MANERES D’INCENDIAR EL MÓN
Mossegues l’olla de pressió de les palpitacions del trau de saliva de
les certeses més obscenes, mentre la flor del desig acaba amb el fred d’aquest
vell arbre cenyit a pupil•les destremplades. Als dits de la llengua de l’hivern,
li arranque el rostre de desvari de la caixeta de l’ànima irreal dels mixtos
del pantà de la tendresa. A propet jugue amb els racons dels teus porus de
sucre, o li cedesc a la boca el culte cru del rierol. Per sort el sutge de la
nit és benigne en el tràfec pervers de l’embarcador. El record sempre té
diverses maneres d’incendiar el món, o de mentir davant de l’impossible.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
MANERAS DE INCENDIAR EL MUNDO
Muerdes la olla de presión de las palpitaciones del ojal de saliva de
las certidumbres más obscenas, mientras la flor del deseo acaba con el frío de
este viejo árbol ceñido a pupilas destempladas. A los dedos de la lengua del
invierno, le arranco el rostro de desvarío de la cajita del alma irreal de los
cerillos del pantano de la ternura. De cerquita juego con los rincones de tus
poros de azúcar, o le cedo a la boca el culto crudo del arroyo. Por suerte el
hollín de la noche es benigno en el trasiego perverso del embarcadero. El
recuerdo siempre tiene diversas maneras de incendiar el mundo, o de mentir ante
lo imposible.
.
Del libro: ‘Fuego de llaves
invisibles’, 2021
©André Cruchaga
