martes, 10 de septiembre de 2019

EN L’OMBRA EL GROC

Imagen FB de Pere Bessó





EN L’OMBRA EL GROC




En l’ombra el groc galopant de la pols sobre la retòrica del vent: ací les teues dues cuixes de ros i la flassada d’intempèrie del cel (vesteixes aigües de sucre bestial i dues esglésies inclinades a la meua boca) al carrer dissortament es reparteix l’horror i ens deixa una sensació de morgue i de cadàvers en la nostra pròpia voracitat la fam del terror pinta de roig la nit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





EN LA SOMBRA EL AMARILLO




En la sombra el amarillo galopante del polvo sobre la retórica del viento: ahí tus dos muslos de rocío y la cobija de intemperie del cielo (vistes aguas de bestial azúcar y dos iglesias inclinadas a mi boca) en la calle por desgracia se reparte el horror y nos deja una sensación de morgue y de cadáveres en nuestra propia voracidad el hambre del terror pinta de rojo la noche.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

RESPIRE DES DE LA GOTA D’INFINIT

Imagen FB de Pere Bessó




RESPIRE DES DE LA GOTA D’INFINIT




De un seno tuyo al otro sollozaba un poco de ternura.
Efraín Huerta




Respire des de la gota d’infinit vessada al llit: ací transita tot nu el misteri si de cas el germen de la mort la tendresa que mai no podrà ser asfíxia o tomba (aquella foguera em tornà les consonants i l’entranyable capoll dels miratges) només així he pogut transitar les intempèries del país i les seues finestres desplomades.





RESPIRO DESDE LA GOTA DE INFINITO




De un seno tuyo al otro sollozaba un poco de ternura.
Efraín Huerta




Respiro desde la gota de infinito derramada en la cama: ahí desnudo transita el misterio acaso el germen de la muerte la ternura que nunca podrá ser asfixia o tumba (aquella hoguera me devolvió las consonantes y el entrañable capullo de los espejismos) sólo así he podido transitar las intemperies del país y sus ventanas desplomadas.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

GÀBIA DE RECORDS

Imagen FB de Pere Bessó





GÀBIA DE RECORDS




Una gàbia de records gasta les meues sabates encara que com en Heràclit no mossegue dues vegades l’ham ni confonc les consignes de la nit amb les claus del dia (A tants cadàvers que fan mal se m’apaguen les finestres de l’alegria les estacions els trens els ulls i aquells braços com paragües al meu pit) davant de les flassades humiliades de la memòria el captaire de sempre i els seus records potser l’avenir sense roba ni espills (ara al país endormiscat es juga a l’il·lusionisme i des d’aquesta òptica se’ns despista amb fake news i fake love.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




JAULA DE RECUERDOS




Una jaula de recuerdos gasta mis zapatos aunque como en Heráclito no muerdo dos veces el anzuelo ni confundo las consignas de la noche con las llaves del día (A tantos cadáveres que duelen se me apagan las ventanas de la alegría las estaciones los trenes los ojos y aquellos brazos como paraguas en mi pecho) ante las cobijas humilladas de la memoria el mendigo de siempre y sus recuerdos quizás el porvenir sin ropa ni espejos (ahora en el país a duermevela se juega al ilusionismo y desde esa óptica se nos despista con fake news y fake love.)
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

LA DISTÀNCIA I LA SEUA PRÈDICA ATZAROSA

Imagen FB de Pere Bessó





LA DISTÀNCIA I LA SEUA PRÈDICA ATZAROSA




Éste es un tiempo despiadado
de mariposas blancas volando alrededor de los cuchillos…
Julia Otxoa




La distància i la seua prèdica atzarosa tornà salobrós el suau país de les rodalies o en moll vençut les teues cuixes i la teua boca (des d’aquell silenci només la cendra ara ho recorde i al llindar els teus pits d’àngel en les meues mans i la pell humida que em regalaves) en quin país vivim tants llampecs avui modulats buits en quin tall es pergué l’alé la llum i l’univers de les teues mans aquests dies de feixuguesa només ens assisteix el crit d’una boca que es nega a si mateixa potser el perenne gemec de l’ocell mort en un món cec.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LA DISTANCIA Y SU PRÉDICA AZAROSA




Éste es un tiempo despiadado
de mariposas blancas volando alrededor de los cuchillos…
Julia Otxoa




La distancia y su prédica azarosa convirtió en salobre el suave país de las cercanías o en vencido muelle tus muslos y tu boca (desde aquel silencio solamente la ceniza ahora lo recuerdo y en el umbral tus pechos de ángel en mis manos y la piel húmeda que me regalabas) en qué país vivimos tantos relámpagos hoy moduladas oquedades en qué filo se perdió el aliento la luz y el universo de tus manos en estos días de pesadumbre solo nos asiste el grito de una boca que se niega a sí misma acaso el perenne quejido del pájaro muerto en un mundo ciego.

Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

ALS FILFERROS DE SALIVA

©Pintura de Franz Kline





ALS FILFERROS DE SALIVA




Als filferros de saliva de l’espantall familiar el tòtem de fang de les sinuositats apocalíptiques i aquells estranys passadissos sense finestres jure que hi ha massa timidesa en els genolls de la mitjanit: el temps té fosses estranyes i peixos incolors que galopen per la veu d’aigua de les libacions tot és estrany quan mosseguem les aspes d’un café tebi en la tassa del sexe o ens agafem del coll d’algun sospir (preferiria no recordar-me’n seriament de les estranyes fugues de les mans o de mossegar els peus amb els meus ulls avariats unes gotetes de singlot passen com abelles al voltant de les genives.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





EN LOS ALAMBRES DE SALIVA




En los alambres de saliva del espantapájaros familiar el tótem de barro de las sinuosidades apocalípticas y aquellos extraños pasadizos sin ventanas juro que hay demasiada timidez en las rodillas de la medianoche: el tiempo tiene fosas extrañas y peces incoloros que galopan sobre la voz de agua de las libaciones todo es extraño cuando mordemos las aspas de un café tibio en la taza del sexo o nos agarramos del cuello de algún suspiro (preferiría no acordarme seriamente de las extrañas fugas de las manos o de morder los pies con mis ojos averiados unas pringas de hipo pasan como abejas alrededor de las encías.)
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura de Franz Kline