sábado, 2 de febrero de 2019

AUS SENSE EXORDI

Imagen FB de Pere Bessó





AUS SENSE EXORDI




Som aus d’un altre misticisme sense exordi previ: en cada penombra ens adonem d’aquesta impaciència difuminada en el corpus de la nostra sang. I, per bé que l’agonia té la seua pròpia ebrietat, ens guardem per a la memòria. De cada foc, emergeix una sensació estranya: la nuesa il·limitada dels ulls com una altra forma de transcendir en l’arrel. Crescuts en l’essència, la nostra divinitat és als braços i el misteri de les finestres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AVES SIN EXORDIO




Somos aves de otro misticismo sin exordio previo: en cada penumbra advertimos esa impaciencia difuminada en el corpus de nuestra sangre. Y si bien la agonía tiene su propia ebriedad, nos guardamos para la memoria. De cada fuego, emerge una sensación extraña: la desnudez ilimitada de los ojos como otra forma de trascender en el arraigo. Crecidos en la esencia, nuestra divinidad está en los brazos y en el misterio de las ventanas.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

FOLLIA

Imagen FB de Pere Bessó





FOLLIA




S’obri el bosc a la meua follia de levitar en el niu on el refilet neva de sobte. Interpel·lem al malmés de les robes i al paradís que se’ns escapa del pit. En el motle essencial del cos, es perllonga el fil de sang de la ventada lúdica del temps. Davant del definitiu, —i mentre la ciutat dorm—, avança el foc en l’hivernacle. Damunt del promontori de somnis la pluja neteja el camí per a trobar-t’hi de bell nou.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LOCURA




Se abre el bosque para mi locura de levitar en el nido donde el trino nieva repentinamente. Interpelamos a lo maltrecho de las ropas y al paraíso que se nos escapa del pecho. En el molde esencial del cuerpo, se prolonga el hilo de sangre del vendaval lúdico del tiempo. Ante lo definitivo, —y mientras la ciudad duerme—, avanza el fuego en el invernadero. Sobre el promontorio de sueños la lluvia limpia el camino para encontrarte de nuevo.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

OCELL DE L’OBLIT

Imagen FB de Pere Bessó





OCELL DE L’OBLIT




Que ton sein m’était doux! que ton coeur m’était bon!
Charles Baudelaire





Passats ja els parcs i les avingudes, la llum és més clara, tant com l’oblit omnipresent en cada estrèpit. (Sé amb escreix que el foc és inacabable i que en la golfa es perllonga l’ocell de l’instant, aquell que picoteja la boca perque tot ocórrega.) Està humida la nit i als carrers fa fred i el regne de la follia abotona les aurèoles i el món s’aboca desendreçat com sempre. Ara, només hem de guardar la música en l’armari, o en la tardor de trens del riure. 
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PÁJARO DEL OLVIDO




Que ton sein m’était doux! que ton coeur m’était bon!
Charles Baudelaire





Ya andados los parques y las avenidas, la luz es más clara, tanto como el olvido omnipresente en cada estruendo. (Sé de sobra que el fuego es inacabable y que en el desván se prolonga el pájaro del instante, aquel que picotea la boca para que todo suceda.) Está húmeda la noche y en las calles hace frío y el reino de la locura abotona las aureolas y el mundo se asoma desaliñado como siempre. Ahora, sólo debemos guardar la música en el armario, o en el otoño de trenes de la risa.

Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

SENDER

Imagen FB de Pere Bessó





SENDER




Darrere de la finestra, aquell sender assolellat de fullaraca: les parets de fusta amb resplendor de brasa descendeixen al meu interior. És la casa de sempre, però també diferent. És l’aroma intemporal de l’entranya que se sent en les pol·lucions de l’hivern: gota a gota l’espelma en obligat monòleg. (En aquest fluir lent, creuem sense objecció els parracs de la nit fins a l’estrany relleu de l’edènic.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SENDERO




Detrás de la ventana, aquel sendero asoleado de hojarasca: las paredes de madera con resplandor de ascua descienden a mi interior. Es la casa de siempre, pero también distinta. Es el aroma intemporal de la entraña que se oye en las poluciones del invierno: gota a gota la espelma en obligado monólogo. (En ese fluir lento, cruzamos sin reparo los andrajos de la noche hasta el extraño relieve de lo edénico.)
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga