sábado, 5 de marzo de 2022

VISC PER A ENCARAR LA NIT │ VIVO PARA ENCARAR LA NOCHE

Imagen FB de Pere Bessó


VISC PER A ENCARAR LA NIT

 

 

Enmig de la tempesta, les goles negres d’un temps de plagues

i coccions i el soroll creixent de tot el que va cremant

el nus de foc de les mutacions destructives,

com lletanies d’una batalla sense fi, conjurs, un vol

assetjat per ocells trencats, aigües de substàncies relliscoses.

És el que tenim davant dels ulls, més enllà de la boca estellada

de la nit damunt d’un tren de remors: els ulls ebris convoquen

l’absolució del fum, potser el comiat

d’aquests petits inferns deixats als mocadors.

Hi ha a les ribes del titubeig, llargs esclafits d’espais grisos.

Corbes estranyes de vitralls ens parlen de nits penjades

al coll, de grossos ganivets enmig de bufons cecs.

Ens parlen d’aquesta solitud que se sent al capciró dels dits.

A estones entrem a llocs estranys i travessem la terra:

Res no és desconegut, ara, en aquest país de pors

on s’escapcen temples i es bescanvien els ulls per zoològics.

Si no encarem el fals profeta del cel i el seu seguici malèvol,

haurem perdut tota l’esplendor de la vida i el versemblant

de la llum: ens encaminem a la destrucció i a la veu de l’odi.

Sobre la porta d’aquesta terra ferida, desventura i bijuteries,

on un espectacle disfressat d’humanitat.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

VIVO PARA ENCARAR LA NOCHE

 

 

En medio de la tormenta, las fauces negras de un tiempo de plagas

y cocciones y el ruido creciente de todo lo que va quemando

el nudo de fuego de las mutaciones destructivas,

como letanías de una batalla sin fin, conjuros, un vuelo

sitiado por pájaros rotos, aguas de sustancias resbaladizas.

Es lo que tenemos frente a los ojos, más allá de la boca astillada

de la noche sobre un tren de murmullos: los ojos ebrios convocan

a la absolución del humo, tal vez a la despedida

de estos pequeños infiernos dejados en los pañuelos.

Hay en las orillas del titubeo, largos estallidos de espacios grises.

Curvas extrañas de vitrales, nos hablan de noches colgadas

al cuello, de gordos cuchillos entre bufones ciegos.

Nos hablan de esa soledad que se siente en la yema de los dedos.

A ratos entramos a lugares extraños y atravesamos la tierra:

nada es desconocido, ahora, en este país de miedos

donde se decapitan templos y se cambian los ojos por zoológicos.

Si no encaramos al falso profeta del cielo y su séquito avieso,

habremos perdido todo el esplendor de la vida y lo verosímil

de la luz: nos encaminamos a la destrucción y a la voz del odio.

Sobre la puerta de esta tierra herida, desventura y bisuterías,

en un espectáculo disfrazado de humanidad.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga