martes, 5 de marzo de 2019

MÖRKA BLIXTAR

©Pintura de Gerhard Richter






MÖRKA BLIXTAR




Mörka blixtar, roterar och slår på templen - huvet ; mellan blod och kvicksilver, speglarna är utspridda och det är bitterhet liksom roten som binder oss. ( I klipporna på dina bröst svimmar jag: flygningen kommer med sitt flöde av nätter, av skuggor, klumpar, ångest.)

Det imaginära insisterar på sina sömniga visioner och sväller som ben av en kropp utan lexikon.

De slåss mellan porerna, trappornas svarta mummel, bloddroppen som finns i ett ord, hjärtslagets förvirrade artärer.

Hela dagen i klockans trasiga kotor. Hela bröstet, här förstört i denna tidiga evighet av kaos. Alla rester ackumuleras i damm.

Det är alltid avskyvärt, andan krullas upp i sängen. (Tomheten biter oss med sin kalla orm.)

Från boken: : “Antípodas del espejo”, 2018
André Cruchaga
©Traducción: Cándida Pedersen




CENTELLAS OSCURAS




Oscuras centellas, rotan y laten en las sienes; entre la sangre y el azogue, se dispersan los espejos y es el encono como raíz la que nos encadena. (En el despeñadero de tus senos me desvanezco: viene la fuga con su fluir de noches, de sombras, de bultos, de angustias.)

El imaginario insiste en sus soñolientas pulsaciones: visiones y oleajes como huesos de un cuerpo sin léxico.

Pelean entre los poros, los murmullos negros de las escaleras, la gota de sangre contenida en una palabra, las arterias confusas del latido.

Todo el día en las vértebras rotas del reloj. Todo el pecho, aquí, destruido en esta temprana eternidad del caos. Todo lo residual acumulado en el polvo.

Siempre resulta atroz, el resuello enroscado en la cama. (El vacío nos muerde con su crótalo de frío.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga
©Pintura de Gerhard Richter

FULLATGE DEL PRETÈRIT

Imagen FB de Pere Bessó





FULLATGE DEL PRETÈRIT




El pasado es un tronco abatido de árbol…
Mihaï Beniuc




És ací el motle d’argila del que sempre estigué morint com un estrany ocell porpra de guitarres; a l'uníson, —sense dubte— d’un nosaltres etern, però pretèrit. Tot el que existeix resulta estrany a la llum del temps, sense que hi haja parets que protegesquen la llibertat o un es salve de la ignomínia. Al dia següent de la son, l’ombra sense refugi d’un llarg viatge i damunt dels carrers i les nits quedades. No sé si fou aigua o escuma, tot el mar a les fosques, o només abrulls en la memòria. O només una silueta enverinada a la finestra.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FOLLAJE DEL PRETÉRITO




El pasado es un tronco abatido de árbol…
Mihaï Beniuc




Está aquí el molde de arcilla de lo que siempre estuvo muriendo como un extraño pájaro púrpura de guitarras; al unísono, —sin duda— de un nosotros eterno, pero pretérito. Todo lo que existe resulta extraño a la luz del tiempo, sin que haya paredes que protejan la libertad o uno se salve de la ignominia. Al siguiente día del sueño, la sombra sin refugio de un largo viaje y encima las calles y las noches quedadas. No sé si fue agua o espuma, todo el mar a oscuras, o sólo abrojos en la memoria. O sólo una silueta envenenada en la ventana.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

ECO D’ESPINES

Imagen FB de Pere Bessó





ECO D’ESPINES




y ahora el turbio cielo se pinta de tu rastro.
Rosario Alonso




Després dels hiverns, els ossos de la nuesa i la sembra ja tardívola i agònica dels racons silenciosos del crit. El temps ens anà despullant de tot: allà en el remot, la memòria pinta el teu rastre, la veu que empunyada feia cremar el foc. Ara, sota la molsa terrible de la nit, el cor tèbiament dessagnat. Només aquell record com un canelobre en el seu inoïble alé.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ECO DE ESPINAS




y ahora el turbio cielo se pinta de tu rastro.
Rosario Alonso




Después de los inviernos, los huesos de la desnudez y la siembra ya tardía y agónica de los rincones silenciosos del grito. El tiempo nos fue despojando de todo: allá en lo remoto, la memoria pinta tu rastro, la voz que empuñada hacía arder el fuego. Ahora, bajo el musgo terrible de la noche, el corazón tibiamente desangrado. Sólo aquel recuerdo como un candelabro en su inoíble aliento.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga