SEMPRE INTEMPÈRIE

Imagen FB de Pere Bessó

SEMPRE INTEMPÈRIE

Mai no deixem de ser al camí, intempèrie: pluges, boirines, ombres, partides. Sempre arran de terra la felicitat finida i aquesta nuesa de pit aferrada al mur de la deriva. Amb tot en no dormir la llum deixa d’aquietar-se: insomne s’eriça el foc als braços, encara que ja tot haja expirat com la son que respira en la fulla que cau, lenta, en el sens fi de la tardor. Demà, potser, —damunt de la pedra del fèretre—, l’adéu ens mossegarà amb el seu darrer resplendor.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SIEMPRE INTEMPERIE

Nunca dejamos de ser en el camino, intemperie: lluvias, neblinas, sombras, partidas. Siempre al ras del suelo la felicidad fenecida y esa desnudez de pecho aferrada al muro de la deriva. Con todo el no dormir la luz deja de aquietarse: insomne se eriza el fuego en los brazos, aunque ya todo haya expirado como el sueño que respira en la hoja que cae, lenta, en el sin fin del otoño. Mañana, tal vez, —sobre la piedra del féretro—, el adiós nos muerda con su último resplandor.
.
Del libro: Precariedades, 2019

©André Cruchaga

URGÈNCIES A DESHORA

Imagen FB de Pere Bessó

URGÈNCIES A DESHORA

Eren urgents les ombres al coixí. Urgents els cresols en el panteix d’aquelles espesses peripècies. Als ossos la fumarada de l’obrillaunes de l’insondable i les seues engrunes de buganvíl·lia domèstica. Just en l’estada de les cuixes, els ulls sremant-se en l’insòlit, mentre s’estiren amb avidesa les mans i creixen aquests altres instants de la sang com un ritual de germinacions cegues. Era urgent la ràfega esmolada de la pàtria o el cor ascendent a la somnolència.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA tradüit en català per PERE BESSÓ

URGENCIAS EN LA DESHORA

Eran urgentes las sombras en la almohada. Urgentes los candiles en el jadeo del aquellas espesas peripecias. En los huesos la humazón del abrelatas de lo insondable y sus puchitos de veranera doméstica. Justo en la estancia de los muslos, los ojos quemándose en lo insólito, en tanto se estiran con avidez las manos y crecen esos otros instantes de la sangre como un ritual de ciegas germinaciones. Era urgente la ráfaga afilada de la patria o el corazón ascendiendo a la somnolencia.

Del libro: Precariedades, 2019

©André Cruchaga