domingo, 1 de noviembre de 2020

VENCIMENT DEL VOL│ VENCIMIENTO DEL VUELO

Imagen Pinterest



VENCIMENT DEL VOL

 

 

Adımlarım kısa benim, yalnızlık uzun

herkesin bir adresi var dünyada

dağlara sorun beni

Fatma Aras

 


Allà en la respiració inaudita del gorg, els somnis arrabassats, l’entercament d’una porta oberta, una casa sense les ossades de l’abisme o la boirina: més enllà, també, el cresol nàufrag dels somnis, aquest soroll de la nit que resta enmig de les venes, la calç en la crepitació del cos. Entrat a la memòria, el vast clam de la meua ebriesa davant d’una boca sorda i aliena. De tant colp d’ales, un excès de sabates i de dies, un ganivet extraviat a l’ànima, una escriptura orejada en el venciment del vol.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 


VENCIMIENTO DEL VUELO

 


 

Adımlarım kısa benim, yalnızlık uzun

herkesin bir adresi var dünyada

dağlara sorun beni

Fatma Aras

 

 


Allá en la respiración inaudita del remanso, los sueños arrebatados, el empeño de una puerta abierta, una casa sin las osamentas del abismo o la neblina: más allá, también, el candil náufrago de los sueños, ese ruido de la noche que queda entre las venas, la cal en la crepitación del cuerpo. Entrado a la memoria, el vasto clamor de mi embriaguez frente a una boca sorda y ajena. De tanto golpe de alas, un exceso de zapatos y de días, un cuchillo extraviado en el alma, una escritura oreada en el vencimiento del vuelo.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

RES NO TÉ AGAFALL│ NADA TIENE ASIDERO

Obra de Alexander Zavarin



RES NO TÉ AGAFALL

 

 

A solas con la edad, mientras tú duermes…

Jaime Gil de Biedma

 

 

En un sender d’incerta ruta, l’edat que deixa de ser impaciència per a ser només empremta de l’ànsia, un cor cremat i sense braços: una creu, pàl·lida, martiritza els braços, l’ull lluny enmig del soroll del tràfec, sense que l’espera enllumene i l’alè no menta en el seu instant de brasa o cendra. Costa avall, inventarie les meues precarietats lluny del llit il·legible de la tempesta. Res no té agafall en ombra remota: la incertesa té la seua pròpia lligadura.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


NADA TIENE ASIDERO

 

 

A solas con la edad, mientras tú duermes…

Jaime Gil de Biedma

 

 

Sobre un sendero de incierta ruta, la edad que deja de ser impaciencia para ser solo huella del ansia, un corazón quemado y sin brazos: una cruz, pálida, martiriza los brazos, el ojo lejos en medio del ruido del tráfago, sin que la espera alumbre y el aliento no mienta en su instante de brasa o ceniza. Cuesta abajo, inventareo mis precariedades lejos del lecho ilegible de la tormenta. Nada tiene asidero en sombra remota: la incertidumbre tiene su propia atadura.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


IMMUNDÍCIES│ INMUNDICIAS

Imagen Pinterest



IMMUNDÍCIES

 

 

Ací gitats a la sort de la pluja i la terra, nus de sostres, abandonats sota fòssils presagis: en la carn de llum del vol entre ganivets, el cel i les seues sus excuses, encara sense conéixer-se. Davant de la porta, la urgència de la fullaraca i el seu riure fosc d’eixam. Als ulls, la tela memoriosa de la sal i un gemec aberrant a l’ànima. Ningú no sabé quan el baf desembeinà els seus mussols de sotsobra. Ningú, quan en l’onzena hora, la nit zumzejà als nostres pits fins a convertir en cendra cada gambada.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

INMUNDICIAS

 

 

Aquí echados a la suerte de la lluvia y la tierra, desnudos de techos, abandonados bajo fósiles presagios: en la carne de luz del vuelo entre cuchillos, el cielo y sus excusas, aún sin conocerse. Frente a la puerta, la urgencia de la hojarasca y su risa hosca de enjambre. En los ojos, la tela memoriosa de la sal y un quejido aberrante en el alma. Nadie supo cuando el vaho desenvainó sus búhos de zozobra. Nadie, cuando en la undécima hora, la noche cimbreó sobre nuestros pechos hasta convertir en ceniza cada zancada.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga