sábado, 11 de agosto de 2018

DAVALLADA DE LA MEMÒRIA

Imagen FB de Pere bessó





DAVALLADA DE LA MEMÒRIA




Tan muerta parecías un personaje mítico.
Carlos Edmundo de Ory




Ja quan ningú no recordarà les tombes hi tornaré: vós en la desproporció de les meues angúnies deixaràs també els records per a oblidar-me.

Mentre siga infatigable l’imminent, la fugida serà sempre aquesta petita esquerda en l’alé.

Quin port, silenci, carrer, o ciutat ens aixopluga? Potser, ara, hem de continuar caminant enmig de la ignorància i les multituds cegues.

Després de les ferramentes he advertit les nafres i, també, els morosos laments de la nit. (Ebri de gavines i martells he vist l’onatge que es trenca en les entranyes. Crida al meu pit la brasa de la teua rosa verge.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESCENSO DE LA MEMORIA




Tan muerta parecías un personaje mítico.
Carlos Edmundo de Ory




Ya cuando nadie se acuerde de las tumbas volveré a ellas: vos en la desproporción de mis angustias dejarás igualmente los recuerdos para olvidarme.

Mientras sea infatigable lo inminente, la huida será siempre esa pequeña grieta en el aliento.

¿Qué puerto, silencio, calle, o ciudad nos cobija? Tal vez, ahora, necesitamos seguir caminando en medio de la ignorancia y las multitudes ciegas.

Después de los herrajes he advertido las llagas y, también, los morosos lamentos de la noche. (Ebrio de gaviotas y martillos he visto el oleaje que se rompe en las entrañas. Grita en mi pecho la brasa de tu rosa virgen.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018
©André Cruchaga

MOMENT INSOMNE

Imagen FB de Pere Bessó





MOMENT INSOMNE




Ara arrossegue les cambres buides de l’hivern, el deliri dels canelobres i aquell moll lligat a la meua finestra. I aquelles bèsties avançant amb glopades de rovell.

Damunt de l’armari de l’alé, la gola i la seua tortura de llunyanies. (Entre els falsos misteris hi ha la llum mossegant els ossos i el desemparament com un nus al tòrax.)

—Del llit, les confabulacions i el terror que guardem com una relíquia. Ah, el teu pit blau amb tatuatges de malenconia, amb aquest fogó de la deriva dels manicomis.

Però res no és quan el somni s’ha castrat i es manca de domicili propi. Davant la boca de la despulla, només reverberen els miolaments del patíbul i les pues fosques de la sal.

Davant del femer, giren agònics els pulmons i els mesos d’altars.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MOMENTO INSOMNE




Ahora arrastro las habitaciones vacías del invierno, el delirio de los candelabros y aquel muelle ligado a mi ventana. Y aquellas bestias avanzando con bocanadas de herrumbre.

Sobre el armario del aliento, la garganta y su tortura de lejanías. (Entre los falsos misterios está la luz mordiendo los huesos y el desamparo como un nudo en el tórax.)

—Del lecho, las confabulaciones y el terror que guardamos como una reliquia. Ah, tu pecho azul con tatuajes de melancolía, con ese fogón de la deriva de los manicomios.

Pero nada es cuando el sueño se ha castrado y se carece de domicilio propio. Ante la boca del despojo, sólo reverberan los maullidos del patíbulo y las púas oscuras de la sal.

Ante el muladar, giran agónicos los pulmones y los meses de altares.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga