lunes, 24 de mayo de 2021

EL TREN DE LA MEUA SET│ EL TREN DE MI SED

 

Imagen FB de Pere Bessó



EL TREN DE LA MEUA SET

 

 

Cojo el tren.

Cojo el tren de la tarde con la mano,

con la mirada sola.

Dolors Alberola

 

 

Des de la terra naixent de la infància, el tren de set com un llarg sospir, negat de rails i dorments. Just en l’espill de la vesprada, l’al•literació de vagons, l’infinit canviant de mirada. Era sempre imaginar viatges, cecs ressons cenyits als meus ulls. Era sempre un somni de pobre convocat per una ebrietat de finestres al pit. No he canviat, des de llavors, el meu vestit mortuori, ni he deixat d’explorar en l’asfalt aquell tren de ‘Las Pavas’ amb seients de fusta i bullici de metall enredat en el vent i el cudol. Mai no volguí dir-li adéu a aquest fum de carbó frenètic, a aquest joc de disfressar el dia amb les diferents disfresses dels meus braços. Davant del crespó de núvols esquinçats per l’ull, només la mirada i la seua politja de rellotgeria.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

EL TREN DE MI SED

 

 

Cojo el tren.

Cojo el tren de la tarde con la mano,

con la mirada sola.

Dolors Alberola

 

 

Desde la tierra naciente de la infancia, el tren de sed como un largo suspiro, anegado de rieles y durmientes. Justo en el espejo de la tarde, la aliteración de vagones, el infinito cambiando de mirada. Era siempre imaginar viajes, ciegos ecos ceñidos a mis ojos. Era siempre un sueño de pobre convocado por una ebriedad de ventanas en el pecho. No he cambiado, desde entonces, mi traje mortuorio, ni he dejado de explorar en el asfalto, aquel tren de Las Pavas con asientos de madera y bullicio de metal enredado en el viento y el guijarro. Nunca quise decirle adiós a ese humo de carbón frenético, a ese juego de disfrazar el día con los diferentes disfraces de mis brazos. Ante el crespón de nubes rasgadas por el ojo, solo la mirada y su polea de relojería.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga



MAI NO PODREM SER ELS MATEIXOS│ JAMÁS PODREMOS SER LOS MISMOS

 

Imagen Pinterest



MAI NO PODREM SER ELS MATEIXOS

 

 

Mira a tu alrededor: la primavera

no volverá a posarse en tu jardín.

Domingo F. Faílde

 

 

Caminem enmig d’un bri amb moltes fissures i morades

espigues; al rostre les aigües del riu que marxàrem,

el cel futur que somiàrem encès de folls perfums i cançons.

En el camí un va recollint trossets d’esperança, encara que

als carrers ens trobem amb ulls que han anant aprehenent

la foscor i l’enyorament líquid del calendari dels codis

insomnes de la nostàlgia, el vertigen que sovint ens arracona

en el vòmit d’un núvol de durs límits, de la provocació impune

de les ombres com el fum ixent d’una nafra.

Al costat d’aquestes estranyes cadenes de buit, les pèrdues al voltant

d’un país que sucumbeix al fum i a un futur d’ales i alegria.

Trencat el dia, mai no podrem ser els mateixos: ací, els cors

agres i la faula sorda del jardí dels presagis, el gel

en les paraules i la plaga d’extenuants recances.

Al soroll de les voravies, el cos es perd en muralles d’absurds.

A la distància, feta terra, Bessie Smith i el seu Down hearted blues…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

JAMÁS PODREMOS SER LOS MISMOS

 

 

Mira a tu alrededor: la primavera

no volverá a posarse en tu jardín.

Domingo F. Faílde

 

 

Caminamos en medio de una brizna con muchas fisuras y moradas

espigas; en el rostro las aguas del río que anduvimos,

el cielo futuro que soñamos encendido de locos perfumes y canciones.

En el camino uno va recogiendo pedacitos de esperanza, aunque

en las calles nos encontremos con ojos que han ido aprehendiendo

la oscuridad y la añoranza líquida del calendario de los códigos

insomnes de la nostalgia, el vértigo que a menudo nos arrincona

en el vómito de una nube de duros límites, de la provocación impune

de las sombras como el humo saliente de una llaga.

Junto a estas extrañas cadenas del vacío, los extravíos alrededor

de un país que sucumbe al humo y a un futuro de alas y alegría.

Roto el día, jamás podremos ser los mismos: aquí, los corazones

agrios y la fábula sorda del jardín de los presagios, el hielo

en las palabras y la llaga de extenuantes pesadumbres.

En el ruido de las aceras, el cuerpo se pierde en murallas de absurdos.

A la distancia, hecha tierra, Bessie Smith y su Down hearted blues…

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga