sábado, 1 de mayo de 2021

EL REGNE D’AQUEST MÓN│ EL REINO DE ESTE MUNDO

 

Imagen FB de Pere Bessó



EL REGNE D’AQUEST MÓN

 

 

Si de cas perviu el somni cec, és la llum que es queda a la pedra

de la vigília, la gesticulació inaudita del temps, els objectes

que les aigües del riu arrosseguen amb aquesta velocitat parsimoniosa

de l’artritis. Res no quadra en aquesta raó de la follia. Res no és real

en la lògica de les finestres: sempre hi ha carrers nodrits d’ombres.

En el fum de la respiració dels jardins contaminats,

els ocells, densos, putrefactes, picotegen les zones contaminades

de la taula: a dins, al pit, el cor del país és buit.

Veig les fotografies de la mida de l’oceà, de la pell d’ombra

del martiri i la seua alba freda de riure ofegada en la tèrbola plana de diaris.

Hui és com la paciència enderrocada de la casa.

Part sempre amb els meus fàstics i ombres cap a un tros del paradís,

—Per si de cas, li escric cartes a l’eternitai i a aquest costal d’ulleres

que s’han anat acumulant com un altre diluvi absolut.

De mi, l’espill del regne d’aquest món i la seua moradenca òptica.

Al lavatori del pati de darrere, la perplexitat desafiant del buit.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

EL REINO DE ESTE MUNDO

 

 

Si acaso pervive el sueño ciego, es la luz que se queda en la piedra

de la vigilia, la gesticulación inaudita del tiempo, los objetos

que las aguas del rìo arrastran con esa velocidad parsimoniosa

de la artritis. Nada cuadra en esta razón de la locura. Nada es real

en la lógica de las ventanas: siempre hay calles nutridas de sombras.

En el humo de la respiración de los jardines contaminados,

los pájaros, densos, putrefactos, picotean las zonas contaminadas

de la mesa: adentro, en el pecho, el corazón del país està vacío.

Veo las fotografías del tamaño del océano, de la piel de sombra

del martirio y su alba fría de risa ahogada en la turbia pla de periódicos.

Hoy es como la paciencia derruida de la casa.

Parto siempre con mis hastíos y sombras hacia un pedazo del paraíso,

—Por si acaso, le escribo cartas a la eternidad y a ese costal de ojeras

que se han ido acumulando como otro diluvio absoluto.

De mi, el espejo del reino de este mundo y su cárdenas óptica.

En el lavatorio del patio trasero, la perplejidad desafiante del vacío.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


No hay comentarios: