es propicio lo despótico, el mordisco esparcido de los bordes, o ese tropezón de demencias desplomadas en lo abyecto. (A ratos uno no entiende el fermento de los desagües, ni los encajes amorfos de la náusea, ni el horror ilegible de los goznes.)

Suele resultar una falacia el cielo, cuando la almohada amanece entre grilletes y en los extremos, los vacíos entumecidos del tiempo sin advertir los incisivos.

Sólo duele, digo, el tren de madera en la última gota del rocío.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga


martes, 28 de agosto de 2018

ESCARRANSIMENT

Imagen FB de Pere Bessó





ESCARRANSIMENT




En l’imminent, la corporeïtat desmemoriada i el seu alé inflat. Potser, així, l’ànima d’estar cega. Tot just la claredat i la ferida engangrenada, l’odi que ens abraça i suborna. De l’amor, supuren els fèretres i la rosa en embolcalls d’asfalt. Ja finit, no serveix la rosada descalça de la terra.

(Sempre ens fa mal a les aixelles el centelleig desplomat de les pors i els cantons de vinagre del sanglot. Després de tot, ningú no escapa a l’embardissatge de les dents quan vivim de comptat les malapteses.)

És llarg el país del nostre naixement i el seu greu lletreig de certituds. La seua foscor successiva és un revòlver com la veu de cendra en la memòria. Un desperta cada dia amb l’ardor d’una llàgrima, o aquella imatge d’ossos de la infància.

El cor capitula, de vegades, en les finestres de la pluja.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE
BESSÓ




DESMEDRO




En lo inminente, la corporeidad desmemoriada y su henchido aliento. Quizás, así, el alma de estar ciega. Apenas la claridad y la herida engangrenada, el odio que nos abraza y soborna. Del amor, supuran los féretros y la rosa en envoltorios de asfalto. Ya fenecido, no sirve el rocío descalzo de la tierra.

(Siempre nos duele en las axilas el centelleo desplomado de los miedos y las esquinas de vinagre del sollozo. Después de todo, nadie escapa al zarceo de los dientes cuando vivimos de contado las torpezas.)

Es largo el país de nuestro nacimiento y su grave deletreo de certidumbres. Su oscuridad sucesiva es un revólver como la voz de ceniza en la memoria. Uno despierta cada día con el ardor de una lágrima, o aquella imagen de huesos de la infancia.

El corazón capitula, a veces, en las ventanas de la lluvia.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga


ESTAT DE PARANOIES

Imagen FB de Pere Bessó






ESTAT DE PARANOIES




S’alcen esquerdes o fenedures com muralles i hi ha gossos que trauen el cap a les escasses pluges que cauen: mentre dorm algú desembarca en l’altra riba dels litorals. Finalment, l’Hades pot tornar-nos a les pors velles, a la roba interior liquada, o a les estepes dissecades de la fetor. (Ara necessite un almanac per a veure cap a on va la primavera, les mosques damunt del pa i els laberints desvetlats del vent.)

Tota l’alegria ha sigut furtada en ple migdia per la ira i el dubte. Entre les altes soledats de la ciutat, un mira, esglaiat, la llum cega que es desfulla desterrada de l’arbre.

Es fa fosc en el cendrer dels déus. Contra les voravies rovellades, els grocs que creuen els estralls de les ombres. (Al límit del viscut, algú encara respira.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ESTADO DE PARANOIAS




Se levantan grietas o hendiduras como murallas y hay perros que se asoman a las pocas lluvias que caen: mientras duermo alguien desembarca en la otra orilla de los litorales. Al final, el Hades puede volvernos a los viejos miedos, a la ropa interior licuada, o a las estepas disecadas del hedor. (Ahora necesito un almanaque para ver hacia dónde va la primavera, las moscas sobre el pan y los laberintos develados del viento.)

Toda la alegría ha sido robada en pleno mediodía por la ira y la duda. Entre las altas soledades de la ciudad, uno mira, asustado, la luz ciega que se deshoja desterrada del árbol.

Anochece en el cenicero de los dioses. Contra las aceras oxidadas, los amarillos que cruzan los estragos de las sombras. (Al límite de lo vívido, alguien respira, todavía.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

domingo, 26 de agosto de 2018

PAISATGE UN

Imagen FB de Pere Bessó





PAISATGE UN




Era només aquella paret de set ofegada i la silueta cremada de les paraules: la claredat té aquests diàlegs obscurs dels calabossos i el desvetlament abissal del tòrax. (Encara recorde els litorals niats al seu melic i la boca d’aigua anunciant l’avidesa i el jardí dens, a prop de les meues mans.)

Entre tants rituals, l’absurd, potser dels mars dessagnats, o aquest perdurar sense assaciar-se en l’obliquïtat.

Devastats els espills, les resplendors fosques del posseït, les solapes arrapades del giratori. Enmig de tanta usura, un es queda vivint entre les esquerdes desviscudes del costat.

Crema l’ala amb el resquill en el ràfec del diürn. (Sí, són segles de vetlar l’encens de genollons damunt de la cendra.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PAISAJE DESNUDO




Era sólo aquella pared de sed ahogada y la silueta quemada de las palabras: la claridad tiene esos diálogos oscuros de los calabozos y el desvelo abisal del tórax. (Todavía recuerdo los litorales anidados en su ombligo y la boca de agua anunciando la avidez y el jardín denso, cercano a mis manos.)

Entre tantos rituales, el absurdo, acaso de los mares desangrados, o ese perdurar sin saciarse en la oblicuidad.

Devastados los espejos, los resplandores oscuros de lo poseso, las solapas arañadas de lo giratorio. En medio de tanta usura, uno se queda viviendo entre las grietas desvividas del costado.

Arde el ala con la esquirla en el alero de lo diurno. (Sí, son siglos de velar el incienso de rodillas sobre la ceniza.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

sábado, 25 de agosto de 2018

ROSTOLLS DE L’INFRAMÓN

Imagen FB de Pere Bessó





ROSTOLLS DE L’INFRAMÓN 




Dins de la viola, la llum és blanca com la veu de Llàtzer,
com l’incisivament inquietant.
Maduren els buits a l’aguait d’un arquer.
—Clave la meua ombra en l’ocell tardívol de la vesprada, en la pudor
del desús de les llambordes,
en la nuesa esguitada de tristesa.
Retorn als cavalls destrossats del pus i a la bulla
dels morts,
a la història purulenta de les humitats retallades.

Sempre resulta fosc el sanglot inusitat i la seua placenta.
Al voltant del meu propi escapçament, els llocs comuns
de la boira: els antres foscos al paladar,
i aquesta mena de resistència a les veleïtats prostituïdes.

(Estreny els rostolls de l’inframón i dissolc les seues mirades.)

—Em quede amb la glòria que em donen les anihilacions.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





RASTROJOS DEL INFRAMUNDO 




Dentro del alhelí, la luz es blanca como la voz de Lázaro,
como lo incisivamente inquietante.
Maduran los vacíos a la espera de un arquero.
—Clavo mi sombra en el pájaro tardío de lo tarde, en el hedor
del desuso de los adoquines,
en la desnudez salpicada de tristeza.
Regreso a los caballos destrozados del pus y al bullicio
de los muertos,
a la historia purulenta de las humedades cercenadas.

Siempre resulta hosco el sollozo inusitado y su placenta.
Alrededor de mi propia decapitación, los lugares comunes
de la niebla: los antros oscuros en el paladar,
y esta suerte de resistirme a las veleidades prostituidas.

(Arreo los rastrojos del inframundo y disuelvo sus miradas.)

—Me quedo con la gloria que me dan las aniquilaciones.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

viernes, 24 de agosto de 2018

MANTRA

Imagen FB de Pere Bessó





MANTRA




Semiconscient el centaure en la seua vigília, l’orgasme del somni dels déus, la brasa còsmica en la respiració immemorial: el gen de la saviesa estel·lar distribueix la seua heretat de grifs dansants. Retorn al remot de l’epifania, al bufament infinit de la sang. En l’inaprehensible de les asimetries, el pla inefable dels cercles que donen vida a la nuesa de l’hermetisme. Et celebre, pol·len del meu origen per a navegar, si és possible, entre catacumbes on el pensament buida els seus oblits.

(A l’espill orb, les aigües glacials, l’àtom de les meues edats com els fluids del karma. El riu interior s’obri i, amb la seua mà ígnia, fa de la ferida el seu propi coneixement.)

Mai no deixem de ser, enmig de sols verds, el desconegut. Des de la muntanya veiem el sol de l’ombra, la pregària premonitòria de la taula i la seua procreació.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MANTRA




Semiconsciente el centauro en su vigilia, el orgasmo del sueño de los dioses, el ascua cósmica en la respiración inmemorial: el gen de la sabiduría estelar distribuye su herencia de grifos danzantes. Regreso a lo remoto de la epifanía, al soplo infinito de la sangre. En lo inasible de las asimetrías, el plano inefable de los círculos que dan vida a la desnudez del hermetismo. Te celebro, polen de mi origen para navegar, si es posible, entre catacumbas donde el pensamiento vacía sus olvidos. 

(En el espejo ciego, las aguas glaciales, el átomo de mis edades como los fluidos del karma. El río interior se abre y, con su mano ígnea, hace de la herida su propio conocimiento.)

Nunca dejamos de ser, entre soles verdes, lo desconocido. Desde la montaña vemos el sol de la sombra, la plegaria premonitoria de la mesa y su procreación.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

LASCÍVIA

Imagen FB de Pere Bessó





LASCÍVIA




És difícil abstindre’m dels peixos líquids que bracegen en els teus mugrons de sucre i infinit. Ho sé en veure-hi la humitat del país que em conté, aquest cingle d’aventura en la pell de l’ull. Cada nuesa va deixant els vestigis del riu que ha trencat el dic de la carn delerada. Al mural dels espills, el teu sexe és una faula de fragants ales: de sempre, supose, la despulla és una flauta. Transitem fins al desencert de la gota desvetlada. Sortosament, no hi ha indigència possible en la teua illa, ni atavismes.

(És clar que no hi ha absoluts en aquest hivern de la terra. Només el bé comú de l’ànsia subterrània i el foc ascendint sense titubeigs a l’escriptura. Al capdavall el somni és una altra ombra diluïda en la saliva. Un altre horitzó implacable sobre el teu tòrax.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LASCIVIA




Es difícil abstenerme de los peces líquidos que bracean en tus pezones de azúcar e infinito. Lo sé al ver la humedad del país que me contiene, ese risco de aventura en la piel del ojo. Cada desnudez va dejando los vestigios del río que ha roto el dique de la carne anhelada. En el mural de los espejos, tu sexo es una fábula de fragantes alas: desde siempre, supongo, el despojo es una flauta. Transitamos hasta el desatino de la gota develada. Por suerte, no hay indigencia posible en tu isla, ni atavismos.

(Claro que no existen absolutos en este invierno de la tierra. Sólo el bien común del ansia subterránea y el fuego ascendiendo sin titubeos a la escritura. Al cabo el sueño es otra sombra diluida en la saliva. Otro horizonte implacable sobre tu tórax.)

miércoles, 22 de agosto de 2018

NIT

Imagen FB de Pere Bessó





NIT




La música és espectral cremant-se en les meues palpebres.
Sobre la boira respira la foguera:
Aguaiten els horrors en la carn i fa mal l’avidesa agònica
de l’arna i els terraplens.

No hi ha lloc per a resguardar l’entranya, llevat del fèretre.

Tampoc no hi ha enigma en la foscor dels espills,
només la bèstia somnàmbula de les pors
i la pedra inconclusa dels que dormen a deshores.

M’envaeix la fatalitat de la fullaraca, l’ombra de l’enderroc
dels hivernacles:

(la nit em persegueix amb el seu sutge i gratuïta obsessió.)

Cada vegada he de canviar de roba
i ensucrar
l’aigua negra de l’opacitat.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NOCHE 




La música es espectral quemándose en mis párpados.
Sobre la bruma respira la hoguera:
Acechan los horrores en la carne y duele la avidez agónica
de la polilla y los terraplenes.

No existe lugar para resguardar la entraña, salvo el féretro.

Tampoco hay enigma en la oscuridad de los espejos,
sólo la bestia sonámbula de los miedos
y la piedra inconclusa de los que duermen a deshoras.

Me invade la fatalidad de la hojarasca, la sombra del escombro
de los invernaderos:

(la noche me persigue con su hollín y gratuita obsesión.)

Cada vez debo cambiar de ropa
y azucarar
el agua negra de la opacidad.

De: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 21 de agosto de 2018

TESTIMONIATGE

Imagen FB de Pere Bessó





TESTIMONIATGE





Tota la humitat és inenarrable, les gotetes de suor en cada mossegada o aquesta tortura famolenca de les depredacions. Sempre m’he acomiadat en cada porta de promontoris de cadàvers i de cofres que mai no poguí agafar amb les mans. En trencar l’alba, la llet fosca del cerç i aquesta sensació de dies amb caretes i tristeses com un plat buit. (L’única certesa és la cendra verge de la ràfega entre tants buits com deixa l’encanteri.)

La realitat és aquest altre somni d’indigències: òbric les portes i em cargole en la intimitat dels mocadors. —Tot ho ompli a caramull l’al·legoria fàtua del temps.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduüt en català per PERE BESSÓ




TESTIMONIO




Toda la humedad es inenarrable, las gotitas de sudor en cada mordida o esa tortura hambrienta de las depredaciones. Siempre me he despedido en cada puerta de promontorios de cadáveres y de cofres que nunca pude asir con las manos. Al amanecer, la leche oscura del cierzo y esa sensación de días con máscaras y tristezas como un plato vacío. (La única certidumbre es la ceniza virgen de la ráfaga entre los tantos vacíos que deja el hechizo.)

La realidad es ese otro sueño de indigencias: abro las puertas y me enrosco en la intimidad de los pañuelos. —Todo lo colma la alegoría fatua del tiempo.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

lunes, 20 de agosto de 2018

REREFONS

Imagen FB de Pere Bessó






REREFONS




Després de tant símbol que evoca la mansuetud,
veig un rerefons arriscat de sigils, ressons de mans lligades,
un temps que revifa la cendra,
les falses certeses,
i el trànsit del foc a deshora.
I el penya-segat unànime
fins als turmells.


En la branca de sang de l’infinit, transpirem els espills
derruïts de la fulla d’esperma, el destí que s’esgota
en l’aiguat irreconciliable del desvetlament.

Tot és camí incert i s’estova en l’alé.
Algún somni queda, sí, com una porta clandestina,
o un vitrall espés d’urgències.

Tot és possible en un món amb tantes manies i botxins.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





TRASFONDO



Después de tanto símbolo que evoca a la mansedumbre,
veo un trasfondo riesgoso de sigilos, ecos de manos atadas,
un tiempo que revive la ceniza,
las falsas certidumbres,
y el tránsito del fuego a deshora.
Y el acantilado unánime
hasta los tobillos.

En la rama de sangre del infinito, transpiramos los espejos
derruidos de la hoja de esperma, el destino que se agota
en el aguacero irreconciliable del desvelo.

Todo es camino incierto y se ahueca en el aliento.
Algún sueño queda, sí, como una puerta clandestina,
o un vitral espeso de apremios.

Todo es posible en un mundo con tantas manías y verdugos.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

sábado, 18 de agosto de 2018

COÀGUL

Imagen FB de Pere Bessó





COÀGUL 




Quelcom enrogeix quan un furga en les mirades. Sempre em toca caminar en la soledat que deixen els desencontres. (En aquest batec que s’obri tremolós entre els braços i en la tendresa que mai no troba hostalatge en les andanes.) De sobte, la mitjanit descomposant-se enmig de la boira, mentre els trens passen escampats en el sanglot.

No sé en quina orfandat de l’aigua cap la cendra, ni en quin cec esclareix un bastó, ni quina pluja ens retorna la blancor.

En el coàgul de pols de les orelles, els ecos de la destral damunt de la fusta, i aquest desig de cridar certeses.

Res, però, no té destí encara, excepte la fulla del vent al pit. L’alé només es corba enmig de l’ombra.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





COÁGULO 




Algo enrojece cuando uno hurga en las miradas. Siempre me toca caminar en la soledad que dejan los desencuentros. (En ese latido que se abre tembloroso entre los brazos y en la ternura que nunca encuentra hospedaje en los andenes.) De pronto, la medianoche descomponiéndose entre la niebla, mientras los trenes pasan esparcidos en el sollozo.

No sé en qué orfandad del agua cabe la ceniza, ni en qué ciego esclarece un cayado, ni qué lluvia nos regresa la blancura.

En el coágulo de polvo de las ojeras, los ecos del hacha sobre la madera, y este deseo de gritar certezas.

Pero nada tiene destino, todavía, salvo la hoja del viento sobre el pecho. El aliento sólo se curva en medio de la sombra.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

viernes, 17 de agosto de 2018

RÀFEGA SILENCIOSA

Imagen FB de Pere Bessó






RÀFEGA SILENCIOSA




Ara només l’arqueologia remorosa de la paraula.
El cap de carrer de la pudor com una altra trinxera: ací la vella
companyia de la història i les seues mancances,
i aquella alba tancada de llarga nit.

Hi ha dies a les palpentes, excepte els petits records.

Davant de les ribes tèrboles de la nit, la ràfega silenciosa
i les seues bastides viscoses.
De vegades només em trobe amb carrers vençuts i innocències
emmurallades pel fred i balcons que tanquen la distància.
L’acritud de les brides em tornen a la sotsobra.
Els malfactors un dia es faran fum o arna o excrements.
No busque una boca, sinó el sentit del llavi.

Encara que sempre fon captaire de flassades i de tempestes.

(Tota la meua respiració fou sacsejada pel barnís del tile;
i per aquests castells de naips emmascarats d’insistències.)


Al camí trobí els trossets de reuma dels déus.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RÁFAGA SILENCIOSA




Ahora sólo la arqueología rumorosa de la palabra.
La bocacalle del hedor como otra trinchera: aquí la vieja
compañía de la historia y sus carestías,
y aquella cerrada alba de larga noche.

Hay días a tientas, salvo los pequeños recuerdos.

Ante las orillas turbias de la noche, la ráfaga silenciosa
y sus viscosos andamiajes.
A veces sólo me encuentro con calles vencidas e inocencias
amuralladas por el frío y balcones que cierran la distancia.
La acritud de las bridas me retornan a la zozobra.
Los malhechores un día se harán humo o polilla o heces.
No busco una boca, sino el sentido del labio.

Aunque siempre fui mendigo de cobijas y de tempestades.

(Toda mi respiración fue sacudida por el barniz del tile;
y por esos castillos de naipes enmascarados de insistencias.)


En el camino hallé los trocitos de reuma de los dioses.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga







jueves, 16 de agosto de 2018

DELIRIS CONTRARIS

Imagen FB de Pere Bessó





DELIRIS CONTRARIS




La vida té caducitat, és com els murmuris grocs
de l’ocell davant de la finestra de fred de totes les intempèries.
Davant de l’impassible descobresc l’altra cara de la moneda:
les antípodes i els seus calcetins grossos, les bones lleialtats
de l’ull que enganya, la casa mal tancada i perdudes les claus.
Ningú no camina descalç damunt de les estacions de la brasa.
Conec cristalls definitius i boques que em recorden agulles de cap,
i paraigües densos, allà, sense cap llegitimitat.
Visc amb els braços oberts pels que queden i estimen,

A la mirada arriben les ombres i la demència, la complicitat
d’aquest Paradís, i el doble alé del vòmit en el silenci.

(La resta és la fúria i les seues exhalacions, aquest abisme corrent
i vacil·lant de la consciència,
potser la forma humana més visible.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DELIRIOS CONTRARIOS




La vida tiene caducidad, es como los murmullos amarillos
del pájaro frente a la ventana de frío de todas las intemperies.
Ante lo impasible descubro el otro lado de la moneda:
las antípodas y sus gruesos calcetines, las buenas lealtades
del ojo que engaña, la casa mal cerrada y perdidas las llaves.
Nadie camina descalzo sobre las estaciones de la brasa.
Conozco cristales definitivos y bocas que me recuerdan alfileres,
y paraguas densos, allá, sin ninguna legitimidad.
Vivo con los brazos abiertos por los que quedan y aman,

A la mirada llegan las sombras y la demencia, la complicidad
de este Paraíso, y el doble aliento del vómito en el silencio.

(Lo demás es la furia y sus exhalaciones, ese abismo corriente
y vacilante de la conciencia,
quizás la forma humana más visible.)


Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 14 de agosto de 2018

JA HE CAMINAT

©Fotografía Arturo Medina





JA HE CAMINAT




…soplo de sombra en noche cerrada
que es la imagen que de mí tengo…
José Moreno Villa




Ja he caminat prou malgrat tantes finestres mutilades: visc dissimulant les ombres, ombres marcides com la nit que crema en els dies amagats en la fullaraca.

Desafie el clown que es descolora en els albellons, dissimule els olors de l’hivern en les iliades i la set que ascendeix com una bèstia i la respiració líquida que taca els porus.

Tremolen els llumins en la entranya del peix, ací es momifiquen els murmuris de l’alambí: sent el pes de les migracions de la rosada i les ales en el confí de la cendra.

(De vegades només sent la gebrada del vent i els absurds que sagnen pertot arreu. Al voltant, els diluvis precipitats dels cràters corcats per les parpelles. I la veu estranya del tret en els ocells i la flassada amb distàncies que no em pertanyen.)

Enmig del brogir de tantes tapisseries, els tatuatges com ventalls en els meus somnis.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





YA HE CAMINADO




…soplo de sombra en noche cerrada
que es la imagen que de mí tengo…
José Moreno Villa




Ya he caminado lo suficiente pese a tantas ventanas mutiladas: vivo disimulando las sombras, sombras marchitas como la noche que arde en los días escondidos en la hojarasca.

Desafío al clown que se descolora en las alcantarillas, disimulo los olores del invierno en los ijares y la sed que asciende como una bestia y la respiración líquida que mancha los poros.

Tiemblan los fósforos en la entraña del pez, ahí se momifican los murmullos del alambique: siento el peso de las migraciones del rocío y las alas en el confín de la ceniza.

(A veces sólo escucho la escarcha del viento y los absurdos que sangran en cualquier parte. Alrededor, los diluvios precipitados de los cráteres carcomidos por los párpados. Y la voz extraña del disparo en los pájaros y la cobija con distancias que no me pertenecen.)

En medio del rugido de tantas tapicerías, los tatuajes como abanicos en mis sueños.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga
©Fotografía Arturo Medina