sábado, 1 de mayo de 2021

RES NO POT RESTITUIR-ME LA BRILLANTOR│ NADA PUEDE RESTITUIRME EL BRILLO

 

Imagen FB de Pere Bessó



RES NO POT RESTITUIR-ME LA BRILLANTOR

 

 

El que entrevé el enigma del nihilismo,

también podría entrever una estrella fugaz y asentir.

Kostas Axelos

 

 

No hi ha semblant paradís ni cel en aquesta acumulació de fantasies fugaces.

És irònic transitar per pupil•les d’espills ensopits,

quedar immune davant de les ulleres dels rellotges, sense desafiar la inútil

glòria d’aquest món: hi ha altars de ferro sense cap estupor.

En el fòsfor del dia es podreix el pit dels cadàvers i és trist

la raspera de nuditat dels llenguatges vessats a l’asfalt.

En el cercle de l’alliberament la llunyania és l’única flassada de la nit,

la forma en què res no és, o només la por.

Un té dret a desil•lusionar-se i cavil•lar en els ascensors.

Cap incendi és tan cert com el dolor corroït de l’orfandat,

ni la desesperació tan a prop del metall de la follia, tan de pell

la tragèdia de l’infern i els àngels amb dansa i els seus propis taüts.

Si alguna cosa és veritat, aleshores, sóc un pallasso i sant remei.

Però tinc uns ulls que es cansen d’anar entre enderrocs.

Uns genolls indefensos davant del tro, un panteix d’arenes i ales senils

com engrunes d’una bandera esquinçada pel colp de pols del poder.

En realitat, res no pot restituir-me la brillantor de tanta estàtua insomne.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

NADA PUEDE RESTITUIRME EL BRILLO

 

 

El que entrevé el enigma del nihilismo,

también podría entrever una estrella fugaz y asentir.

Kostas Axelos

 

 

No hay tal paraíso ni cielo en esta acumulación de fantasías fugaces.

Es irónico transitar sobre pupilas de espejos aletargados,

quedar inmune ante los ojeras de los relojes, sin desafiar la inútil

gloria de este mundo: hay altares de hierro sin estupor alguno.

En el fósforo del día se pudre el pecho de los cadáveres y es triste

la carraspera de desnudez de los lenguajes derramados en el asfalto.

En el círculo de la liberación la lejanía es la única cobija de la noche,

la forma en que nada es, o solo el miedo.

Uno tiene derecho a desilusionarse y cavilar en lo ascensores.

Ningún incendio es tan cierto como el dolor corroído de la orfandad,

ni la desesperación tan cerca del metal de la locura, tan de piel

la tragedia del infierno y los ángeles con danza y sus propios ataúdes.

Si algo es verdad, entonces, soy un payaso y santo remedio.

Pero tengo unos ojos que se cansan de andar entre escombros.

Unas rodillas indefensas ante el trueno, un jadeo de arenas y alas seniles

como migajas de una bandera rasgada por el golpe de polvo del poder.

En realidad, nada puede restituirme el brillo de tanta estatua insomne.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


EL REGNE D’AQUEST MÓN│ EL REINO DE ESTE MUNDO

 

Imagen FB de Pere Bessó



EL REGNE D’AQUEST MÓN

 

 

Si de cas perviu el somni cec, és la llum que es queda a la pedra

de la vigília, la gesticulació inaudita del temps, els objectes

que les aigües del riu arrosseguen amb aquesta velocitat parsimoniosa

de l’artritis. Res no quadra en aquesta raó de la follia. Res no és real

en la lògica de les finestres: sempre hi ha carrers nodrits d’ombres.

En el fum de la respiració dels jardins contaminats,

els ocells, densos, putrefactes, picotegen les zones contaminades

de la taula: a dins, al pit, el cor del país és buit.

Veig les fotografies de la mida de l’oceà, de la pell d’ombra

del martiri i la seua alba freda de riure ofegada en la tèrbola plana de diaris.

Hui és com la paciència enderrocada de la casa.

Part sempre amb els meus fàstics i ombres cap a un tros del paradís,

—Per si de cas, li escric cartes a l’eternitai i a aquest costal d’ulleres

que s’han anat acumulant com un altre diluvi absolut.

De mi, l’espill del regne d’aquest món i la seua moradenca òptica.

Al lavatori del pati de darrere, la perplexitat desafiant del buit.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

EL REINO DE ESTE MUNDO

 

 

Si acaso pervive el sueño ciego, es la luz que se queda en la piedra

de la vigilia, la gesticulación inaudita del tiempo, los objetos

que las aguas del rìo arrastran con esa velocidad parsimoniosa

de la artritis. Nada cuadra en esta razón de la locura. Nada es real

en la lógica de las ventanas: siempre hay calles nutridas de sombras.

En el humo de la respiración de los jardines contaminados,

los pájaros, densos, putrefactos, picotean las zonas contaminadas

de la mesa: adentro, en el pecho, el corazón del país està vacío.

Veo las fotografías del tamaño del océano, de la piel de sombra

del martirio y su alba fría de risa ahogada en la turbia pla de periódicos.

Hoy es como la paciencia derruida de la casa.

Parto siempre con mis hastíos y sombras hacia un pedazo del paraíso,

—Por si acaso, le escribo cartas a la eternidad y a ese costal de ojeras

que se han ido acumulando como otro diluvio absoluto.

De mi, el espejo del reino de este mundo y su cárdenas óptica.

En el lavatorio del patio trasero, la perplejidad desafiante del vacío.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga