sábado, 9 de marzo de 2019

NIT DELS ULLS

Imagen Pinterest





NIT DELS ULLS




Mis pupilas arrastran un gris de anochecer;
y en un temblor de fiebre, con los brazos cruzados,
mi carne llora un acre nostalgia del no ser.
César Vallejo




No rebregues ni mossegues la poca llum que resta en la meua carn: només queden els ossos com parets descalades. Ens ha vençut lentament el frec del crit, i l’angoixa que ens estreny amb el seu tall. (El país que ens llostreja tots els dies manca d’àngels. La sang flueix com un riu geperut, de vegades anònim: peixos de dolor bracegen enmig d’una terra ignorada. Mentre camine, cada colp cau al clatell: així es fan grans els gemecs del subsòl.) No sé fins quan els braços seran criptes de la impotència.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NOCHE DE LOS OJOS




Mis pupilas arrastran un gris de anochecer;
y en un temblor de fiebre, con los brazos cruzados,
mi carne llora un acre nostalgia del no ser.
César Vallejo




No estrujes ni muerdas la poca luz que permanece en mi carne: sólo quedan los huesos como paredes descaladas. Nos ha vencido lentamente el roce del grito, y la congoja que nos aprieta con su filo. (El país que nos amanece todos los días carece de ángeles. La sangre fluye como un río jorobado, a veces anónimo: peces de dolor bracean en medio de una tierra ignorada. Mientras camino, cada golpe cae en la nuca: así se hacen grandes los gemidos del subsuelo.) No sé hasta cuándo los brazos serán criptas de la impotencia.

Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga


AFANY D’UN DESTÍ

Imagen FB de Pere Bessó






AFANY D’UN DESTÍ




Y tú, sueño, dame tu día menta implacable,
tu tiempo de deshora.
César Vallejo




Sense haver arribat enlloc es presenta la deshora: sent les veus del vent i, alhora, les insinuacions de la nit. Amb por òbric les persianes grises de la pols: ací és el foc desbocat dels somnis, aquesta sensació de lleugeresa i també de fred. Ignore si té sentit i oportunitat en ala, enmig de tant buit, entre urpes i polsos i pedres. La molta distància fa abismes i fa de la set mort primerenca. Malgrat els colps que atenyen els meus albellons, continue escorxant l’implacable.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





AFÁN DE UN DESTINO




Y tú, sueño, dame tu día menta implacable,
tu tiempo de deshora.
César Vallejo




Sin haber llegado a ninguna parte se presenta la deshora: oigo las voces del viento y, a su vez, las insinuaciones de la noche. Con miedo abro las persianas grises del polvo: ahí está el fuego desbocado de los sueños, esa sensación de levedad y también de frío. Ignoro si tiene sentido y oportunidad en ala, en medio de tanto vacío, entre garras y pulsos y piedras. La mucha distancia hace abismos y hace de la sed muerte temprana. Pese a los golpes que alcanzan mis calcañales, sigo desollando lo implacable.

Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

COVA DEL PAÍS

Imagen FB de Pere Bessó





COVA DEL PAÍS




în timp ce o alta fiinta se plimba pe partea cealalta si noi sustinem sus si tare ca nu exista nici o parte cealalta
Gellu Naum




Sovint pensem que no hi ha eixida d’aquesta cova de daus i boires extraviades. En la densitat del temps, el sermó d’una pàgina negra, i un esbós de càbales insolubles. Supose que no hi ha més remei que riure davant de les inclemències de les precarietats. Un ha de llegir els vestigis de la set, o les aurores mutilades, impensables en l’espill. Des d’aquesta cova de trames i corifeus, la respiració balba al costat de la pedra de la història. Cada vegada és més opaca la monarquia del vent, o el precipici.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CUEVA DEL PAÍS




în timp ce o alta fiinta se plimba pe partea cealalta si noi sustinem sus si tare ca nu exista nici o parte cealalta
Gellu Naum




A menudo pensamos que no hay salida de esta cueva de dados y brumas extraviadas. En la densidad del tiempo, el sermón de una página negra, y un boceto de cábalas insolubles. Supongo que no hay más remedio que reír ante las inclemencias de las precariedades. Uno tiene que leer los vestigios de la sed, o las auroras mutiladas, impensables en el espejo. Desde esa cueva de tramas y corifeos, la respiración aterida junto a la piedra de la historia. Cada vez, es más opaca la monarquía del viento, o el precipicio.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

GARBERAMENT

Imagen FB de Pere Bessó





GARBERAMENT




Somnul nu-mi mai vine decat stand chircit,
Undeva pe geamantan, langa o usa de vagon supraaglomerat,
trezit din motaiala de fiecare calator care urca sau coboara.
Marin Sorescu




Sobrevivim a l'amuntegament d'engrunes, als vagons urgents del vent, o a la profanació fosca de la nostàlgia. Algú encara desdejuna amb els buits del temps, en un cantó on ensopeguen braços inacabats. Hi ha portes que només estan obertes al desvetlament: hi ha pols de llargues multituds i forats tirats al carrer com centaus. (Em resistesc a les aigües reduïdes a claveguera, a morir de retrocés davant del ganivet de sal de la urpada. Hi haurà altres passatgers en la desmesura d'aquest desert d'apologistes i endevins?) Fa estones vaig deixar de somiar amb l'improbable.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HACINAMIENTO




Somnul nu-mi mai vine decat stand chircit,
Undeva pe geamantan, langa o usa de vagon supraaglomerat,
trezit din motaiala de fiecare calator care urca sau coboara.
Marin Sorescu




Sobrevivimos al hacinamiento de migajas, a los vagones apremiantes del viento, o a la profanación oscura de la nostalgia. Alguien todavía desayuna con los vacíos del tiempo, en una esquina donde tropiezan brazos inacabados. Hay puertas que solamente están abiertas en el desvelo: hay polvo de largas muchedumbres y agujeros tirados a la calle como centavos. (Me resisto a las aguas reducidas a cloaca, a morir de retroceso frente al cuchillo de sal del zarpazo. ¿Habrá otros pasajeros en la desmesura de este desierto de apologistas y adivinos?) Hace ratos dejé de soñar con lo improbable.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga