martes, 26 de noviembre de 2019

AVUI HEM DESLLIGAT

Imagen FB de Pere Bessó





AVUI HEM DESLLIGAT




Avui hem deslligat les cremades que encara restaven al cos: hem viscut pensant en l’abrasada darrera del foc i la seua severitat fins i tot en el fred, que al capdavall, forada els ossos. Ens confonen les parets d’aigua de l’espill i el seu fil pendular de campanes. Creixen les pors quan ja un sap que tot és inútil i que la falda calla de dents seques i llàgrimes humides. El demà es fa dubtós quan el present és vora del precipici: la seua tristesa ens colpeix com aquell fred de metall, hirsut, als lòbuls.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





HOY, HEMOS DESATADO




Hoy, hemos desatado las quemaduras que aún quedaban en el cuerpo: hemos vivido pensando en el abraso postrero del fuego y su severidad y hasta en el frío, que al cabo, horada los huesos. Nos confunden las paredes de agua del espejo y su hilo pendular de campanas. Arrecian los miedos cuando ya uno sabe que todo es inútil y que el regazo calla de secos dientes y húmedas lágrimas. El mañana resulta dudoso cuando el presente está al borde del precipicio: su tristeza nos golpea como aquel frío de metal, hirsuto, en los lóbulos.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

A ESTONES UN ES FARTA

Imagen FB de Pere Bessó





A ESTONES UN ES FARTA




A estones un es farta del diccionari dels batecs i de la vèrtebra de fulles de l’angúnia. És cruel la vacuïtat dels funerals i el residu quotidià de les ombres en el buit. Al vertigen que ens propicia el cos, la pols de les flassades a mig crit, a mig crit la tos de les fotografies i l’ocell d’ofecs que circula davant dels ulls. A mig crit la porta darrera de l’esperança i les seues andròmines, el fuet de monòlegs de la feixuguesa, la rialla pausada d’un dolor estrany. (No hi ha màgia en l’última paraula de la soledat ni el so fondo que ens deixen els fòsfors, ni tendresa en la tinta del darrer candor.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





A RATOS UNO SE HARTA




A ratos uno se harta del diccionario de los latidos y de la vértebra de hojas de la angustia. Es cruel la oquedad de los funerales y el cotidiano residuo de las sombras en el vacío. En el vértigo que nos propicia el cuerpo, el polvo de las cobijas a medio grito, a medio grito la tos de las fotografías y el pájaro de ahogos que circula frente a los ojos. A medio grito la puerta postrera de la esperanza y sus cachivaches, el látigo de monólogos de la torpeza, la risa pausada de un dolor extraño. (No hay magia en la última palabra de la soledad ni el sonido hondo que nos dejan los fósforos, ni ternura en la tinta del último candor.)
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

lunes, 25 de noviembre de 2019

ÉS HORA DE CAVAR

Imagen FB de Pere Bessó






ÉS HORA DE CAVAR




És hora de cavar en el pit la cendra. I estimbar l’estrofa
de la ferida i trencar l’espill sord del país.
Al coixí l’ull dels somnis: hi ha pulsació d’ossos
als sentits, també marees somnolenques com túnels.
Sota les aigües de cada instant, la remor de no haver sigut mai
la càrcer de l’ànima en les seues negacions.
En realitat el pit és un altre sarcòfag de temps i batecs.
Com la carn que es clava damunt de la fossa, queda la sensació
de haver perdut la llum entre les mans.
Després, el carbó apagat de la tristesa i la seua indicible foscor
i el seu perllongat tile als braços que fineixen.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ES HORA DE CAVAR




Es hora de cavar en el pecho la ceniza. Y despeñar la estrofa
de la herida y romper el espejo sordo del país.
En la almohada el ojo de los sueños: hay pulsación de huesos
en los sentidos, también mareas soñolientas como túneles.
Bajo las aguas de cada instante, el rumor de no haber sido nunca,
la cárcel del alma en sus negaciones.
En realidad el pecho es otro sarcófago de tiempo y latidos.
Como la carne que se hinca sobre la fosa, queda la sensación
de haber perdido la luz entre las manos.
Después, el carbón apagado de la tristeza y su indecible oscuridad
y su prolongado tile en los brazos que fenecen.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

PRECARIETATS DE LA FAM

Imagen FB de Pere Bessó





PRECARIETATS DE LA FAM




Abans que no culminen els cavalls de la flama, cal trencar totes les precarietats de la fam. El pit se’ns inunda d’abismes com un mar de pits envellits. Com un mar que caboteja en la cendra, l’ombra morta dels ulls, una sal de peixos negres enmig de la pols que es desprén del fang. Com un aire que no flueix, el fang dels somnis abissals. En l’hora quan el rellotge culmina, l’escuma d’un ocell ofegat en l’abocador de la rosa somiada. (Després, només l’empremta del rostre que fingeix, mentre un funeral de boques, fal del dol un niu de pedra.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PRECARIEDADES DEL HAMBRE




Antes de que culminen los caballos de la flama, es necesario romper todas las precariedades del hambre. El pecho se nos inunda de abismos como un mar de pechos envejecidos. Como un mar que cabecea en le ceniza, la sombra muerta de los ojos, una sal de peces negros en medio del polvo que se desprende del barro. Como un aire que no fluye, el fango de los sueños abisales. En la hora cuando el reloj culmina, la espuma de un pájaro ahogado en el vertedero de la rosa soñada. (Después, solo la huella del rostro que finge, mientras un funeral de bocas, hace del luto un nido de piedra.)
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

domingo, 24 de noviembre de 2019

DEGOTEIG DE L’ESPILL

Imagen FB de Pere Bessó





DEGOTEIG DE L’ESPILL




…la luz toda en mi sangre aquí os dejo,
¿no la veis como brota? ¡no os importe!
¡yo soy su espejo!
Miguel de Unamuno




És mort sense fi, el degoteig de l’espill d’aigua que habita la remor: al resquill que deixa l’eco, l’ofec que expia en allò subterrani. Ací els falsos rierols que ens calen foc d’incertesa. Tot passa en aquesta pàgina groga del sobtat; al rostre, els ganivets esmolats de la despulla obrin la nuesa de la impaciència, o l’argent viu esbargit en la pell. En acabant ens perdem en el somnífer de les golfes líquides de la deshora. Però seguim gotejant en el mos d’aquell infern recíproc.
.
.



GOTEO DEL ESPEJO




…la luz toda en mi sangre aquí os dejo,
¿no la veis como brota? ¡no os importe!
¡yo soy su espejo!
Miguel de Unamuno




Es muerte sin fin, el goteo del espejo de agua que habita el murmullo: en la esquirla que deja el eco, el ahogo que expía en lo subterráneo. Ahí los falsos arroyos que nos incendian de incertidumbre. Todo acontece en esta página amarilla de lo súbito; en el rostro, los cuchillos afilados del despojo, abren la desnudez de la impaciencia, o el azogue derramado en la piel. Luego nos perdemos en el somnífero de los desvanes líquidos de la deshora. Pero seguimos goteando en el mordisco de aquel recíproco infierno.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

EN LA GOTA DE TEMPS

Imagen Pinterest






EN LA GOTA DE TEMPS




En la gota de temps de l’espill dessagnem els abismes del rellotge
i els amulets en flames del subconscient.
En la sal negada de les nostres illades, la pulsació del somiat,
potser la sequera i el seu ofici de guaita. Potser el desviscut.
Potser les mans que contenen la matèria ungida,
el viu del pols, cada vertigen abissal de la marea,
l’ombra costa avall en la posta dels pressentiments.
En l’armari de la gota, sempre els ardits del calendari
i l’efímer que es filtra en la ansietat, com a eternitat breu.
A la fi, em quede amb el gaudi del mirall
sense cap pertinença, sense res que retinga l’alfabet de l’ala.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





EN LA GOTA DE TIEMPO




En la gota de tiempo del espejo desangramos los abismos del reloj
y los amuletos en llamas del subconsciente.
En la sal anegada de nuestros ijares, la pulsación de lo soñado,
tal vez la sequía y su oficio de vigía. Tal vez los desvivido.
Tal vez las manos que contienen la materia ungida,
lo vivo del pulso, cada vértigo abisal de la marea, la sombra cuesta
abajo en la posta de los pálpitos.
En el armario de la gota, siempre los ardides del calendario
y lo efímero que se filtra en la ansiedad, como eternidad breve.
Al final, me quedo con el goce del espejismo
sin ninguna pertenencia, sin nada que retenga el alfabeto del ala.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga





sábado, 23 de noviembre de 2019

PASSEM DE LA LLUM

Imagen FB de Pere Bessó





PASSEM DE LA LLUM




Passem de la sintaxi de la llum, a un rostre de paraules fosques.
En el cometa trencat de les reminiscències, intuim
la perversitat d’anar descalços, sense més epifania, de sobte,
que les calamitats que propicia l’efímer.
Ja disgregada la claredat, la duplicitat inexorable de les ombres,
o la nit que ens remet a un altre espill d’atris madurs.
En l’erm de la foscor, també el desvetlament a borbollons.
Mai no trenca l’alba, encara que lavem els espills i augmenten
en la tempesta, enfiladisses darrere del ràfec dels núvols.
.
Poema d´ANDRE CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PASAMOS DE LA LUZ




Pasamos de la sintaxis de la luz, a un rostro de palabras oscuras.
En el cometa roto de las reminiscencias, intuimos
la perversidad de andar descalzos, sin más epifanía, de repente,
que las calamidades que propicia lo efímero.
Ya disgregada la claridad, la duplicidad inexorable de las sombras,
o la noche que nos remite a otro espejo de maduros atrios.
En el páramo de la oscuridad, también el desvelo a borbollones.
Nunca amanece por más que lavemos los espejos y arrecien
en la tormenta, enredaderas detrás del alero de las nubes.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

CORRIA PEL SENDER

Imagen FB de Pere Bessó





CORRIA PEL SENDER




Corria per aquell sender amb la seua transitorietat dolorosa:
Era, potser, l’afluent de l’aigua que desemboca
i es perd en tocar la deshora, pluja immòbil que frega els ulls.
En la brevetat de les hores,
la pedra impassible reduïda a carronya, o os d’udols.
Què ens sobreviu després del suplici de la tragèdia? Sempre
hi ha aquest joc d’haver sigut sense ser, de marxar sense avançar
enmig de diverses caretes de l’oblit: tot s’hi reduceix, llavors,
a les travessies de la despulla a la mitjanit.
En la saviesa de la creu, ens tornem en cresol de paradoxes.
Aíxí, el sender, deixa de ser el paradís somiat per a esdevindre
somni atàvic, ràfega de sal a l’ull de la fullaraca.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CORRÍA A TRAVÉS DEL SENDERO




Corría a través de aquel sendero con su transitoriedad dolorosa:
Era, quizás, el afluente del agua que desemboca
y se pierde al tocar la deshora, lluvia inmóvil que roza los ojos.
En la brevedad de las horas,
la piedra impasible reducida a carroña, o hueso de aullidos.
¿Qué nos sobrevive después del suplicio de la tragedia? Siempre
Hay ese juego de haber sido sin ser, de andar sin avanzar
entre diversas máscaras de olvido: todo se reduce, entonces,
a las travesías del despojo en la medianoche.
En la sabiduría de la cruz, nos convertimos en candil de paradojas.
Así, el sendero, deja de ser el paraíso soñado para convertirse
en sueño atávico, ráfaga de sal en el ojo de la hojarasca.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

viernes, 22 de noviembre de 2019

AL VOLTANT DEL DIA

Imagen FB de Pere Bessó




AL VOLTANT DEL DIA




Al voltant del dia, la fugacitat circumdant dels trens
i la raó de ser dels paraigües que ennegreixen en la pluja.
Després de tot, el soroll de la memòria arriba fins al turmell
i es repeteix en el gris de les voreres.
En cada present, l’ara, sense més notorietat, llevat de la roba
d’una nuesa pertorbada amb les seues fugides i etiquetes.
Tot es juxtaposa en la jungla de la boira i res no en torna:
Ací, ja no hi ha la llum, sinó una ciutat amb finestres trencades
i una mortalla de dates amb les seues ràfegues mudes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ALREDEDOR DEL DÍA




Alrededor del día, la fugacidad circundante de los trenes
y la razón de ser de los paraguas que ennegrecen en la lluvia.
Después de todo, el ruido de la memoria llega hasta el tobillo
y se repite en el gris de las aceras.
En cada presente, el ahora, sin mayor notoriedad, salvo la ropa
de una desnudez perturbada con sus fugas y etiquetas.
Todo se yuxtapone en la jungla de la niebla y nada vuelve:
Aquí, ya no existe la luz, sino una ciudad con ventanas rotas
y una mortaja de fechas con sus mudas ráfagas.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

SEMPRE SÓN ACÍ LES QUEQUESES

Imagen FB de Pere Bessó




SEMPRE SÓN ACÍ LES QUEQUESES




Sempre són ací les quequeses de la por i la soledat comuna
dels incendis. I la castració dels punts cardinals.
Sempre les andròmines com la paraula rebutjable del paradís,
sempre l’alé fragmentat dels ulls en el temps,
sempre els túnels als que al·ludeix la nàusea dels jardins
amb la seua llengua d’asfíxies maldestres.
Ens fa mal la racionalitat obscena dels trens i el seu abric
de metall i l’estridència de les mosques sense inventariar.
En algun fosc vers de l’insomni, els diàlegs íntims, diria,
del pecat i la seua seqüela perfecta de còdols.
Ens fem mal al límit del més enllà amb els complexos propis
i tabús, amb la luxúria de qui enfronta la follia o el suïcidi.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SIEMPRE ESTÁN AHÍ LOS BALBUCEOS




Siempre están ahí los balbuceos del miedo y la soledad común
de los incendios. Y la castración de los puntos cardinales.
Siempre los tiliches como la palabra desechable del paraíso,
siempre el aliento fragmentado de los ojos en el tiempo,
siempre los túneles a los que alude la náusea de los jardines
con su lengua de torpes asfixias.
Nos duele la racionalidad obscena de los trenes y su abrigo
de metal y la estridencia de las moscas sin inventariarse.
En algún oscuro verso del insomnio, los diálogos íntimos, diría,
del pecado y su secuela perfecta de guijarros.
Nos dolemos al límite del más allá con los complejos propios
y tabús, con la lujuria de quien enfrenta la locura o el suicidio.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga



jueves, 21 de noviembre de 2019

DESTRUCCIÓ DE L’INFINIT

Imagen FB de Pere Bessó





DESTRUCCIÓ DE L’INFINIT




Trencats ja les prestatgeries de l’infinit cada antifaç enrogeix en tocar-lo.
En cada cos naix un ocell de tristeses que supura
com una vella escriptura en cànters de fang.
Sense dubte hi ha un ala aliena al desencert: ansiem la anul·lació
dels miratges en el peix vague del somni, o en aquella aspra
pedra de la malenconia.
Sempre és fel o flor d’Àrtemis la veu eixida de les distàncies.
Fa mal l’espill d’arrugues que no troba sossec ni en l’aigua,
ni en la nit quan es multipliquen les ombres.
De vegades les meues mans són fredes com el pit dels cementiris.
Res no hi ha, llevat dels buits que em sobreviuen.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DESTRUCCIÓN DEL INFINITO




Rotos ya los estantes del infinito cada antifaz enrojece al tocarlo.
En cada cuerpo nace un pájaro de tristezas que supura
como una vieja escritura en cántaros de barro.
Sin duda hay un ala ajena al desatino: ansiamos la anulación
de los espejismos en el pez vago del sueño, o en aquella áspera
piedra de la melancolía.
Siempre es hiel o barbasco la voz salida de las distancias.
Duele el espejo de arrugas que no encuentra sosiego ni en el agua,
ni en la noche cuando se multiplican las sombras.
A veces mis manos están frías como el pecho de los cementerios.
Nada hay, salvo los vacíos que me sobreviven.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

HEM TORNAT A VAGAREJAR

Imagen FB de Pere Bessó





HEM TORNAT A VAGAREJAR




Hem tornat a vagarejar entre fantasies torturades i dies de fred.
Tot és diferent ara quan respirem aquestes vells carrers,
que gemegaren entre nosaltres i cremaren de volença;
el temps se’ns ha anat amb la urgència de la fluïdesa, sense objecció.
Recorde aquest llenç verd i groc del David Comunity Park
i les pocions de llum del Sherwood Park.
Ací ni tan sols les insinuacions de l’oblit, sinó l’espill
de música de la set damunt de la molsa i la reguera de fulles.
De tot aquell hivern en aquesta ciutat, el record visible
                                 entre les meues mans i els esgarraps d’infinit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





HEMOS VUELTO A DEAMBULAR




Hemos vuelto a deambular entre fantasías torturadas y días de frío.
Todo es diferente ahora cuando respiramos esas viejas calles,
que gimieron entre nosotros y ardieron de querencia;
el tiempo se nos ha ido con la urgencia de la fluidez, sin reparo.
Recuerdo ese lienzo verde y amarillo del David Comunity Park
y las pócimas de luz del Sherwood Park.
Ahí ni siquiera las insinuaciones del olvido, sino el espejo
de música de la sed sobre el musgo y el reguero de hojas.
De todo aquel invierno en esa ciudad, el recuerdo visible
                                 entre mis manos y los rasguños de infinito.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

miércoles, 20 de noviembre de 2019

DE SOBTE, LES ARTÈRIES TRENCADES

Imagen FB de Pere Bessó





DE SOBTE, LES ARTÈRIES TRENCADES




…blanca más que las plumas de aquel ave
que dulce muere y en las aguas mora.
Luis de Góngora




De sobte les artèries trencades de la sang, la sang muda, cega que gosa descórrer el nus de la gola, entre un caragol de música que erra en el buit. Glapeix en les ungles del rellotge, el somni que bé pot ser tro, o arrel que l’ull devora quan crema el penyal descobert. Sempre la soledat ens perd en la seua rotunditat de ferida: muda la terra en allò remot. En aquesta prolongada avidesa, mor i viu el llampec de la nit; mor i viu la nit en una llàgrima com la ferida joiosa al capciró dels dits. Un aigua d’ocells lívids floreix en l’aforisme de la finestra…
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DE SÚBITO, LAS ARTERIAS ROTAS




…blanca más que las plumas de aquel ave
que dulce muere y en las aguas mora.
Luis de Góngora




De súbito las arterias rotas de la sangre, la sangre muda, ciega que se atreve a descorrer el nudo de la garganta, entre un caracol de música que yerra en el vacío. Late en las uñas del reloj, el sueño que bien puede ser trueno, o raíz que el ojo devora cuando arde el peñasco descubierto. Siempre la soledad nos pierde en su rotundidad de herida: muda la tierra en lo remoto. En esta prolongada avidez, muere y vive el relámpago de la noche; muere y vive la noche en una lágrima como la herida gozosa en la yema de los dedos. Un agua de pájaros cárdenos florece en el aforismo de la ventana…
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

LLUNYANIES TRENCADES

Imagen FB de Pere Bessó





LLUNYANIES TRENCADES




La ola se rompió…
contra la roca de un tedio infinito.
Novalis




La roca trenca les nostres llunyanies i les venes que l’habiten. Al voltant de la romeguera que ens inquieta, la túnica de dolor estesa en el cos. Hi ha un infinit més enllà de portes i finestres que el pit no abasta: tot escapa de les aigües o es confon en el clam dels sons. Sempre és així quan l’ala es perd en la boira i no resta més que una llengua de ferro sense música. Transcorreguda ja la soga de la nit al coll i trencada l’oïda, descendeix l’os com una dent òrfena a l’entranya. Davant del desús del món, res no ens sembla proper a la llum, llevat del manteniment d’un erm.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






LEJANÍAS ROTAS




La ola se rompió…
contra la roca de un tedio infinito.
Novalis




La roca rompe nuestras lejanías y las venas que la habitan. En torno a la zarza que nos inquieta, la túnica de dolor tendida en el cuerpo. Hay un infinito más allá de puertas y ventanas que el pecho no alcanza: todo escapa de las aguas o se confunde en el clamor de los sonidos. Siempre es así cuando el ala se pierde en la niebla y no queda sino una lengua de hierro sin música. Ya transcurrida la soga de la noche en el cuello y roto el oído, desciende el hueso como un diente huérfano en la entraña. Ante el desuso del mundo, nada nos parece próximo a la luz, salvo el sustento de un páramo.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

martes, 19 de noviembre de 2019

EN AQUELLS BOSCOS

Imagen FB de Pere Bessó





EN AQUELLS BOSCOS




Al pie —no tanto ya, del temor, grave— fía su
intento; y, tímida, en la umbría,
cama de campo y campo de batalla…
Luis de Góngora




Allà en aquells boscos, la tinta verda dels trens: caminar al voltant dels rails mentre el destí s’encabota a no ser fum, ni aquest gris bla que de vegades habita els espills. Crepita l’aigua del tòrax damunt de les fulles dels xiprers; i també, les ombres dels metalls que ens fereixen i aquella cançó blana despresa de la boca. Del costat de ponent de Cow Creek, aquesta altura del vol que ens somia en l’ala. Res no ens empatxa de tocar la proximitat del pressentiment i de fer urgent la despulla damunt de la fullaraca.
.
.



EN AQUELLOS BOSQUES




Al pie —no tanto ya, del temor, grave— fía su
intento; y, tímida, en la umbría,
cama de campo y campo de batalla…
Luis de Góngora




Allá en aquellos bosques, la tinta verde de los trenes: caminar alrededor de los rieles mientras el destino se empeña en no ser humo, ni ese gris blando que a veces habita los espejos. Crepita el agua del tórax sobre las hojas de los cipreses; y también, las sombras de los metales que nos hieren y aquella canción blanda desprendida de la boca. Del lado poniente de Cow Creek, esa altura del vuelo que nos sueña en el ala. Nada nos impide tocar la cercanía del presentimiento y hacer urgente el despojo sobre la hojarasca.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

ACÍ ALS SOMNIS ANHELATS

Imagen FB de Pere Bessó




ACÍ ALS SOMNIS ANHELATS




Ací, vós, en tot el que els somnis anhelen. Mai no calla la sonoritat del silenci, ni el crit indicible dels espills, ni l’erm amb la seua carn estèril, ni la campanada imminent de l’anyil en els ocells. Una gota de llum ofega els meus disgustos, un fred d’incendis em deixa estupefacte: en el psalm de l’esperma, l’estany amb les seues baules posseïdes articula les seues crues esquerdes. Ja sense armadura, un mugró d’aquarel·les modula la respiració del laberint. Després, la memòria dels automatismes i els vèrtexs despullats del temps.
.
.



AQUÍ EN LOS SUEÑOS ANHELADOS




Aquí, vos, en todo lo que los sueños anhelan. Nunca calla la sonoridad del silencio, ni el grito indecible de los espejos, ni el páramo con su carne estéril, ni la campanada inminente del añil en los pájaros. Una gota de luz ahoga mis sinsabores, un frío de incendios me deja estupefacto: en el salmo de la esperma, el estanque con sus eslabones posesos articula sus crudas grietas. Ya sin armadura, un pezón de acuarelas modula la respiración del laberinto. Después, la memoria de los automatismos y los vértices despojados del tiempo.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga