BAKOM DENNA DÖRR

©Pintura de Gerhard Richter

BAKOM DENNA DÖRR

"Bakom denna dörr" glömmer bort glädjen och de små myrorna i skuggorna. Här är brödet olyckligt och växer aldrig igen. Alltid blind och drivande som vindarna som bryter i deras plåga, som saltgallret i munnens avgrund. (Tiden existerar inte, förutom ekon av den absurda och hälsosamma döden som tar sår i besittning och kanske också den övergång som gör oss osammanhängande.)

Paradiset är otrevligt i det underliga. Ord splittrar oss med sin obegränsade släkting. Kanske, för att vår kropp bara spelar på galenskapen och det ojämlikhetsspråk där endast den permanenta hästskon har sin plats.

Jag vill förstå flygningen och upphängningspunkterna på höljen . De tunga tunnlar från dimma över ekon…

Från boken: "Antípodas del espejo", 2018
André Cruchaga

©Traducción al sueco: Cándida Pedersen

BAKOM DENNA DÖRR

(DETRÁS DE ESTA PUERTA)

“Detrás de esta puerta” maduran los olvidos y las diminutas hormigas de las sombras. Aquí, es mísero el pan y jamás reverdece. Siempre ciego y a la deriva como los vientos que se rompen en su agonía, como la reja de sal en el abismo de la boca. (El tiempo no existe, salvo los ecos del absurdo y la muerte sana que se posesiona de las heridas y, acaso, también la fugacidad que nos hace incoherentes.)

El Paraíso es irrespirable en la finitud de lo extraño. Las palabras nos escinden con sus ilimitados relativos. Acaso porque nuestro cuerpo sólo juega al desvarío y, a ese idioma de inequidades donde sólo tiene cabida la perenne herradura del páramo.

Quiero entender la huida y el punto suspensivo de las mortajas. Esa lengua de túnel de la niebla sobre los ecos…

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga
©Pintura de Gerhard Richter

ANYS VINENTS

Imagen FB de Pere Bessó

ANYS VINENTS

Por cuya hojarasca se filtran heladas
quimeras de lunas, pálidos celajes.
César Vallejo

Seran anys d’adormida còpula: ja sent el fum dels ciris en la respiració i els cementiris omplir-se de gossos. Res no espere del terror abissal i escabrós, d’aquestes mirades desfent-se en la intolerància i la violència. Res no espere dels vegetals putrefactes, ni d’una esperança d’escuma i amb analgèsics: ningú no podrà eixir invicte mentre el plomatge es propague com el foc. Ací són inútils, temps i memòria, llum i portes; tampoc no és fiable veure’s a l’espill, quan la gelor de l’escalfred recorre la veta subterrània de la flassada.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AÑOS VENIDEROS

Por cuya hojarasca se filtran heladas
quimeras de lunas, pálidos celajes.
César Vallejo

Serán años de adormecida cópula: ya siento el humo de los cirios en la respiración y los cementerios colmarse de perros. Nada espero del terror abisal y escabroso, de esas miradas deshaciéndose en la intolerancia y la violencia. Nada espero de los vegetales putrefactos, ni de una esperanza de espuma y con analgésicos: nadie podrá salir invicto mientras el plumaje se propague como el fuego. Aquí son inútiles, tiempo y memoria, luz y puertas; tampoco es fiable verse al espejo, cuando la heladez del escalofrío recorre la veta subterránea de la cobija.

.
Del libro “Vallejo dream”, 2019

©André Cruchaga

LLIBERTAT TRUNCADA

Imagen FB de Pere Bessó

LLIBERTAT TRUNCADA

Mixt their dim lights, like life and death,
To broaden into boundless day.
Alfred Tennyson

És temps d’obrir ferides i agenollar-se al peu de l’esfinx. Davant de l’abjecte, se santigüen amb la nit els que cresqueren en l'in media res del trànsit. Obertes totes les passions, el fred dels barrots i l’ombra de pedra de les ambigüitats. Ara, per cert, els llenguatges virtuals són fantasmals com la pedra plural del regne de les foscors. (En la rosa de foc del braser, l’aire de pedra de les remors i les boques seques que estrenyen la saliva. Des del país en flames, veig que mussiten les espines.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

LIBERTAD TRUNCADA

Mixt their dim lights, like life and death,
To broaden into boundless day.
Alfred Tennyson

Es tiempo de abrir heridas y arrodillarse al pie de la esfinge. Ante lo abyecto, se santiguan con la noche quienes crecieron en el in media res del tránsito. Abiertas todas las pasiones, el frío de los barrotes y la sombra de piedra de las ambigüedades. Ahora, por cierto, los lenguajes virtuales son fantasmales como la piedra plural del reino de las oscuridades. (En la rosa de fuego del brasero, el aire de piedra de los rumores y las secas bocas que aprietan la saliva. Desde el país en llamas, veo que musitan las espinas.)

Del libro “Vallejo dream”, 2019

©André Cruchaga