ECOS INTERIORS

Imagen FB de Pere Bessó

ECOS INTERIORS

A la vora del silenci, els ecos revelats m’ajuden a reconèixer la meua veu: en els murs de la llunyania, el pas de la set en el desert. Dins de l’ull, l’ànima cega amb els seus records.

Escolte el riu bolcat en les esquerdes del llenguatge: són els braços i la boca xifrada en el somnambulisme desviscut de les portes. L’ànima exaltada quan pressent la cendra.

El dol és mut com l’ànima endins d’un sender: només parla l’innombrable i el rostre consumat després de les ensopegades.

—Escolte les violes grises que arrosseguen el misteri del cos i, potser, els morts succeïts en l’espill. (Una vegada rere l’altra, la carn deslligada, sobtats els petjapapers dolguts de les paraules, aquells noms deixant de ser el que eren.) 

Deslligada la innocència, queden humidits els ulls davant del terror. La devastació sovint és un eixam de ferides.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ECOS INTERIORES

Al borde del silencio, los ecos revelados me ayudan a reconocer mi voz: en los muros de la lejanía, el paso de la sed en el desierto. Adentro del ojo, el alma ciega con sus recuerdos.

Escucho al río volcado en las grietas del lenguaje: son los brazos y la boca cifrada en el sonambulismo desvivido de las puertas. El alma exaltada cuando presiente la ceniza.

El luto es mudo como el alma adentro de un sendero: sólo habla lo innumerable y el rostro consumado después de los tropiezos.

—Escucho los alelíes grises que arrastran el misterio del cuerpo y, acaso, los muertos sucedidos en el espejo. (Una y otra vez, la carne desatada, súbitos los prensapapeles dolientes de las palabras, aquellos nombres dejando de ser lo que eran.) 

Desasida la inocencia, quedan humedecidos los ojos frente al terror. La devastación suele ser un enjambre de heridas.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga

MEMÒRIA A L’OLI

Imagen FB de Pere Bessó

MEMÒRIA A L’OLI

Dins de la gola, la mà lleugera del vent i la música sempre viva dels pins. (A cada nuesa li sobrevé la seua pròpia llum, aquesta memòria que ens recorda les ombres.)

A l’ull, els braços de la terra i el seu infinit arrabassat.

Tot és implacable i adust com el granit abrasat per pires antiquíssimes. El temps no és de ningú i passa al nostre encontre: deprimeix la fronda espessa de la fullaraca damunt de les hores.

De l’avui només em resta la set i els matisos a l’oli de la infància.

Si visc és per acumular aquest dolor intens de ser, mossegar els residus del fang, afirmar-me en tants trencs d’alba somorgollats. (El pit s’estremeix amb el seu fred inerme i inexorable, repten les cendres amb els seus fèretres amorosos.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MEMORIA AL ÓLEO

Dentro de la garganta, la mano ligera del viento y la música siempre viva de los pinos. (A cada desnudez le sobreviene su propia luz, esa memoria que nos recuerda las sombras.)

En el ojo, los brazos de la tierra y su arrebatado infinito.

Todo es implacable y adusto como el granito abrasado por piras antiquísimas. El tiempo es de nadie y pasa a nuestro encuentro: deprime la fronda espesa de la hojarasca encima de las horas.

Del hoy, sólo me queda la sed y los matices al óleo de la infancia.

Si vivo es para acumular este dolor intenso de ser, morder los residuos del barro, afirmarme en tantos amaneceres sumergidos. (El pecho se estremece con su frío inerme e inexorable, reptan las cenizas con sus féretros amorosos.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga