viernes, 26 de marzo de 2021

VÓS, AMB UN BLUES DE FONS│ VOS, CON UN BLUES DE FONDO

 

Imagen Pinterest



VÓS, AMB UN BLUES DE FONS

 

 

Ara ens imanten els dies més foscos, la mort tan bella, nua, davant de l’espill; el braser encarnat d’animal, ens fa mal com un glop que es beu en carrers morts, buits de cor, però amb molta incertesa. El dolor és navalla a la vora de les temples, ganyotes de set envoltades de desigs. Al voltant hi ha una mar de màscares que ens parlen, cegues, en la bellesa animal de l’ardor. Ací l’onatge que puja a l’altar, flor ferotge arrabassada als lavabos d’un riure obscè, en una rialla de llenguatges muts de l’arc de carn de la mitjalluna de la remor.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

 

VOS, CON UN BLUES DE FONDO

 

 

Ahora nos imantan los días más oscuros, la muerte tan bella, desnuda, frente al espejo; el brasero encarnado de animal, nos duele como un trago que se bebe en calles muertas, vacías de corazón pero con mucha incertidumbre. El dolor es navaja al borde de las sienes, muecas de sed rodeadas de deseos. Alrededor hay un mar de máscaras que nos hablan, ciegas, en la belleza animal del ardor. Aquí el oleaje que sube al altar, flor feroz arrebatada en los lavabos de una risa obscena, en una risa de lenguajes mudos del arco de carne de la medialuna del susurro.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga



ALLÒ QUE ES DIU ALEGRIA│ AQUELLO QUE SE LLAMA ALEGRÍA

 

Imagen Pinterest



ALLÒ QUE ES DIU ALEGRIA

 

 

aquello que nombré alegría

era una tela que no logró velar su gran miedo.

Agustín Labrada Aguilera

 

 

Multiplicada en tants murs i portes, aquelles lletanies incertes

del manicomi: ací o allà, les pors a l’alegria,

l’alfàbia de peltre de les pors, el tatuatge xerricant de les llunyanies.

Mai no pogué ser possible: sempre fou una pell a la deriva en la brasa

de cada trenc d’alba, a l’erm on creix la brossa i part

de la humanitat construeix la seua història.

Ací a l’inrevés de la llum, en un àlbum mullat per la sospita del temps.

Davant de l’ull la pluja d’ombres de la respiració, la fulla mustigada

de l’abandó, els insomnis freds del sanglot i la rancúnia de l’argila.

Mai no sabí en quin lloc és el seu temple, el seu cant de finestra.

L’alegria és una experiència que cavalca a la pell i no un absurd.

Però jo no puc entrar als seus carrers de sucre, ni al seu monument.

Algú enterbolí les seues ales, a punt de convertir-la en llàgrima.

Això no obstant, al país que exhume tots els dies li oferesc el meu amor.

El convoque amb el seu terror i la seua distància confusa, amb els seus vius

i els seus morts, amb el seu riure castrat el convoque.

Algun dia deixarem de viure en la incertesa i la deriva.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

AQUELLO QUE SE LLAMA ALEGRÍA

 

 

aquello que nombré alegría

era una tela que no logró velar su gran miedo.

Agustín Labrada Aguilera

 

 

Multiplicada en tantos muros y puertas, aquellas letanías inciertas

del manicomio: aquí o allá, los miedos a la alegría,

el pocillo de peltre de los miedos, el tatuaje rechinante de las lejanías.

Nunca pudo ser posible: siempre fue una piel a la deriva en la brasa

de cada amanecer, en el baldío donde crece la basura y parte

de la humanidad construye su historia.

Aquí al revés de la luz, en un álbum mojado por la sospecha del tiempo.

Ante el ojo la lluvia de sombras de la respiración, la hoja mustia

del abandono, los insomnios fríos del sollozo y el encono de la arcilla.

Nunca supe en qué lugar está su templo, su canto de ventana.

La alegría es una experiencia que cabalga en la piel y no un absurdo.

Pero yo no puedo entrar a sus calles de azúcar, ni a su monumento.

Alguien enturbió sus alas, al punto de convertirla en lágrima.

Sin embargo al país que exhumo todos los días le ofrezco mi amor.

Lo convoco con su terror y su distancia confusa, con sus vivos

y sus muertos, con su risa castrada lo convoco.

Algún día dejaremos de vivir en la incertidumbre y la deriva.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga