JAG ANDAS FRÅN DROPPEN AV OÄNNDLIGHETEN

©Pintura de Thérèse Murdza

JAG ANDAS FRÅN DROPPEN AV OÄNNDLIGHETEN

Från det ena bröstet till det andra grät jag lite ömt.

Efrain Huerta

Jag andas från den oändlighetsdroppe som spillts ut på sängen: där naken går mysteriet kanske över dödsgränsen den ömhet som aldrig kan vara kvävning eller allvarlig  (det bålet gav mig konsonanterna och den förtjusande kokongen av lågor) bara så har jag kunnat resa genom vädret i landet och dess kollapsade fönster.

Från boken: Metáfora del desequilibrio” ”, 2019

© André Cruchaga

© Målning av Thérèse Murdza

©TRADUCCIÓN CÁNDIDA PEDERSEN

RESPIRO DESDE LA GOTA DE INFINITO

De un seno tuyo al otro sollozaba un poco de ternura.

Efraín Huerta

Respiro desde la gota de infinito derramada en la cama: ahí desnudo transita el misterio acaso el germen de la muerte la ternura que nunca podrá ser asfixia o tumba (aquella hoguera me devolvió las consonantes y el entrañable capullo de los espejismos) sólo así he podido transitar las intemperies del país y sus ventanas desplomadas.

Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

©Pintura de Thérèse Murdza

JA HEM OBLIDAT LES PARAULES

Imagen FB de Pere Bessó

JA HEM OBLIDAT LES PARAULES

Ja hem oblidat les paraules i les ovelles del mar mossegant les estacions del pit. Ara els ossos de l’ala ens arraconen; podem l’arc del cel, mentre masteguem les ungles d’algun cometa: ací entre la pols que alça l’aire, el lent ofegament de les paraules que no ressusciten. El tabal de la fullaraca i el seu múltiple públic subterrani podreix jardins i cementiris. (Pertot arreu hi ha fantasmes sords i tot just un ocell cec davant del cerç.)

.
Poema d’André Cruchaga traduït en català per PERE BESSÓ

YA HEMOS OLVIDADO LAS PALABRAS

Ya hemos olvidado las palabras y las ovejas del mar mordiendo las estaciones del pecho. Ahora los huesos del ala nos arrinconan; podamos el arco iris, mientras masticamos las uñas de algún cometa: ahí entre el polvo que levanta el aire, el ahogo lento de las palabras que no resucitan. El tambor de la hojarasca y su múltiple público subterráneo, pudre jardines y cementerios. (Por todas partes hay fantasmas sordos y, a penas un pájaro ciego frente al cierzo.)
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

TOT I QUE HI HAJA EXCUSES PER AL FOC

Imagen FB de Pere Bessó

TOT I QUE HI HAJA EXCUSES PER AL FOC

Tot i que i haja excuses per al foc i una tomba que no falte, el vent de l’última ranera s’estén, al llarg de l’hivern i la seua fletxa líquida intermitent. Res no dius del centre ocult dels paroxismes, ni de la duna de braços damunt del dic. Res no dius d’aquesta nit il·lusòria i dels trens que s’alcen en la terra de l’abís. Res d’aquella claror fosca dels cossos vessats en la nit.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AUNQUE HAY EXCUSAS PARA EL FUEGO

Aunque hay excusas para el fuego y una tumba que no falta, el viento del último estertor se extiende, a lo largo del invierno y su flecha líquida intermitente. Nada dices del centro oculto de los paroxismos, ni de la duna de brazos sobre el dique. Nada dices de esa noche ilusoria y de los trenes que se yerguen en la tierra del abismo. Nada de aquella claridad oscura de los cuerpos derramados en la noche.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga