jueves, 4 de abril de 2019

CEL CESSAT

Imagen FB de Pere Bessó





CEL CESSAT




Pale, mystic lamps lean on the river-road
Bleaching the city’s lunar after-image,
And there’s the moon, and there’s the setting sun.
Douglas Dunn




Ara em mires després d’un Edén de cendra, entre mercaders de bijuteries i pors. Caminar és una heretgia quan davant dels nostres ulls s’enrunen le sabates. (Sempre ho diguí: fan mal els capcirons dels dits en tocar el doble cos de la fulla marcida, aquesta vaga sensació del no-res.) Tot es complica en voler acomodar la innocència, quan de sobte s’escolten veus llunyanes. Davant de la força de caminar en el desconegut, el teatre de la indiferència i el violent ardor de la llum en la sang. De vegades només pertoca aprendre a llegir el rictus de la boca, per a comprendre el vast ardor del caos. Al pit resta la pell fatigada dels espills i l’únic ull que recorda: el cel cessat de l’ànima entre les moltes tristeses possibles.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CIELO CESADO




Pale, mystic lamps lean on the river-road
Bleaching the city’s lunar after-image,
And there’s the moon, and there’s the setting sun.
Douglas Dunn




Ahora me miras después de un Edén de ceniza, entre mercaderes de bisuterías y miedos. Caminar es una herejía cuando ante nuestros ojos se desploman los zapatos. (Lo dije siempre: duelen las yemas de los dedos al tocar el doble cuerpo de la hoja marchita, esa vaga sensación de la nada.) Todo se complica al querer acomodar la inocencia, cuando de súbito se escuchan voces lejanas. Ante la fuerza de caminar en lo desconocido, el teatro de la indiferencia y el violento ardor de la luz en la sangre. A veces sólo hay que aprender a leer el rictus de la boca, para entender el vasto ardor del caos. En el pecho queda la piel fatigada de los espejos y el único ojo que recuerda: el cielo cesado del alma entre las muchas tristezas posibles.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga