sábado, 21 de marzo de 2020

PREMONICIÓ

Imagen FB de Pere Bessó




PREMONICIÓ




Ahir a la nit, un migdia de canelobres en el meu desvetlament mossegava els meus records: ara sé que en aquesta flassada de migracions, la nuesa m’ofereix la cendra promesa d’un descans subterrani.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PREMONICIÓN




Anoche, un mediodía de candelabros en mi desvelo mordía mis recuerdos: ahora sé que en esa cobija de migraciones, la desnudez me ofrece la ceniza prometida de un descanso subterráneo.
.
Del libro: ‘Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

CABAL PRIMITIU

Imagen FB de Pere Bessó





CABAL PRIMITIU




Al peu del crit que cau com la bava dels jardins fangosos, aquesta mena de dia en blanc i negre: en l’hora nona de les aigües mortes, el fang d’un sospir ofegat com el rastre groc de les multituds retallades.Corre la sang sobre les velles forques de la decrepitud i els pedrissos fumats de l’esperança. En les reixes, els ocells picotegen la floridura de les alegries finides en la pell. Gemeguen pertot els comuns de l’insomni i el fil de tabac de l’aurora. A les portes artificials de la son, els cavalls del cor cessen els seus tropells.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CAUDAL PRIMITIVO




Al pie del grito que cae como la baba de los jardines fangosos, esta suerte de día en blanco y negro: en la hora nona de las aguas muertas, el barro de un suspiro ahogado como el rastro amarillo de las muchedumbres cercenadas. Corre la sangre sobre los viejos horcones de la decrepitud y los poyetones ahumados de la esperanza. En las verjas, los pájaros picotean el moho de las alegrías fenecidas en la piel. Gimen por totas partes los retretes del insomnio y el hilo de tabaco de la aurora. En las puertas artificiales del sueño, los caballos del corazón cesan sus tropeles.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 20 de marzo de 2020

ARA, ELS MEUS DESASSOSSECS

Imagen FB de Pere Bessó





ARA, ELS MEUS DESASSOSSECS




…tan sólo conozco el desasosiego
y en él me protejo del certero dolor de los aprendizajes.
Julia Otxoa




Nada més cert que el cuc que udola a l’ombra de la seua sort,
o al fantasma de la realitat que l’afligeix quan la tempesta
és fosca i en l’esvaniment de les finestres, l’espill
que ens projecta és un estrany port d’espectres.
M’aboque a la nit duplicada dels meus desassossecs,
al vell abisme dels meus laberints,
lloc dels meus aprenentatges i de la meua set.
Davant de les múltiples depredacions, drene cada dia el meu taller.
Hi ha tantes pors en el present que deixe de veure la ciutat:
filtre tots els meus insomnis i les falses vehemències del cudol;
defuig les estacions de l’astúcia cobertes pel fullatge
i l’elogi que fumeja com un trofeu de mel sobre les flors.
—Ja he conegut el cor de las intempèries i això m’és suficient.
De vegades, la fraternitat, no deixa de semblar-me sospitosa.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AHORA, MIS DESASOSIEGOS




…tan sólo conozco el desasosiego
y en él me protejo del certero dolor de los aprendizajes.
Julia Otxoa




Nada más cierto que el gusano que aúlla a la sombra de su suerte,
o al fantasma de la realidad que lo aqueja cuando la tormenta
es oscura y en el desvanecimiento de las ventanas, el espejo
que nos proyecta es un extraño puerto de espectros.
Me asomo a la noche duplicada de mis desasosiegos, al viejo
abismo de mis laberintos, lugar de mis aprendizajes y de mi sed.
Ante las múltiples depredaciones, dreno cada día mi taller.
Hay tantos miedos en el presente que dejo de ver la ciudad:
filtro todos mis insomnios y las falsas vehemencias del guijarro;
le huyo a las estaciones de la astucia cubiertas por el follaje
y al elogio que humea como un trofeo de miel sobre las flores.
—Ya he conocido el corazón de las intemperies y eso me basta.
A veces, la fraternidad, no deja de parecerme sospechosa.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020
©André Cruchaga

miércoles, 18 de marzo de 2020

CAP AL TEU COS

Imagen Pinterest





CAP AL TEU COS




No necesitaría morir, ni vivir, si en su cuerpo pudiera
desplazarse y rodar como esa nube blanda
que se deshace al fin de la inconsciencia.
Aurora Luque




Vull partir una altra vegada cap a la nit de les lletanies dels teus pètals,
entre un frec de parets esguitades de tendresa,
i una porta oberta que no done lloc a l’ensopegada del teu pit.
Només vull una boca que no prodigue ni fred ni fàstic,
ni fantasmes: una ebriesa que mai no envellesca,
un acostament als teus ulls, a la set dels teus porus i que mai no decline
en l’ascens, ni trenque el cristall de les exsudacions.
Als teus pits ebris, els ocells m’obliguen a beure el teu cerç.
Ací els mil·límetres de les mans fregant el riu i la seua insondable
llegenda i la seua festa d’interminables episodis.
Així l’ànima es nuga al cos, s’acalla, com un son esvaït
en l’ombra: en l’espill, el pes de la vigília.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HACIA TU CUERPO




No necesitaría morir, ni vivir, si en su cuerpo pudiera
desplazarse y rodar como esa nube blanda
que se deshace al fin de la inconsciencia.
Aurora Luque




Quiero partir otra vez hacia la noche de las letanías de tus pétalos,
entre un roce de paredes salpicadas de ternura,
y una puerta abierta que no dé lugar al traspié de tu pecho.
Solo quiero una boca que no prodigue ni frío ni asco,
ni fantasmas: una ebriedad que nunca envejezca,
una cercanía a tus ojos, a la sed de tus poros y que jamás decline
en el ascenso, ni rompa el cristal de las exudaciones.
En tus senos ebrios, los pájaros me obligan a beber tu cierzo.
Ahí los milímetros de las manos rozando el río y su insondable
leyenda y su fiesta de interminables episodios.
Así el alma se anuda al cuerpo, se acalla, como sueño desvanecido
en la sombra: en el espejo, el peso de la vigilia.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

SET DISSOLTA

Imagen FB de Pere Bessó





SET DISSOLTA




Porte en la meua intel·ligència aquesta nostàlgia de vells naufragis que a estones trenquen les venes: el cos i els seus desigs esguitats de cendra, la set dissolta o en trossets d’enderrocs. Dolen en el cos totes les nits tetelques en un país d’ombres. I resistesc a la destrucció i als cadàvers que bronzegen el meu alè. En algun lloc, el sexe aguaita el suïcidi de les circumstàncies, o aquell paradís que només entreveiem en la joia de dos cossos incendiats. Si alguna cosa ens queda al final del viatge, és aquesta caixeta de fusta desinflada per a guardar les llunyanies: el fèretre és l’absurd de les nostres ombres.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SED DISUELTA




Llevo en mi inteligencia esa nostalgia de viejos naufragios que a ratos rompen las venas: el cuerpo y sus deseos salpicados de ceniza, la sed disuelta o en trocitos de escombros. Duelen en el cuerpo todas las noches tetelques en un país de sombras. Y resisto a la destrucción y a los cadáveres que broncean mi aliento. En algún sitio, el sexo aguarda el suicidio de las circunstancias, o aquel paraíso que solo atisbamos en el alborozo de dos cuerpos incendiados. Si algo nos queda al final del viaje, es esa cajita de madera desinflada para guardar las lejanías: el féretro es el absurdo de nuestras sombras.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

martes, 17 de marzo de 2020

PURGATORI DIARI

Imagen FB de Pere Bessó





PURGATORI DIARI




En el sens fi ningú no se se salva de la nit ni del culte als vertígens del discurs trencat de l’opacitat. El fum s’enreda en els diversos dialectes del foc o en el buit del vòmit del purgatori. Abans ens vingué la nàusea amb la seua cullera de sal i el cos al límit de les supuracions: s’obrin els ulls davant de la bellesa de les idolatries; quedem pocs fora del teló de les armadures i els maldestres maniqueismes d’una llàgrima en aquest món de conspiracions. És com jugar als raonaments del fem o tornar al fàstic dels esfínters, comèdia al capdavall de les nostres desgràcies. En els disbarats de la desesperació, aquells rostres de difícil digestió i sospita…
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PURGATORIO DIARIO




En el sinfín nadie se salva de la noche ni del culto a los vértigos del discurso roto de la opacidad. El humo se enreda en los diversos dialectos del fuego o en el hueco del vómito del purgatorio. Antes nos vino la náusea con su cuchara de sal y el cuerpo al límite de las supuraciones: se abren los ojos ante la belleza de las idolatrías; quedamos pocos fuera del telón de las armaduras y los torpes maniqueísmos de una lágrima en este mundo de conspiraciones. Es como jugar a los razonamientos del estiércol o regresar al asco de los esfínteres, comedia a fin de cuentas de nuestras desgracias. En los disparates de la desesperación, aquellos rostros de difícil digestión y sospecha…
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020
©André Cruchaga

sábado, 14 de marzo de 2020

PRECIPICI

Imagen FB de Pere Bessó





PRECIPICI




El mar confús a la gola que mossega la sorra com un gos,
en el crit darrer de la gola. Al cap, panteixa, i exhala.
Amb tot aquest caos que vivim terminem en l’interminable
d’una llàgrima, en una nit aspra de bordells, clandestina
la rosada múltiple de l’èter.
Sempre resulta estranya una porció de morts, a l’hora de deixar
la vida en un pubis, entre saliva i nit, l’estany de la ferida de la lluna,
la brasa enroscada en la demesia.
El país ens fa mal amb el seu profètic quadern de cadàver: ens fa mal
a boca de canó la fossa de les paraules, la redonesa buidada
de la son, potser els rails de les escopinades com preceptes.
El país ens fa mal: en el seu abís, els enroscats discursos d’orina,
i aquelles finestres inconcluses a sobre del paviment.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PRECIPICIO




El mar confuso en la garganta que muerde la arena como un perro,
en el grito postrero de la garganta. Al cabo, jadea y exhala.
Con todo este caos que vivimos terminamos en lo interminable
de una lágrima, en una noche áspera de burdeles, clandestino
el rocío múltiple del éter.
Siempre resulta extraña una porción de muertos, a la hora de dejar
la vida en un pubis, entre saliva y noche, el lago de la herida
de la luna, la brasa enroscada en la demasía.
El país nos duele con su profético cuaderno de cadáver: nos duele
a quemarropa la fosa de las palabras, la redondez ahuecada
del sueño, tal vez los rieles de los escupitajos como preceptos.
El país nos duele: en su abismo, los enroscados discursos de orina
y aquellas inconclusas ventanas sobre el pavimento.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 13 de marzo de 2020

FULGOR DEL SOBREVOL

Imagen FB de Pere Bessó





FULGOR DEL SOBREVOL




En la marxa, una túnica d’agulles de cap marca la diferència.
O el vinagre dels temps inhòspit al pit.
Una túnica de sal mossega les meues ferides, la mateixa que desperta
sobre les escorfes de la inclemència.
En l’úter de l’ombra, cremen els cantons d’un cel que colpeja,
diligentment, aquesta set postrada i silenciosa.
En mi, una lluna de estrèpits soscava els meus braços. Banyega feroç,
en el somni, tota foscor, el rem de pedra de la meua barca,
el tropell d’escames en la meua gola.
Vençut l’aleteig, només el coàgul del rostoll, bullent de buits.
Mentre polsa la cendra, he d’esquinçar en dringadissa del batec,
i recordar el cresol de la darrera marea. O creuar la brea.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FULGOR DEL SOBREVUELO




En la marcha, una túnica de alfileres hace la diferencia.
O el vinagre de los tiempos inhóspito en el pecho.
Una túnica de sal muerde mis heridas, la misma que despierta
sobre las cáscaras de la inclemencia.
En el útero de la sombra, arden las esquinas de un cielo que golpea
diligentemente, esta sed postrada y silenciosa.
En mi, una luna de estruendos socava mis brazos. Cornea feroz,
en el sueño, toda oscuridad, el remo de piedra de mi barca,
el tropel de escamas en mi garganta.
Vencido el aleteo, solo el coágulo del rastrojo, hirviente de vacíos.
Mientras pulsa la ceniza, he de rasgar en tintineo del pálpito,
y recordar el candil de la última marea. O cruzar la brea.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 12 de marzo de 2020

REMINISCÈNCIA MALDESTRA

Imagen FB de Pere Bessó





REMINISCÈNCIA MALDESTRA




Canta con una rama encendida en cada mano
Predice las hermosas catástrofes
Soñadas en tu infancia
Rosamel del Valle




Ens anàrem fent d’aquestes catàstrofes sense sentit que emergeixen de les flassades. Hui tot ens aguaita en el iode de la pena, rendits ja de la roba de tendresa d’aquell temps sense rellotges. Sense un altre hivern, és inútil pensar en quanta deriva ens donava l’aigua. L’esdevenir sempre porta fulles grogues, o agulles de cap o de paraigües muts, o espills de batecs confosos. En el crit de la bava, les tantes pàgines en blanc com a afront als somnis.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TORPE REMINISCENCIA




Canta con una rama encendida en cada mano
Predice las hermosas catástrofes
Soñadas en tu infancia
Rosamel del Valle




Nos fuimos haciendo de esas catástrofes sin sentido que emergen de las cobijas. Hoy todo nos acecha en el yodo de la pena, rendidos ya de la ropa de ternura de aquel tiempo sin relojes. Sin otro invierno, es inútil pensar en cuánta deriva nos daba el agua. El devenir siempre trae hojas amarillas, o alfileres de mudos paraguas, o espejos de confundidos latidos. En el grito de la baba, las tantas páginas en blanco como afrenta a los sueños.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

miércoles, 11 de marzo de 2020

DRAMATITZACIÓ DE LA INFINITUD

Imagen FB de Pere Bessó





DRAMATITZACIÓ DE LA INFINITUD




Per si de cas, ací les aigües servides enfonsades al meu paladar.
Les mateixes aigües brutes que pul·lulen per tot arreu,
fins que es tornen llàgrima o dubtós plaer
de traus sinistres: tot és tortuós a través d’aquesta mena
d’exili quotidià, les esperances minvades pel tall
de l’alè pudent, la nuesa a llom per la voracitat de tantes
mutilacions a mans salves, o els filferros de la malenconia.
Damunt del muntonet de semen de l’ebriesa,
les disfuncions mentals de les investidures, o els esfínters
retinguts pel fred repetit de la finitud de les obcecacions.
Sempre restem a mercè que ens menten tots els dies.
De fet ens fan caminar amb amenaces diverses fal·làcies.
També ens dramatitzen l’esperit amb diferents disfresses
fins al punt de trepidar en la infinitud.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DRAMATIZACIÓN DE LA INFINITUD




Por si acaso, aquí las aguas servidas hundidas en mi paladar.
Las mismas aguas sucias que pululan por doquier,
hasta que se convierten en una lágrima o en dudoso placer
de ojales siniestros: todo es tortuoso a través de esta especie
de exilio cotidiano, las esperanzas cercenadas por el filo
del mal aliento, la desnudez a cuestas por la voracidad de tantas
mutilaciones a mansalva, o los alambres de la melancolía.
Sobre el montoncito de semen de la ebriedad,
las disfunciones mentales de las investiduras, o los esfínteres
retenidos por el frío repetido de la finitud de las obcecaciones.
Siempre estamos a merced de que nos mientan todos los días.
De hecho nos hacen caminar con amenazas diversas falacias.
También nos dramatizan el espíritu con diferentes disfraces
hasta el punto de trepidar en la infinitud.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga


DUBTE DE L’ETERNITAT

Imagen FB de Pere Bessó





DUBTE DE L’ETERNITAT




Mai l’eternitat no deixa de ser una fossa sèptica, encara que en diguen
una altra cosa: una finestra s’aferra als ferros de la intempèrie,
un crepuscle de set s’adhereix a la meua boca.
I així, la vastitud es torna un artefacte d’ironies perfectes.
(Sempre em fas mal en aquest llostreig sense flassades, quan el teu pubis
frega les meues febleses i eleve a culte les vellositats.)

Rente l’ull de l’estany de la luxúria i calibre les virtuts de l’espina
després acoble el cant com un discurs enmig de la pluja.
Somie amb les arrels impúdiques de l’insomni i em deshumanitze.
En acabant creme els trossets de vent que entren a la llengua
i el metall de les bombolles que ixen espaordides de la cuina.
Trobe que és necessari esborrar les lleixes de la pedra foguera i agafar
una miqueta de terra per a les postres inexorables de la molsa.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DUDA DE LA ETERNIDAD




Jamás la eternidad deja de ser una fosa séptica, aunque digan
otra cosa: una ventana se aferra a los hierros de la intemperie,
un crepúsculo se sed se adhiere a mi boca.
Y así, la vastedad se vuelve un artefacto de ironías perfectas.
(Siempre me dueles en este amanecer sin cobijas, cuando tu pubis
roza mis flaquezas y elevo a culto las vellosidades.)

Lavo el ojo del lago de la lujuria y calibro las virtudes de la espina
luego acoplo el canto como un discurso en medio de la lluvia.
Sueño con las raíces impúdicas del insomnio y me deshumanizo.
Después quemo los pedacitos de viento que entran a la lengua
y el metal de las burbujas que salen despavoridas de la cocina.
Creo que es preciso borrar los anaqueles del pedernal y agarrar
un poquito de tierra para el postre inexorable del musgo.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

martes, 10 de marzo de 2020

CAMÍ DEL COS

Imagen FB de Pere Bessó





CAMÍ DEL COS




Mossegue el canelobre de sal de la vigília i la terra que crida en el metall de la saliva. Sóc testimoni dels vil·lans negres que es desprenen del vent de les paraules, del núvol de gossos que lladruguen en l’aridesa o del ganivet feridor que talla la roba fins a despullar la dolor. Un nus de crits amarra l’horitzó, una cadena de batecs naufraga en el buit. (Ara em toca ventar tota la meua set al vent i, si de cas, vestir-me de mudesa fins a ofegar-me.)

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CAMINO DEL CUERPO




Muerdo el candelabro de sal de la vigilia y la tierra que grita en el metal de la saliva. Soy testigo de los vilanos negros que se desprenden del viento de las palabras, de la nube de perros que ladran en la aridez o del cuchillo hiriente que corta la ropa hasta desnudar el dolor. Un nudo de gritos amarra el horizonte, una cadena de pálpitos naufraga en el vacío. (Ahora me toca aventar toda mi sed al viento y, acaso, vestirme de mudez hasta ahogarme.)
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 9 de marzo de 2020

IMATGE REFLECTIDA

Imagen FB de Pere Bessó





IMATGE REFLECTIDA




Y mientras el agua se estrecha
contemplaré
mi propio reflejo en el río.
Aifric Mac Aodha




Tornar al mateix riu i que només en tinga el meu reflex i les tèrboles ninetes de l’argent viu. En el proper trenc d’alba, el curull de la meua imatge, o bé la parsimònia dels meus ofecs.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




IMAGEN REFLEJADA




Y mientras el agua se estrecha
contemplaré
mi propio reflejo en el río.
Aifric Mac Aodha




Volver al mismo río y que de él solo tenga mi reflejo y las turbias pupilas del azogue. En el próximo amanecer, el hartazgo de mi imagen, o bien la parsimonia de mis ahogos.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020
©André Cruchaga

VACÍO HABITADO (INTIMISSIMUN)







VACÍO HABITADO (INTIMISSIMUN)


César Ramírez Caralvá


Libro de André Cruchaga, el cual me presentó el día 06FEB020, fue una charla de amigos compartiendo la vida, en esos lugares remotos de San Salvador que poseen el clima, la calidez, o la proximidad del restaurante sin muros; ahí no hay ventanas, al estilo de los comedores cubanos de los años cincuenta, ese sitio es el Café de Don Pedro, la hora entre las 14 y 16 horas, con la temperatura tropical, su luz pródiga, con las mesas sin tiempo, incluso los empleados y empleadas poseen una notable estabilidad laboral; ahí aún se sirven las cenas en los autos con azafates portátiles, como las películas de otra época.

Vacío Habitado es un libro de poesía, con prólogo de José Siles González (narrador, poeta y catedrático de la Universidad de Alicante, España), es brillante y describe el mundo de André Cruchaga, es preciso y completo con su título: “la poesía como búsqueda de un lenguaje aprehensor del sentido/sin sentido de la existencia”…

Vacío Habitado me causa grata impresión, el libro que entre manos estrecho, con su presencia es: trabajo, paciencia, optimismo, producto de la acción literaria la cual generosamente abraza a los amigos y amigas, es la palabra impresa convertida en instrumento trascendente, no dudo que sus poesías sean canciones con ritmos o tonos con escalas genuinas en los sonidos internos de André Cruchaga: “puedo pensar en solitario con Marilyn Monroe y aquel viejo poema de Ernesto Cardenal”, quizás no sea popular su ritmo, puesto que es un tono grave, complejo, erudito, pródigo, diseñado para un grupo selecto, pero como un Canto Gregoriano también es singular y armónico, donde una nota puede encadenar a Prometeo, fotografiar  a Sisifo, incluso exorcizar al Coronavirus con el epigrama de José Martí en el poema “Umbrales” pág 25:  La muerte  está sentada a mis umbrales… quien va a morir, va muerto.

Interesa el conjunto de poemas con sus universos fragmentados, Vacío Habitado exige un oído poético  exquisito, pausado en su ritmo, meditativo, abrazado a la estridencia de nuestra sociedad de Siglo XXI bajo el estallido de la informática con sus absurdas realidades (alternativas, mediáticas, creadas, consumistas etc), ese cuadro aterrorizado por una epidemia viral, pero es ciega ante millones de seres humanos condenados a la pobreza extrema con su muerte prolongada,  sin vacunas anti capitalista.

El Vacío Habitado no odia al mundo, lo desnuda.

amazon.com/author/csarcaralv

TRÁNSITO OBSESSIU

Imagen Pinterest






TRÁNSITO OBSESSIU




¿Desde dónde narras tu ser hacia la oscuridad,
raspas el paredón de la ignominia verbal, excavas
tu penuria, te estrechas,
te asombras, te dilatas, te extremas,…?
Carlos Bousoño




Viu la llum en el de penes previsible de tot el que ens perpetua,
i discorre: ens mossega un ocell cavernós de granit
i un souvenir de ficcions sobreposades en la campana d’allò negre.
Quan excave en les monedes dilatades del calendari,
dissolc també les pors i la seua floridura. Creix la duresa pròpia
del somni convertit en malson.
Cada penúria ens sembla un somni decrèpit, un crepuscle
tancat, una certitud que mossega el pit.
Les ombres graten tot allò que encega els sentits,
mentre en el paretó de l’exangüe, és plural la soledat total
del rovellat. Malgrat les meues estretors,
ignore l’espiga de ferro, o el llot que mosseguen els meus ulls.
Camine entre tantes voravies equivocades i gossos de neó.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





TRÁNSITO OBSESIVO




¿Desde dónde narras tu ser hacia la oscuridad,
raspas el paredón de la ignominia verbal, excavas
tu penuria, te estrechas,
te asombras, te dilatas, te extremas,…?
Carlos Bousoño




Vive la luz en lo apenas previsible de todo lo que nos perpetúa,
y discurre: nos muerde un pájaro cavernoso de granito
y un suvenir de ficciones sobrepuestas en la campana de lo negro.
Cuando excavo en las monedas dilatadas del calendario,
disuelvo también los miedos y su moho. Crece la dureza propia
del sueño convertido en pesadilla.
Cada penuria nos parece un sueño decrépito, un crepúsculo
cerrado, una certidumbre que muerde el pecho.
Las sombras rasgan todo aquello que enceguece los sentidos,
mientras en el paredón de lo exangüe, es plural la soledad total
de lo enmugrecido. A pesar de mis estrecheces,
ignoro la espiga de hierro, o el cieno que muerden mis ojos.
Camino entre tantas aceras equivocadas y perros de neón.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga