jueves, 6 de mayo de 2021

OCELL D’EQUINOCCIS│ PÁJARO DE EQUINOCCIOS

 

Imagen Pinterest




OCELL D’EQUINOCCIS

 

 

Damunt de les fissures que deixen les orquídies en l’ánima, l’ocell d’equinoccis com una criatura de brases a la fullaraca. Aquest poema que s’ensopega amb el testament de les mirades d’abisme d’un nen a la vorera de la demència. En la memòria el calc de les mossegades sumàries a meitat de les aigües d’una llàgrima, en el gos de sol decapitat sota les invasions cegues del badall. Just en la confusió que propicien les ensopegades, un matossar irreal en la rusticitat d’estries d’una lladriola de boira. Som, després de tot, un museu de culleres a la vora del cel ras de la gola.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

PÁJARO DE EQUINOCCIOS

 

 

Sobre las fisuras que dejan las orquídeas en el alma, el pájaro de equinoccios como una criatura de brasas en la hojarasca. Ese poema que tropieza con el testamento de las miradas de abismo de un niño al borde de la demencia. En la memoria el calco de las mordidas sumarias a mitad de las aguas de una lágrima, en el perro de sol decapitado bajo las invasiones ciegas del bostezo. Justo en la confusión que propician los tropezones, un matorral irreal en la rusticidad de estrías de una alcancía de niebla. Somos, después de todo, un museo de cucharas al borde del cielorraso de la garganta.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


TOPOGRAFIA DE LA DEMÈNCIA│ TOPOGRAFÍA DE LA DEMENCIA

 

Imagen Pinterest



TOPOGRAFIA DE LA DEMÈNCIA

 

 

Qué es eso que me impulsa a aullar en las tumbas

qué es eso que me obliga a escarbar irresistiblemente en el polvo

Louis Aragón

 

 

Sovint tot té sentit quan els ulls resten atrapats en la tomba de pols de la memòria, en l’estàtua pàl•lida de l’escalfred. No hi ha idolatria més perversa que rememorar les absències i mossegar la nostàlgia ensagnada de les mans, en un bosc esvaït d’espills. En la penombra m’habita el borrissol irresistible de la geografia amorosa del precipici; ací la pell que mossegue al compàs d’un jazz i un auca en la rusticitat d’estries empantanegat d’indecències, un solc alat absurdament com l’ull talat del dit arbre del desig. Dissolt l’onatge toca reordenar les aigües del diluvi, o furgar de bell nou, en la topografia de la demència.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

TOPOGRAFÍA DE LA DEMENCIA

 

 

Qué es eso que me impulsa a aullar en las tumbas

qué es eso que me obliga a escarbar irresistiblemente en el polvo

Louis Aragón

 

 

A menudo todo tiene sentido cuando los ojos quedan atrapados en la tumba de polvo de la memoria, en la estatua pálida del escalofrío. No hay idolatría más perversa que rememorar las ausencias y morder la nostalgia ensangrentada de las manos, en un bosque desvanecido de espejos. En la penumbra me habita el vello irresistible de la geografía amorosa del precipicio; ahí la piel que muerdo al compás de un jazz y un aleluya en la rusticidad de estrías empantanado de indecencias, un surco alado absurdamente como el ojo talado del llamado árbol del deseo. Disuelto el oleaje hay que reordenar las aguas del diluvio, o escarbar de nuevo, en la topografía de la demencia.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga