martes, 3 de septiembre de 2019

DAMUNT DE L’ESPILL ELS ESTRANYS GEMECS

Imagen FB de Pere Bessó





DAMUNT DE L’ESPILL ELS ESTRANYS GEMECS




Damunt de l’espill els estranys gemecs de l’insomni i el seu bordell de llengües grogues i el seu passamuntanyes de corroïts filferros de neó: aquests punys del temps enfonsen els ulls vomiten agres abelles damunt dels pòmuls mosseguen ventalls de roses en ulleres i arrugues exhumen morts amb pinces d’aspra vora: qui es fia de la bellesa del tall dels ganivets a l’hora de la ràbia del coriandre o la ruda? —digues: en el país es podreix la llengua del ponent com l’olla d’alumini de les cofurnes res no ens resta sinó el suro de les al·locucions i aquell sorollet de sang quan ix estrepitosa de les venes (per cert sent la teua tu boca ofegar-se en la dura boira dels grisos: plouen els morts insepults del goig.) 
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SOBRE EL ESPEJO LOS EXTRAÑOS GEMIDOS




Sobre el espejo los extraños gemidos del insomnio y su burdel de amarillas lenguas y su pasamontañas de corroídos alambres de neón: estos puños del tiempo hunden los ojos vomitan agrias abejas sobre los pómulos muerden abanicos de rosas en ojeras y arrugas exhuman muertos con pinzas de áspero borde: ¿quién se fía de la belleza del filo de los cuchillos a la hora de la rabia del cilantro o la ruda? —dime: en el país se pudre la lengua del poniente como la olla de aluminio de los cuchitriles nada nos queda sino el corcho de las alocuciones y aquel ruidito de sangre cuando sale estrepitosa de las venas (por cierto oigo tu boca ahogarse en la dura niebla de los grises: llueven los muertos insepultos del gozo.)
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

DESPRÉS DELS TRAGINS ENVELLESC

Imagen Pinterest





DESPRÉS DELS TRAGINS ENVELLESC




Després dels tragins i envellir em resta el remot somni de les exsudacions del dia: la meua boca seca llepa el vent de la nit i totes aquelles absències en el fang blanc de la lluna un rellotge de silenci mossega els cantons enmig de tants noms sense alfabet en el tinter des d’aquell murmuri de reble de les estribacions un boç boreal entumeix la rosa dels ports: ara em toca inventariar la boira i el moll frenètic de les resurreccions (al final la meua boca és una campana de terra darrere d’un ferètre.) 
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DESPUÉS DE LOS TRAJINES ENVEJEZCO




Después de los trajines y envejecer me queda el remoto sueño de las exudaciones del día: mi boca seca lame el viento de la noche y todas aquellas ausencias en el barro blanco de la luna un reloj de silencio muerde las esquinas en medio de tantos nombres sin alfabeto en el tintero desde aquel murmullo de cascajo de las estribaciones un bozal boreal entumece la rosa de los puertos: ahora me toca inventariar la niebla y el muelle frenético de las resurrecciones (al final mi boca es una campana de tierra en pos de un féretro.)
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

DE LA FULLARACA DEL PUNYAL

Imagen FB de Pere Bessó





DE LA FULLARACA DEL PUNYAL




De la fullaraca del punyal en els ulls l’aridesa del sòl
els presagis dels quals baden el tòrax: sagna l’aire les seues monedes
de llauna enmig de la solemnitat dels cementiris
Davant de la foscor dels peus dolguts aquella vigília morada
de sotanes i de ballarines de bordells celestials
dormides en la saliva d’un país que només sap de laments
d’un país que es nega a la roba neta
d’un país d’eterna metamorfosi i desesperació de cadenes
d’un país d’il·lusòries sequoies i llargs balcons pòstums
d’un país que en tocar-lo es desfà com el tret urgent èter
d’un país fes en la seua claror amb les seues ràfegues de rosa morta
d’un país on tampoc no dorm la lluna
sinó el quinqué envellit com un boç de tile
a estones només el soroll d’un tronc d’arbre crescut en vexació.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DE LA HOJARASCA DEL PUÑAL




De la hojarasca del puñal en los ojos la aridez del suelo
cuyos presagios quiebran el tórax: sangra el aire sus monedas
de hojalata en medio de la solemnidad de los cementerios
Ante la oscuridad de los pies dolidos aquella vigilia morada
de sotanas y de bailarinas de burdeles celestiales
dormidas en la saliva de un país que sólo sabe de lamentos
de un país que se niega a la ropa limpia
de un país de eterna metamorfosis y desesperación de cadenas
de un país de ilusorias sequoias y largos balcones póstumos
de un país que al tocarlo se deshace como el trazo de urgente éter
de un país hendido en su claridad con sus ráfagas de rosa muerta
de un país donde tampoco duerme la luna
sino el quinqué envejecido como un bozal de tile
a ratos sólo el ruido de un tronco de árbol crecido en vejamen.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga