HOSTAL DEL TRÀFEC

Imagen FB de Pere Bessó

HOSTAL DEL TRÀFEC

Quan es fa de dia a l’hostal de la sang trafegue les meues penitències.
El sommi crema en la seua audàcia d’ocell,
crema l’agenda dels minuts en les meues temples:
els diversos episodis del cerç xiulen com un tren urgent.
—L’infinit, llavors, és en, obrint-se com l’esbufec
de les rodalies,
orgàsmicament com una ràfega de violes damunt del vímet.

Tot és torrent, com un riu d’aire que entra per la finestra
i que l’espill beu emmudit.

Ens dessagnem en l’anuència escampada de l’escuma.

(Ací els joguets i la gebrada, i la beateria íntima de la nit,
i l’inexorable del calendari espars.)

Vivim en el buit d’un viatge impossible, entre les anades
i vingudes de la cendra, entre granit i rostres de salmorra.

Fumegen les ferides escorxades de l’últim oblit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

HOSTAL DEL TRASIEGO

Cuando amanece en el hostal de la sangre trasiego mis penitencias.
El sueño arde en su audacia de pájaro,
arde la agenda de los minutos en mis sienes:
los diversos episodios del cierzo silban como tren urgente.
—El infinito, entonces, está en vos, abriéndose como el resuello
de la cercanía,
orgásmicamente como una ráfaga de alhelíes sobre el mimbre.
Todo es torrente, tal río de aire que entra a través de la ventana
y que el espejo bebe enmudecido.

Nos desangramos en la anuencia esparcida de la espuma.

(Ahí los juguetes y la escarcha, y la beatería íntima de la noche,
y lo inexorable del calendario esparcido.)

Vivimos en la vaciedad de un viaje imposible, entre las idas
y regresos de la ceniza, entre granito y rostros de salmuera.

Humean las heridas desolladas del último olvido.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

CONVULSIÓ

Imagen FB de Pere Bessó

CONVULSIÓ

Cànter líquid sobre les primeres pulsions del dia. L’ocell de l’ull captaire en la boirina convulsa dels sostres deslligats del buit. Què recorde? —Potser, els paraigües impetuosos entre els braços i els sorolls del temps al tòrax. Dorms? —En la carn els tatuatges d’aquella llum que esborra l’alé. (En cada espill pertorbat, els vaixells i la roba arrugada del murmuri. Ja no hi ha carrers quan la nit torna, ni finestres del costat de les costelles: deixem de ser tren. Ja no existim.)

Però ningú no esborrarà el nascut. Així resta escrit, per cert, en la dringadissa dels hospicis, o en el granit de l’imminent.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CONVULSIÓN

Cántaro líquido sobre las primeras pulsiones del día. El pájaro del ojo mendiga en la neblina convulsa de los techos desasidos del vacío. ¿Qué recuerdo? —Acaso, los paraguas impetuosos entre los brazos y los ruidos del tiempo en el tórax. ¿Duermes? —En la carne los tatuajes de aquella luz que borra el aliento. (En cada espejo perturbado, los barcos y la ropa arrugada del murmullo. Ya no hay calles cuando la noche regresa, ni ventanas del lado de las costillas: dejamos de ser tren. Ya no existimos.)

Pero nadie borrara lo nacido. Así está escrito, por cierto, en el tintineo de los hospicios, o en el granito de lo inminente.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga