FA FRED
Sempre fa fred en l’escriptura dels cantons dels
ossos,
fred, també, en el pètal trencat dels somnis,
fred en el poema que volgué ser ocell, malgrat la
mutilació
de l’alba i aquest prolongat ferro del cel: en la
misèria
de l’insomni, potser només el territori d’una dansa a
deshora,
les ungles de la boira vivint en l’ànima.
Fa fred als carrers i els bulevards, en els meus
maldestres ulls
enfollits, en els gossos que deixen el seu udol als
espills,
en els braços poregosos de l’oblit. En aquest pit
estremit.
Fa fred perfecte i moriré tot just a la boca.
No sé si vindràs, després de tot, en la gota que es
desprèn
de l’arbre del temps, enronquida d’ulls i campanes.
Una pluja de taüts li dóna sentit a tota la meua
nostàlgia.
Als carrers, aquests carrers de vegades calms, un
blues desperta
l’aire fosc de la nit: són anys i més anys de dormir
en andanes,
entre les taques de la melangia i el dubte.
Fa fred en el riure i la pell, a San Joaquin River
National
Wildlife Refuge, ací només l’ombra d’una carícia,
sovint l’amargor de les ribes fredes del riu i el
fantasma
sord de les hores i amb prou feines el fals assossec
d’una espina.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
.
HACE FRÍO
Hace siempre frío en la escritura de las esquinas de
los huesos,
frío, también, en el pétalo roto de los sueños,
frío en el poema que quiso ser pájaro, pese a la
mutilación
del alba y a ese prolongado hierro del cielo: en la
miseria
del insomnio, tal vez solo el territorio de una danza
a destiempo,
las uñas de la niebla viviendo en el alma.
Hace frío en las calles y los bulevares, en mis torpes
ojos
enloquecidos, en los perros que dejan su aullido en
los espejos,
en los brazos temerosos al olvido. En este pecho
estremecido.
Hace perfecto frío y moriré de penas en la boca.
No sé si vendrás, después de todo, en la gota que se
desprende
del árbol del tiempo, enronquecida de ojos y campanas.
Una lluvia de ataúdes le da sentido a toda mi nostalgia.
Sobre las calles, estas calles a veces apacibles, un
blues despierta
el aire oscuro de la noche: son años y años de dormir
en andenes,
entre las manchas de la melancolía y la duda.
Hace frío en la risa y la piel, en San Joaquin River
National
Wildlife Refuge, aquí solo la sombra de una caricia,
a menudo el amargor de las orillas frías del río y el
fantasma
sordo de las horas y apenas el falso sosiego de una
espina.
.
Del libro: “Invención de la espera”, 2020
©André Cruchaga
