miércoles, 16 de diciembre de 2020

AMORS IMPRECISOS│ AMORES IMPRECISOS

 

Imagen Pinterest



AMORS IMPRECISOS

 

 

La boca sempre és habitada per amors imprecisos: miratges i malenconia en les pluges proclius de la llengua, a bon caminar la goma de mastegar mirant estàtues alhora que el tràfic arran dels talons del darrer espill. En un bar-cafè vora de l’asfalt, repunta l’ocell espellat en la gola, o la banca imperdible en la cresta dels somnis. Una mosca de mirada sinuosa mossega l’escriptura en l’últim tovalló del dispensador d’ales.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

AMORES IMPRECISOS

 

 

La boca siempre está habitada por amores imprecisos: espejismos y melancolía en las lluvias proclives de la lengua, a buen andar la goma de mascar mirando estatuas a la vez que el tráfico al ras de los talones del último espejo. En un bar-café a orillas del asfalto, repunta el pájaro desollada en la garganta, o la banca imperdible en la cresta de los sueños. Una mosca de mirada sinuosa muerde la escritura en la última servilleta del dispensador de alas.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


REGIONS OPAQUES│ REGIONES OPACAS

 

Imagen Pinterest



REGIONS OPAQUES

 

 

Aquest potser serà un viatge sense sentit cap a regions lúgubres.

Un temps sense rostre on cadascú renuncia a l’absolut.

Sé que el silenci és la millor invenció

per a algú desproveït de foc, oracle i paradís.

Des del remot de les meues artèries, arrossegue terbolins

i abismes, sempre l’ací definitiu de les ombres de l’ull cec.

No és gira-sol l’ocell que es trenca les ales, ni apòzema benigna,

la flor del dol davant de l’esternut del tabac: pense

en les dents dures del gel, en l’alegria encanudida

d’una escopinada, en la torbació dels resquills de l’albatros,

en la melodia de un cofre giratori

de cadàvers en plena llum del dia. En el disc de fang

cremant les hores, alguns peixos somorts de l’oli.

El record em fa pensar en l’ull groc del temps

en la pell: ací o allà el dolor és definitiu, una arma.

No París. Ni Roma, ni Venècia.

 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït ern català per PERE BESSÓ

 

 

 

REGIONES OPACAS

 

 

Este quizás sea un viaje sin sentido hacia regiones lúgubres.

Un tiempo sin rostro donde cada quien renuncia al absoluto.

Sé que el silencio es la mejor invención

para alguien desprovisto de fuego, oráculo y paraíso.

Desde lo remoto de mis arterias, arrastro torbellinos

y abismos, siempre el aquí definitivo de las sombras del ojo ciego.

No es girasol el pájaro que quiebra sus alas, ni pócima benigna,

la flor del luto frente al estornudo del tabaco: pienso

en los dientes duros del hielo, en la alegría encanecida

de un escupitajo, en la turbación de las esquirlas del albatros,

en la melodía de un cofre giratorio

de cadáveres a plena luz del día. En el comal de barro

quemando las horas, algunos peces mortecinos del aceite.

El recuerdo me hace pensar en el ojo amarillo del tiempo

en la piel: aquí o allá el dolor es definitivo, un arma.

No París. Ni Roma, ni Venecia.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga