sábado, 6 de noviembre de 2021

AL CAPDAVALL, NOMÉS HI HA ESPERES│ AL CABO, SOLO HAY ESPERAS

 

Imagen FB de Pere Bessó



AL CAPDAVALL, NOMÉS HI HA ESPERES

 

 

No hay retorno

solo espera…

Carla Alfaro

 

 

Sempre la incertesa esbargeix els seus fragments de pedra.

Per molt, el retorn, mai no tingué franquícia, ni endevinalles.

Sempre hi restarem, en aquest laberint del dubte i l’espera,

potser perquè sovint ens acostumem a la sospita,

a un centelleig de pronunciaments incerts.

Des d’aquell vertiginós silenci, el memorial de l’insomni

i la foscor de gebrada dels jardins, la por extrema

a l’infinit, o l’eco vora llit amb l’avenir immolat.

Algú em mira lànguidament des de les multituds: un crit

és una fletxa de remolins, un pern que es precipita

als termòmetres, un gos degollat en un got de whisky.

Sempre imaginí els dimonis travessant-me la pell

com una agulla de cap i hi havia la necessitat de rompre amb l’espera:

Des de llavors, només he escoltat una música sorda a les meues temples.

Des de sempre el plany destintat dels núvols

i la pedra menuda als braços i la nuesa despoblada.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

AL CABO, SOLO HAY ESPERAS

 

 

No hay retorno

solo espera…

Carla Alfaro

 

 

Siempre la incertidumbre desparrama sus fragmentos de piedra.

Por mucho, el retorno, jamás tuvo franquicia, ni acertijos.

Siempre estaremos ahí en ese laberinto de la duda y la espera,

tal vez porque a menudo nos acostumbramos a la sospecha,

a un centelleo de pronunciamientos inciertos.

Desde aquel vertiginoso silencio, el memorial del insomnio

y la oscuridad de escarcha de los jardines, el miedo extremo

al infinito, o el eco al borde de la cama con el porvenir inmolado.

Alguien me mira lánguidamente desde las multitudes: un grito

es una flecha de vorágines, un tornillo que se precipita

en los termómetros, un perro degollado en un vaso de whisky.

Siempre imaginé a los demonios atravesarme la piel

como un alfiler y era la necesidad de romper con la espera:

Desde entonces, solo he sentido una música sorda en mis sienes.

Desde siempre el quejido desteñido de las nubes

y la piedra rapaz en los brazos y la desnudez despoblada.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga