domingo, 6 de marzo de 2022

AMB LA PLOMA A LA MÀ │ CON LA PLUMA EN LA MANO

 




AMB LA PLOMA A LA MÀ

 

 

Con la pluma en la mano se

lanzaba en un paracaídas mental hacia las hojas blancas y vacías.

Alejandra Pizarnik

 

 

No és que vaja “Pel camí de Swann”, a la cerca del temps perdut de Proust. Sovint m’envolte en els records primitius del coixí, aquest fil de desitjos, de la costella a la pàgina, dels trens als ocells, en un quiosc on els ulls lligen l’home-hoste a la terra. De seguida m’adone que somiar és imaginar camins des del record cap a la nuesa on giren en llindars els paraigües, figuracions que no tenen cabuda en les parets. La llum és la sang plural de les palpebres, de vegades l’exorcisme de la poma extraviada en alguna estació el destí de la qual es dissimula a la tinta, o en la certitud d’algun carrer o finestra. Des de l’ala de memòria, el creixent llostreig en un paracaigudes.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

CON LA PLUMA EN LA MANO

 

 

Con la pluma en la mano se

lanzaba en un paracaídas mental hacia las hojas blancas y vacías.

Alejandra Pizarnik

 

 

No es que vaya “Por el Camino de Swann”, tras el tiempo perdido de Proust. A menudo me envuelvo en los recuerdos primitivos de la almohada, ese hilo de deseos, de la costilla a la página, de los trenes a los pájaros, en un quiosco donde los ojos leen al hombre-huésped en la tierra. Enseguida me doy cuenta que el sueño es imaginar caminos desde el recuerdo hacia la desnudez donde giran en umbrales los paraguas, figuraciones que no tienen cabida en las paredes. La luz es la sangre plural de los párpados, a veces el exorcismo de la manzana extraviada en alguna estación cuyo destino se disimula en la tinta, o en la certidumbre de alguna calle o ventana. Desde el ala de memoria, el creciente amanecer en un paracaídas.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


Imagen FB de Pere Bessó


.

AIGÜES ATIADES

 

 

Bevem des del manglar la plenitud del mar, la flor de les seues arrels

d’aigua, la llum prima dels espills, l’intrincat brancatge

de l’aire. En aquest laberint, la llum dels velams,

les síl•labes de l’ull en el batec,

tot l’itinerari dels ocells: bullen, a més a més, els peixos de l’ànima

acaçant llunyanies, el groc de l’hivern de les ribes,

la set que a estones s’estella a l’insomni.

Una paraula, aleshores, és la finestra en l’ull de les coses.

Una síl•laba que vol ser aigua a la claredat, damunt de l’home.

Una lletra l’espill a les pupil•les, l’imaginat resum

de la trama oberta a somnis atiats

per les eines del temps i, alhora, per les ales de l’ull

de llum de l’alba: des del ritual de la serenor, es pot desdoblar

l’aigua a la gola, lleus trets immòbils,

les darreres glopades del foc, potser l’àmbit perfecte

de la lluminositat. Potser les ales desnuades.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

AGUAS ATIZADAS

 

 

Bebemos desde el manglar la plenitud del mar, la flor de sus raíces

de agua, la luz delgada de los espejos, el intrincado ramaje

del aire. En ese laberinto, la luz de los velámenes,

las sílabas del ojo en el pulso,

todo el itinerario de los pájaros: bullen, además, los peces del alma

persiguiendo lejanías, el amarillo del invierno de las orillas,

la sed que a ratos se astilla en el insomnio.

Una palabra, entonces, es la ventana en el ojo de las cosas.

Una sílaba que quiere ser agua en la claridad, encima del hombre.

Una letra el espejo en las pupilas, el imaginado resumen

de la trama abierta a sueños atizados

por las herramientas del tiempo y a su vez, por las alas del ojo

de luz del alba: desde el ritual de la serenidad, se puede desdoblar

el agua en la garganta, leves trazos inmóviles,

las últimas bocanadas del fuego, quizás el ámbito perfecto

de la luminosidad. Quizás las alas desanudadas.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga