viernes, 23 de septiembre de 2022

LLAVE DEL CONJURAT│ LLAVE DEL CONJURADO

Imagen FB de Pere Bessó


LLAVE DEL CONJURAT

 

 

i… encendida

rama del corazón en la que aún tiembla

la luz, sin sol, donde se cumple el día!

Luis Rosales

 

 

S’empetiteixen les claus per obrir l’alba. O l’habitació

generosa del somni. De genolls cap al carrer les hores crepiten

com la llenya de l’ocote esdevinguda en brasa.

—Petit es tot aquest torrent d’home entre llindes qotidianes.

Petita l’espiga davant de l’obra de l’ànima —davant de l’espera vívida

del cerç. Com esbrinar el pa sobre la claredat del vent?

Com provar que fórem fets a imatge i semblança,

enmig d’hores fatídiques i un món amb llavors

a contrallum de les muntanyes?

—Ara som vostè i jo interpretant llocs incerts

Només la clandestinitat fou la nostra llevadora i mare. Així arribà la llum

al nostre llit: tímida, esquívola, pujant al pit.

Era la nit als ulls o la nit deixant-se sentir com una branca.

Era la nit en la veu apoderant-se del cos.

O el cos en el declivi de la ràfega: el ja no ser,

sinó sal a la intempèrie.

O ser aqueixa escletxa que conclou en la branca dels arbres.

Sempre les ombres han complit el seu ser de matèria a les meues temples.

—Sempre la nit, rodona, als mocadors que l’alè encarna.

Res no és diferent a l’escuma, la cendra, el rovell

dels nàufrags. Tot pereix i res no és deu quan la llum

resta presa a les parets.

Un sent que només el sanglot escorta el tren de les emocions;

i que en els rails dormen fèretres agafats als fils tallats

dels dorments. El silenci, l’udol es tornen atroços cèrvols

de la mateixa set que adusta i cega, es vessa als ulls.

Uns altres potser riuen en voler escapar de la saliva, del vertigen,

o senzillament riuen per alliberar els malsons de la boca.

—Dolor es féu aquesta vesprada de tots els dies. Joc de cansada roba

als armaris; estèril es feu la intensitat de la gana.

Incerta la taula sense les estovalles dels somnis, sense la boca que anomene

les campanes, sense la tebiesa de les mans, sense el mar.

El cadàver d’un cos no només es veu en els fèretres,

sinó en la manca de pàgines en blanc per escriure la de l’alegria.

Però és que les temples s’acovardeixen davant de les pedres,

davant de les escales inverses del cel.

Vull trencar totes les aigües i ancorar en un sol port,

habitar el magma de les revelacions: animal jo, sense portes,

buscant l’eixida d’aquesta misèria que mai no és llum,

sinó creació de premuts gavinets —bressol o fèretre de la meua ombra,

veritat o apariència quan el sol deixa el seu concert:

minva el seu corzer i l’animat passa a ser aqueixa aljava insondable

de l’arcà —aqueixa antítesi confosa del secret.

«la meua tendresa, la meua pobra tendresa rebutjada

no la podrà embolicar amb una mirada, en un anhel infinit.»

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

LLAVE DEL CONJURADO

 

 

¡…encendida

rama del corazón en la que aún tiembla

la luz, sin sol, donde se cumple el día!

Luis Rosales

 

 

Pequeñas se hacen las llaves para abrir el alba. O la habitación

generosa del sueño. De rodillas hacia la calle las horas crepitan

como la leña del ocote convertida en ascua.

—Pequeño es todo este torrente de hombre entre linderos cotidianos.

Pequeña la espiga ante la obra del alma —ante la espera vívida

del cierzo. ¿Cómo henchir el pan sobre la claridad del viento?

¿Cómo probar que fuimos hechos a imagen y semejanza,

en medio de horas fatídicas y un mundo con semillas

a contraluz de las montañas?

—Ahora soy yo y usted interpretando lugares inciertos

Sólo la clandestinidad fue nuestra partera y madre. Así llegó la luz

a nuestro lecho: tímida, esquiva, subiendo al pecho.

Era la noche en los ojos o la noche dejándose sentir como una rama.

Era la noche en la voz apoderándose del cuerpo.

O el cuerpo en el declive de la ráfaga: el ya no ser,

sino sal en la intemperie.

O ser esa rendija que concluye en la rama de los árboles.

Siempre las sombras han cumplido su ser de materia en mis sienes.

—Siempre la noche, redonda, en los pañuelos que el aliento encarna.

Nada es diferente a la espuma, la ceniza, la herrumbre

de los náufragos. Todo perece y nada es manantial cuando la luz

se queda prendida en las paredes.

Uno siente que solo el sollozo escolta al tren de las emociones;

y que en los rieles duermen féretros asidos a los hilos cortados

de los durmientes. El silencio, el aullido se vuelven atroces ciervos

de la misma sed que adusta y ciega, se vierte en los ojos.

Otros seguramente ríen queriendo escapar de la saliva, del vértigo,

o sencillamente ríen para liberar las pesadillas de la boca.

—Dolor se hizo esta tarde de todos los días. Juego de cansada ropa

en los armarios; estéril se hizo la intensidad del apetito.

Incierta la mesa sin el mantel de los sueños, sin la boca que nombre

las campanas, sin la tibieza de las manos, sin el mar.

El cadáver de un cuerpo no solo se ve en los féretros,

sino en la carencia de páginas en blanco para escribir la de la alegría.

Pero es que las sienes se acobardan frente a las piedras,

frente a las escaleras inversas del cielo.

Quiero romper todas las aguas y anclar en un solo puerto.

habitar el magma de las revelaciones: animal yo, sin puertas,

buscando la salida de esta miseria que nunca es luz,

sino creación de apretados cuchillos —cuna o féretro de mi sombra,

verdad o apariencia cuando el sol deja su concierto:

mengua su corcel y lo animado pasa a ser esa aljaba insondable

del arcano —esa antítesis confundida del sigilo.

«mi ternura, mi pobre ternura rechazada no podrá envolverla

en una mirada, en un anhelo infinito.»

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

© André Cruchaga