martes, 26 de junio de 2018

DEPILACIÓ DEL DESTENYIMENT

Imagen FB de Pere Bessó






DEPILACIÓ DEL DESTENYIMENT




Després d’haver invocat la llengua de les campanes i desossat les velles pústules, em queda destenyir el niu dels ecos o besar el clam de les pàgines prohibides d’aquell espill de vigílies, santuari dels meus trens irreals.

M’ompli a caramull el moment fosc de la retòrica i la seua tèbia praderia de cementiri i el seu nom decapitat per les aigües de la febre i la seua geografia viva deturada en les meues mans.

Uf, cada vegada els excessos tenen cuques de llum obstinades i vives senderes i lubricants que prolonguen el cel.

Al final només fa mal o crema aquesta part invisible del cos. (L’argent viu del vertigen ofegat damunt del bonyet del desig.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DEPILACIÓN DEL DESTEÑIMIENTO




Después de haber invocado la lengua de las campanas y deshuesado las viejas pústulas, me queda desteñir el nido de los ecos, o besar el clamor de las páginas prohibidas de aquel espejo de vigilias, santuario de mis trenes irreales.

Me colma el momento oscuro de la retórica y su tibia pradera de cementerio y su nombre decapitado por las aguas de la fiebre y su geografía viva detenida en mis manos.

Uf, cada vez los excesos tienen luciérnagas obstinadas y vivos senderos y lubricantes que prolongan el cielo.

Al final sólo duele o arde esa parte invisible del cuerpo. (El azogue del vértigo ahogado sobre el bultito del deseo.)

.
De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga