Imagen FB de Pere Bessó
OCELL SUBTERRANI
Ací no hi ha res llevat del got d’espines
del temps l’ala trencada
de timbals l’entranya del nou ordre del desastre
En l’anell de pus del cordó umbilical la demència viva
del paladar i la roba de cartró en la brutícia de la humanitat
La voracitat dels ganivets és una orgia en una cantimplora
de llàgrimes en l’estació estiuenca d’un pubis cec
Em perd en la jugular forçada del panteix dels darrers esfínters
i és clar que no és fàcil riure enganxat a un crit ni plorar una llàgrima
amb doble cara ni fer-li una trena al bordell del cor.
Es mulla la rosada en la protuberància d’uns mugrons?
Sobra saliva per a mullar la nit
Sobren llunes per a despertar els genitals
Sobren esquirols d’alfàbega per a olorar la boira el suplici de pedra
I els colls per a penjar els blaus del dia dels teulats
sobra un peix indecent en la sèquia del saler de l’avarícia
L’amor acaba trencant el prepuci dels vertígens el mos
de les tantes paraules les inclemències de l’expiració
conclosa la nit l’esplèndid món dels ocells finits
o aquesta altra lluna blava de l’absurd als engonals.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
de timbals l’entranya del nou ordre del desastre
En l’anell de pus del cordó umbilical la demència viva
del paladar i la roba de cartró en la brutícia de la humanitat
La voracitat dels ganivets és una orgia en una cantimplora
de llàgrimes en l’estació estiuenca d’un pubis cec
Em perd en la jugular forçada del panteix dels darrers esfínters
i és clar que no és fàcil riure enganxat a un crit ni plorar una llàgrima
amb doble cara ni fer-li una trena al bordell del cor.
Es mulla la rosada en la protuberància d’uns mugrons?
Sobra saliva per a mullar la nit
Sobren llunes per a despertar els genitals
Sobren esquirols d’alfàbega per a olorar la boira el suplici de pedra
I els colls per a penjar els blaus del dia dels teulats
sobra un peix indecent en la sèquia del saler de l’avarícia
L’amor acaba trencant el prepuci dels vertígens el mos
de les tantes paraules les inclemències de l’expiració
conclosa la nit l’esplèndid món dels ocells finits
o aquesta altra lluna blava de l’absurd als engonals.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
PÁJARO SUBTERRÁNEO
Aquí no hay nada salvo el vaso de espinas
del tiempo el ala rota
de timbales la entraña del nuevo orden del desastre
En el anillo de pus del cordón umbilical la demencia viva
del paladar y la ropa de cartón en la mugre de la humanidad
La voracidad de los cuchillos es una orgía en una cantimplora
de lágrimas en la estación veraniega de un pubis ciego
Me pierdo en la yugular forzada del jadeo de los últimos esfínteres
y claro no es fácil reír pegado a un grito ni llorar una lágrima
con doble cara ni hacerle una trenza al lupanar del corazón.
¿Se moja el rocío en la protuberancia de unos pezones?
Sobra saliva para mojar la noche
Sobran lunas para despertar los genitales
Sobran ardillas de albahaca para oler la bruma el suplicio de piedra
y los cuellos para colgar los moretones del día de los tejados
sobra un pez indecente en la tajuilla del salero de la avaricia
El amor acaba por romper el prepucio de los vértigos el bocado
de las tantas palabras las inclemencias de la expiración
concluida la noche el espléndido mundo de los pájaros fenecidos
o esa otra luna azul del absurdo en las ingles.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
de timbales la entraña del nuevo orden del desastre
En el anillo de pus del cordón umbilical la demencia viva
del paladar y la ropa de cartón en la mugre de la humanidad
La voracidad de los cuchillos es una orgía en una cantimplora
de lágrimas en la estación veraniega de un pubis ciego
Me pierdo en la yugular forzada del jadeo de los últimos esfínteres
y claro no es fácil reír pegado a un grito ni llorar una lágrima
con doble cara ni hacerle una trenza al lupanar del corazón.
¿Se moja el rocío en la protuberancia de unos pezones?
Sobra saliva para mojar la noche
Sobran lunas para despertar los genitales
Sobran ardillas de albahaca para oler la bruma el suplicio de piedra
y los cuellos para colgar los moretones del día de los tejados
sobra un pez indecente en la tajuilla del salero de la avaricia
El amor acaba por romper el prepucio de los vértigos el bocado
de las tantas palabras las inclemencias de la expiración
concluida la noche el espléndido mundo de los pájaros fenecidos
o esa otra luna azul del absurdo en las ingles.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga
