martes, 8 de septiembre de 2020

RESPLENDOR DIFÚS │ RESPLANDOR DIFUSO

Imagen FB de Pere Bessó





RESPLENDOR DIFÚS




Tota la llum era pòstuma en aquell resplendor difús de la ferida.
A la boca, certa ressecor pressentida de l’avorrible:
dies sense pena ni glòria com la bruta mala herba dels malfactors,
com el lúgubre pou de la memòria ensebolida,
com les tantes creus que sacsegen insolents l’alè.
I tot i així, els ulls, i el somni cridant des del subsòl.
Un crit titil·la des dels túnels agitats de la nit diürna.
Tot el camí és sorollós: vivim captius en les ninetes dilatades
dels transeünts: és estrany el tendal dens dels ofecs,
i aquest tornar a a mirar el parpelleig remot d’un tren, o el parrac.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RESPLANDOR DIFUSO




Toda la luz era póstuma en aquel resplandor difuso de la herida.
En la boca, cierta resequedad presentida de lo aborrecible:
días sin pena ni gloria como la sucia maleza de los malhechores,
como el lúgubre pozo de la memoria sepultada,
como las tantas cruces que zarandean insolentes el aliento.
Y aun así, los ojos, y el sueño gritando desde el subsuelo.
Un grito titila desde los túneles agitados de la noche diurna.
Todo el camino es ruidoso: vivimos cautivos en las pupilas dilatadas
de los transeúntes: es extraño el toldo denso de los ahogos,
y ese volver a mirar el parpadeo remoto de un tren, o el harapo.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga