lunes, 17 de octubre de 2022

CONTINUÏTAT DE L’ABSÈNCIA│ CONTINUIDAD DE LA AUSENCIA

Obra pictórica de Joan Mitchell


CONTINUÏTAT DE L’ABSÈNCIA

 

 

Continua essent l’absència el ganivet que brilla en el camí:

és difícil no pensar en l’escriptura del nosaltres: en el vent

verd de les paraules, en la taula recurrent dels aixoplucs,

en la devoció de senti la teua tu al meu alè, aclarir la vereda

de les mans, fabular en l’escriptura de la gespa.

Continua essent l’absència, el pouet de cafè en les hores clares,

on la fatiga ofegue la seua travessia de marcida guspira.

Continuen estant trencats els somnis i absent el catecisme de l’oblit;

fràgil és l’eternitat per més dura que semble,

al final sé que moriré sense que m’acompanye un quadern.

Açò que dic és veritat en anar enmig d’espines: gauaiten

els perills sense remei, a dentades.

Continua absent el rostre que crepita sense la ignomínia de l’espina,

L’ona que no esborre els molls, ni s’arrugue l’alegria,

un paraigües amb la concavitat necessària de l’horitzó.

Sobre el sostre, el temps en ràfegues, el fum beu la meua palpitació;

semblen errants les ales quan no hi ha un arbre,

ni pau per a posar de genolls la dansa macabra del crit.

Hi ha dolor en l’extranyament, en l’esquerda de les fronteres,

en la guitarra desafinada que premeix la consciència de l’aire,

en cada ull quan les mans toquen fons en la nit

i ningú no respon, llevat del gos que sospira entre nits somortes,

en cresols a punt de trencar el rellotge plagat de les ombres.

Hi ha tantes coses que continuen essent absents: l’arbre del cor

en el desert, campanes hostils, les mosques amb el seu campanar

de ferides, la lucidesa per obrir-li orificis a la realitat.

No sé si és simple repetició o una patologia la barbàrie sempre

del present, el tèrmit expansiu del sutge,

l’arna escapada dels rellotges, el desarrel massiu de certs

discursos, la massa seca esdevinguda caòtica mostra de museu.

(En les nits, continues estant absent dels meus braços:

Mai no toques la pàgina interna de l’alè, ni apareixes en l’instant

de la melangia, ni en la infinitud del poema que avança

en l’embriaguesa urgent de la por.

Continues absent en els rigors de l’erm, en la catarata del foc,

en la humanitat que de sobte és absurda pàtria del vulnerable.

Davant dels mateixos arguments, em quede ací,

jugant a les paraules, sense més pecat que suportar el fred.

Només «La meua trista llengua dedicada a1 foc de la memòria.»)

.

Poema d’ANDRÈ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

CONTINUIDAD DE LA AUSENCIA

 

 

Sigue siendo la ausencia el cuchillo que brilla en el camino:

es difícil no pensar en la escritura del nosotros: en el viento

verde de las palabras, en la mesa recurrente de las cobijas,

en la devoción de oír tu voz en mi aliento, aclarar la vereda

de las manos, fabular en la escritura del césped.

Sigue siendo la ausencia, el pocillo de café en las horas claras,

donde la fatiga ahogue su travesía de mustia centella.

Siguen estando rotos los sueños y ausente el catecismo del olvido;

frágil es la eternidad por más dura que parezca,

al final sé que moriré sin que me acompañe un cuaderno.

Esto que digo es verdad al andar entre espinas: acechan

los peligros sin remedio, a dentelladas.

Sigue ausente el rostro que crepite sin la ignominia de la espina,

la ola que no borre los muelles, ni se arrugue la alegría,

un paraguas con la concavidad necesaria del horizonte.

Sobre el techo, el tiempo en ráfagas, el humo bebe mi palpitación;

parecen errantes las alas cuando no hay un árbol,

ni paz para poner de rodillas la danza macabra del grito.

Hay dolor en el extrañamiento, en la grieta de las fronteras,

en la guitarra desafinada que estruja la conciencia del aire,

en cada ojo cuando las manos tocan fondo en la noche

y nadie responde, salvo el perro que suspira entre noches moribundas,

en candiles a punto de romper el reloj plagado de las sombras.

Hay tantas cosas que siguen siendo ausentes: el árbol del corazón

en el desierto, campanas hostiles, las moscas con su campanario

de heridas, la lucidez para abrirle orificios a la realidad.

No sé si es simple repetición o una patología la barbarie siempre

del presente, el comején expansivo del hollín,

la polilla escapada de los relojes, el desarraigo masivo de ciertos

discursos, la masa seca convertida en caótica muestra de museo.

(En las noches, sigues estando ausente de mis brazos:

nunca tocas la página interna del aliento, ni apareces en el instante

de la melancolía, ni en la infinitud del poema que avanza

en la embriaguez urgente del miedo.

Sigues ausente en los rigores del páramo, en la catarata del fuego,

en la humanidad que de pronto es absurda patria de lo vulnerable.

Ante los mismos argumentos, me quedo aquí,

jugando a las palabras, sin más pecado que soportar el frío.

Solo «Mi triste lengua dedicada a1 fuego da la memoria.»)

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga