INCENDI ABSENT
Només em queda l'esquena amb blaus i una gola
descaminada com la terra destruïda de la nit de
l'ànima.
Com la corda al coll, sense distància
aquest degoteig lívid de l'incendi absent.
Com un bosc d'absències, els braços buits del dol
i les begònies fosques d'intens balbuceig, el peix
caigut
en la foscor silenciosa del seu fat.
Com l'epifita, creix la nit al meu cos.
Creixen els canelobres de l'arna, el pit desnonat:
l'escarniment s'arroga les exèquies dels meus ossos,
i, també, la rosa de la meua ferida, el matossar de
pètal nàufrag,
el gos que dessagnà els mugrons
enmig d'un nus de focs fins al fons del diluvi.
Como el destí de la ràfega, l'encarnació de Satanàs.
.
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
INCENDIO AUSENTE
No me queda sino la espalda con moretes y una garganta
descaminada como la tierra destruida de la noche del
alma.
Como el mecate en el cuello, sin distancia
este goteo morado del incendio ausente.
Como un bosque de ausencias, los brazos vacíos del luto
y las begonias oscuras de intenso balbuceo, el pez
caído
en la oscuridad silenciosa de su sino.
Como el matapalo, crece la noche en mi cuerpo.
Crecen los candelabros de la polilla, el pecho
desahuciado:
el remedo se apropia de las exequias de mis huesos,
y, también, de la rosa de mi herida, el matorral de
pétalo náufrago,
el perro que desangró los pezones
en medio de un nudo de fuegos hasta lo hondo del
diluvio.
Como el destino de la ráfaga, la encarnación de
Satanás.
.
Del libro: “Invención de la espera”, 2020
©André Cruchaga
