ANATOMIA DEL PARRAC

Imagen FB de Pere Bessó

ANATOMIA DEL PARRAC

A les ciutats inhabitades i cansades del seu drama grinyolen les impostures de les teranyines, o els carrers amb burilles: ací manquen de semàfors les excavacions i de llum, els reflectors. Tampoc no hi ha rosada, excepte el riu de pixum que obri el seu propi llit.

Al voltant de les paraules espaventades se consagra l’últim sopar. Així corren les xicones enmig del tumult.

Sempre sóc davant de la insolència de les boirines insípides de la misericòrdia.

(Però, és clar, un sempre està abrasant la farsa, la plenitud de les frustracions i aquest regueró d’incandescències remotes: de vegades, és tan sols el panteix abissal de les aigües que em sosté.)

En la ambigüitat de la son, la decrepitud de la misèria.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ANATOMÍA DEL ANDRAJO

En las ciudades inhabitadas y cansadas de su drama rechinan las imposturas de las telarañas, o las calles con colillas: ahí carecen de semáforos las excavaciones y de luz, los reflectores. Tampoco hay rocío, salvo el río de orina que abre su propio cauce.

Sobre las palabras despavoridas se consagra la última cena. Así corren las muchachas en medio del tumulto.

Siempre estoy frente a la insolencia de las neblinas insípidas de la misericordia.

(Pero claro, uno siempre está abrasando la farsa, la plenitud de las frustraciones y este reguero de incandescencias remotas: a veces, es sólo el jadeo abisal de las aguas el que me sostiene.)

En la ambigüedad del sueño, la decrepitud de la miseria.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga

NU VET VI DET

Imagen: Pinterest

NU VET VI DET

I minnet, bara ångorna, kvävningen och slöjan av nattens grå trädgårdar. (Bara misstanken från den utgrävda sprickan , de blodlösa utsvängningarna från kvävningen och den handikappad glädjen i ögonen.)

I minnet, försvagade världen och den noggranna skalpellen öppnar de förlorade dagarnas arv.

Hur förstår man klockan som aldrig minskar på denna resa av oföränderliga stationer? Kalcinerade nålar som fåglar, de stavar andan bredvid munstyckets tjocklek.

- I dina händer ögonblick ingen arbetar, varken i luftens levande fönster eller i den grönsaksdörren av flygningen.

(På eftermiddagen, också från minnet, den höga natten stryper på knäna. Det är säkert, där, vilse, det härdade liket av det skeppsbrotna. )

Från dikter del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

Poema en idioma sueco de André Cruchaga
Traducción: Cándida Pedersen

AHORA LO SABEMOS

En la memoria, sólo los vahos, la asfixia y el letargo de los jardines grises de la noche. (Apenas la sospecha del resquicio excavado, las emanaciones exangües del sofoco y la alegría inhabilitada en los ojos.)

En la memoria, el mundo desleído y el bisturí minucioso abriendo la herencia de los días perdidos.

¿Cómo entender al reloj que nunca decrece en este viaje de estaciones invariables? Alfileres calcinados como pájaros, deletrean el aliento junto a la espesura de la boca.

—En el instante de tus manos, nadie obra, ni en la ventana vívida del aire, ni en aquella puerta vegetal del vuelo.

(En la tarde, también de la memoria, la alta noche ahorca las rodillas. Seguramente, ahí, perdido, el cadáver endurecido de los náufragos.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

Imagen: Pinterest