ESQUIZOFRÈNIA DE LA VIOLA

Imagen cogida de la red

ESQUIZOFRÈNIA DE LA VIOLA 

En el bosc de la pedra i el grunyit, els garfis esparsos de la nuesa.
És una impertinència —em dic—, dispersar el sucre dels trens 
en el balancí de l’alba. Sempre estic interpretant la esquizofrènia de la viola,
aqueixa follia d’ombres que esqueixen l’alé.
Solemnes es precipiten les portes del dia, l’escòria alada i les dents
decapitades de la foscor. Per cert, la runa s’ha tornat laboriosa llavor; 

en la tapisseria de la nit són impecables els comensals de peixos.
I cert els teulats amb gats a tot miolar i aus migratòries.
Davall de l’ara de sal dels captaires, sempre l’alé metàl·lic de les xeringues,
l’esplendor inhabitable de la brutícia, el temps esvanit en les parpelles.
Sovint és necessari desertar dels carrers, (de tots els carrers),
escoltar els parlamentaris amb els seus persuasius desencerts, esmorçar vora
l’epifania dels pneumàtics consumits pel voltatge de l’alé.
A qui reinventem en el coixí de la foguera amb les mans buides?
Qui, després de tot, s’alça amb decòrum al bell mig de l’enderroc que queda
impune al pati de darrere de les serradures?
Per als dies que venen, la mirada inexpressiva de les rajoles i forcons.
(Darrere dels somnis, hi ha una veritat indestriable: el món amb les seues tanques 

de filferro urbanes i el picnic per als rentats de consciència.)
En la convicció del fum o l’escuma són totes les revelacions…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

ESQUIZOFRENIA DEL ALHELÍ

En el bosque de la piedra y el gruñido, las ganzúas dispersas de la desnudez.
Es una desfachatez —me digo—, dispersar el azúcar de los trenes 
en el columpio del alba. Siempre estoy interpretando la esquizofrenia del alhelí,
esa locura de sombras que rasgan el aliento.
Solemnes se precipitan las puertas del día, la escoria alada y los dientes
decapitados de la oscuridad. Por cierto, el escombro se ha tornado laboriosa semilla; 

en la tapicería de la noche, son impecables los comensales de peces.
Y ciertos los tejados con gatos en brama y aves migratorias.
Bajo el altar de sal de los mendigos, siempre el aliento metálico de las jeringas,
el esplendor inhabitable de la mugre, el tiempo desvanecido en los párpados.
A menudo es necesario desertar de las calles, (de todas las calles),
escuchar a los parlamentarios con sus persuasivos desatinos, almorzar junto
a la epifanía de los neumáticos consumidos por el voltaje del aliento.
¿A quién reinventamos en la almohada de la hoguera con las manos vacías?
¿Quién, después de todo, se levanta con decoro de entre el escombro que queda
impune en el traspatio del aserrín?
Para los días venideros, la mirada inexpresiva de las baldosas y horcones.
(Detrás de los sueños, hay una verdad insoslayable: el mundo con sus alambradas 

urbanas y el picnic para los lavados de conciencia.)
En la convicción del humo o la espuma están todas las revelaciones…

Barataria, 17.III.2015