jueves, 30 de abril de 2020

IMPOTÈNCIA

Imagen FB de Pere Bessó






IMPOTÈNCIA




Ací el so petrificat de la nuesa, la sorpresa que tenen
els focs de la infància i l’aroma de la terra quan plou.
Ací fan mal els cementiris i la seua tirania d’ossos.
Tremola l’alba com la nit en la seua agonia de la llum.
Bec la foscor solitària en el càntir de la misèria.
Brunzeig el foc que encara perviu en la cicatriu viva de la boca.
No sé si riure d’impotència quan em fa mal la paraula amor.
Sóc el pitjor damunt el muscle de les arrugues, damunt de la rosa de peixos
que devora el resplendor: sóc el pitjor quan no puc caminar
a sobre les aigües del mar, ni retindre el teu cos en un matí
de pins, ni reinventar-te un paradís.
Un grapat d’ossos forada el cel del meu paladar: en la set només descenc
fins a esvanir-me en els pits opacs d’un refilet.
Sóc el pitjor transeünt damunt d’andanes de molsa:
el meu pit és remot, com aquell ocell a trenc d’alba
que s’embriaga en el cerç d’un temps impassible i vast.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





IMPOTENCIA




Aquí el sonido petrificado de la desnudez, el asombro que tiene
los fuegos de la infancia y el aroma de la tierra cuando llueve.
Aquí duelen los cementerios y su tiranía de huesos.
Tiembla el alba igual que la noche en su agonía de la luz.
Bebo la oscuridad solitaria en el cántaro de la miseria.
Zumba el fuego que aún pervive en la cicatriz viva de la boca.
No sé si reír de impotencia cuando me duele la palabra amor.
Soy lo peor sobre el hombro de las arrugas, sobre la rosa de peces
que devora el resplandor: soy lo peor cuando no puedo caminar
sobre las aguas del mar, ni retener tu cuerpo en una mañana
de pinos, ni reinventarte un paraíso.
Un manojo de huesos horada mi paladar: en la sed solo desciendo
hasta desvanecerme en los senos opacos de un trino.
Soy el peor transeúnte sobre andenes de moho:
mi pecho es remoto, como aquel pájaro de la aurora
que se embriaga en el cierzo de un tiempo impasible y vasto.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

miércoles, 29 de abril de 2020

SUPLANTACIONS

Imagen FB de Pere Bessó





SUPLANTACIONS




Damunt del pellam de la remor, cremarem totes les astes?
Demà o passat, sempre la roba vella sacsejant-nos l’ànima,
trastornades les infanteses en el fons dels fematers.
En res no difereix ja la realitat de certes imantacions:
els escalpels de la son obrin idil·lis sepulcrals, buiden la pell
secant de les estàtues, corquen braços i penediments.
Des de la finestra, els ulls tancats en aquesta irrealitat esperitada.
Des del país, el rampell del que recordem.
En el país, el carnaval i les processons de fum sense dissimulació.
Sense dissimulació la mosca de boira que xiscla als carrers.
Sense disimulació un país d’incerteses en un jardí de dents.
Sense disimulació la prehistòria del riure a la vora de les cunetes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SUPLANTACIONES




Sobre la pelambre del rumor, ¿quemaremos todas las astas?
Mañana o pasado, siempre la ropa vieja sacudiéndonos el alma,
trastornadas las infancias en el fondo de los basureros.
En nada difiere ya la realidad con ciertas imantaciones:
los escalpelos del sueño abren idilios sepulcrales, vacían la piel
secante de las estatuas, carcomen brazos y remordimientos.
Desde la ventana, los ojos encerrados en esta irrealidad posesa.
Desde el país, el arrebato de lo que uno recuerda.
En el país, el carnaval y las procesiones de humo sin disimulo.
Sin disimulo la mosca de niebla que chilla en las calles.
Sin disimulo un país de incertidumbres en un jardín de dientes.
Sin disimulo la prehistoria de la risa a la orilla de las cunetas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

domingo, 26 de abril de 2020

BESTIARI

Imagen FB de Pere Bessó






BESTIARI




Un guant de somnis estremeix les meues temples. Un guant de tile
mossega l’horitzó i la pols que tremola com un habitant
més als meus ulls: en el tràfec sonen les carretes de la marxa,
els dies buits, de sobte, que m’abracen.
A estones mastegue encensers en aquest bestiari de ganivets.
Sempre el fang urgeix de les meues entranyes i dels armaris
                                                                       de rebost que respire
i de les parets que creixen com un llarg soroll.
Caminar em fa la sensació de dispertar en una plenitud
impossible, entre boques que esperen amb braços mutilats i dubtes.
Només hi ha fullaraca congregada al voltant del meu cos.
Només hi ha udolades de sang esbargits als contenidors
i febres que maduren al foc del cordó umbilical.
Hi ha cossos líquids que desemboquen com una gran fortalesa,
com una llàgrima erigida entre ossos.
(De sobte la molta racionalitat destorba enmig d’esfínters.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




BESTIARIO




Un guante de sueños estremece mis sienes. Un guante de tile
muerde el horizonte y el polvo que tiembla como un habitante
más en mis ojos: en el tráfago suenan las carretas de la marcha,
los días vacíos, de pronto, que me abrazan.
A ratos mastico incensarios en este bestiario de cuchillos.
Siempre el barro urge de mis entrañas y de las alacenas que respiro
y de las paredes que crecen como un largo ruido.
Caminar me da la sensación de despertar en una plenitud
imposible, entre bocas que esperan con brazos mutilados y dudas.
Solo hay hojarasca congregada alrededor de mi cuerpo.
Solo hay alaridos de sangre derramados en los contenedores
y fiebres que maduran en el fuego del cordón umbilical.
Hay cuerpos líquidos que desembocan como una gran fortaleza,
como una lágrima erigida entre huesos.
(De pronto la mucha racionalidad estorba en medio de esfínteres.)
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 23 de abril de 2020

LA MEUA OMBRA, NOMÉS

Imagen FB de Pere Bessó





LA MEUA OMBRA, NOMÉS




Només l’ombra de l’home darrere de l’home. L’eco recollit
de les andanes, el vel vençut de l’alè.
L’ull s’estèn de sobte al barranc dels somnis.
A l’ala s’entonen els tants destins que forneix el món:
ací, íntima, groga l’espasa del sanglot, l’ocell vegetal
de les meues ànsies, —(vostè que esguità amb crits la rosada.)
Davant de la ferida del pressentiment, el calendari roig de la nit
que gemega, l’hòstia delirant de la set a les bastides,
la mala herba de boira als meus ulls.
Darrere de nosaltres, els passos freds i la necessitat de cridar l’ofegament
i l’incendi, potser el tifó dels poders de la terra.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MI SOMBRA, SOLAMENTE




Solo la sombra del hombre detrás del hombre. El eco recogido
de los andenes, el velo vencido del aliento.
El ojo se tiende sobre el barranco de los sueños repentinamente.
En el ala se entonan los tantos destinos que depara el mundo:
ahí, íntima, amarilla la espada del sollozo, el pájaro vegetal
de mis ansias, —(usted que salpicó de gritos el rocío.)
Ante la herida del presentimiento, el calendario rojo de la noche
que gime, la hostia delirante de la sed en los andamios,
la maleza de niebla sobre mis ojos.
Detrás de nosotros, los pasos fríos y la necesidad de gritar el ahogo
y el incendio, quizás el tifón de los poderes de la tierra.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

martes, 21 de abril de 2020

TOPOGRAFIA DE LA TRISTOR

Imagen FB de Pere Bessó





TOPOGRAFIA DE LA TRISTOR




No només són les ales corcades, sinó la pedra de tristesa, quasibé agra, que floreja com un difunt en els nostres pensaments. És, també, la fusta del caos, llotosa, que s’extasia en els àmbits de llum. A les finestres mudes de la faula, semblaria que el país ens llançara abans de temps al buit. Davant de l’esfondrament de l’avidesa, el disbarat i la seua misèria; i, a estones, el voltor de silenci que esgarrapa el cor. En l’esquerda desencadenada, l’edifici tísic de l’ànima i les seues recances.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TOPOGRAFÍA DE LA TRISTEZA




No solo son las alas carcomidas, sino la piedra de tristeza, casi agria, que aflora como un difunto en nuestros pensamientos. Es también, la madera del caos, cenagosa, que se extasía en los ámbitos de luz. En las ventanas mudas de la fábula, pareciera que el país nos lanzara prematuramente al vacío. Ante el desmoronamiento de la avidez, el desatino y su miseria; y, a ratos, el buitre de silencio que rasguña el corazón. En la grieta desencadenada, el tísico edificio del alma y sus pesadumbres.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

RAUXA

©Pintura de Franz Kline






RAUXA




Al lluny, les pigues fosques de l’horitzó i el crepuscle trencadís enmig del vent. A estones, el fum que sobrecarrega els ulls, o les trenes de pols de l’esbufec del tragí. A estones, també, arriben els clots del cel fins a la gola; a fora, l’hostilitat i els udolaments de lorfa orfandat. Sempre, però, el món de la teua sang i el muntonet d’emocions bategant fins ofegar-nos. A l’oïda, només l’ocell del teu alè i el niu de sons d’un llarg arravatament.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ARREBATO




A la distancia, las pecas oscuras del horizonte y el crepúsculo quebradizo en medio del viento. A ratos, el humo que sobrecarga los ojos, o las trenzas de polvo del resoplido del trajín. A ratos, también, llegan los baches del cielo hasta la garganta; afuera, la hostilidad y los aullidos de la orfandad. Pero siempre, el mundo de tu sangre y el montoncito de emociones palpitando hasta ahogarnos. Al oído, solamente el pájaro de tu aliento y el nido de sonidos de un largo arrebato.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

©Pintura de Franz Kline

lunes, 20 de abril de 2020

QUOTIDIANITAT

Imagen FB de Pere Bessó





QUOTIDIANITAT




Tot l’aire desbordat batega al pit, crema la veu en el seu captiu desassossec, el vertigen obri els seus ímpetus i ens despulla aquesta estranya intimitat del’angúnia. Gira el tren del dol al voltant del pati de darrere del crepuscle. No sé si alguna vegada serà normal la dolçor en un país que dia rere dia ens escup la cara: l’amor té sabor a espills badats i a por. Les fúries dels carrers no són inesperades, sinó consuetudinàries, de boira zigzaguejant, de ràfega insolent. Ací, un aprèn a engolir-se el plany i a ser protagonista de la ficció.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




COTIDIANIDAD




Todo el aire desbordado palpita en el pecho, arde la voz en su cautivo desasosiego, el vértigo abre sus ímpetus y nos desnuda esa extraña intimidad de la angustia. Gira el tren del luto alrededor del traspatio del crepúsculo. No sé si alguna vez sea normal la dulzura en un país que día a día nos escupe la cara: el amor tiene sabor a espejos quebrados y a temor. Las furias de las calles no son inesperadas, sino consuetudinarias, de niebla zigzagueante, de ráfaga insolente. Aquí, uno aprende a tragarse el sollozo y a ser protagonistas de la ficción.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

domingo, 19 de abril de 2020

TERRA ALIENADA

Imagen FB de Pere Bessó






TERRA ALIENADA




Cuando grita la tierra, los efluvios del vapor se condensan
y se convierten en agua. La flor de agua debería salir entonces por la boca
del cuenco, pero sólo salen lágrimas y gánigos de leche negra.
Juan Yanes




En la semifoscor de les pupil·les, l’armari de les ombres.
Dins de l’absurd els ulls inexpressius de les claus,
o aquella rosa sense immutar-se davant de La carraspera grisa dels rellotges
o les parets amb calcomanies regirant l’estómac: un tendal
d’emocions es cerneix sobre l’hivern entossudit de grolleria,
ací pulsa la impaciència arrencant refilets de demesies.
Sempre tatuem els braços amb humitats trencadisses.
Als carrers esgotats del coixí, les finestres i el show
de malsons: alguna fotografia que ens crida des dels interiors
del pit —el teu cos que s’esmuny en les meues transpiracions,
potser la flassada que s’alça en una sola altura.
Al voltant d’aquest potser de tots els dies, el defalliment
dels somnis, la terra alienada que ens sosté en l’adust.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TIERRA ENAJENADA




Cuando grita la tierra, los efluvios del vapor se condensan
y se convierten en agua. La flor de agua debería salir entonces por la boca
del cuenco, pero sólo salen lágrimas y gánigos de leche negra.
Juan Yanes




En la semioscuridad de las pupilas, el armario de las sombras.
Dentro del absurdo los ojos inexpresivos de las llaves,
o aquella rosa sin inmutarse frente al carraspeo gris de los relojes
o las paredes con calcomanías revolviendo el estómago: un toldo
de emociones se cierne sobre el invierno encarpado de tosquedad,
ahí pulsa la impaciencia arrancando gorgoritos de demasías.
Siempre tatuamos los brazos con humedades quebradizas.
En las calles agotadas de la almohada, las ventanas y el show
de pesadillas: alguna fotografía que nos grita desde los interiores
del pecho —tu cuerpo que se desliza en mis transpiraciones,
quizás la cobija que se yergue en una sola altura.
Alrededor de este acaso de todos los días, el desfallecimiento
de los sueños, la tierra enajenada que nos sostiene en lo adusto.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga


viernes, 17 de abril de 2020

FINITUD DE L’OFEGAMENT

Imagen FB de Pere Bessó





FINITUD DE L’OFEGAMENT




Ahora no puedo soportar la carga,
Tan próximo estoy al final.
Guillermo de Aquitania




Damunt de la terra, la meua impotència i els seus velams de pedra i les seues pregàries de silenci que escapen immutables com una estàtua. Mossegue el bassal de tinta que madura en les meues mans: ací s’ofega l’ocell que resideix al meu pit. Hui, cec, l’aigua que tortura la meua gola, obri traus en les nits de les setmanes. Demà, en el cànter trencat del pàlpit, hauré de soterrar la meua carn i hi haurà un sòlid silenci en la fusta. No hi ha més galop, excepte la fletxa que canvia el seu trànsit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FINITUD DEL AHOGO




Ahora no puedo soportar la carga,
Tan próximo estoy al final.
Guillermo de Aquitania




Sobre la tierra, mi impotencia y sus velámenes de piedra y sus rezos de silencio que escapan inmutables como una estatua. Muerdo el charco de tinta que madura en mis manos: ahí se ahoga el pájaro que reside en mi pecho. Hoy, ciego, el agua que tortura mi garganta, abre ojales en las noches de las semanas. Mañana, en el cántaro roto del pálpito, habré de enterrar mi carne y habrá un sólido silencio en la madera. No hay más galope, salvo la flecha que cambia su tránsito.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 16 de abril de 2020

SOSPITA

Imagen FB de Pere Bessó





SOSPITA




…entre dos luces pueden verse aún
jirones de las sombras que llevamos.
Carlos Pujol




Sospite de la paret emblanquinada del desvetlament i de la flassada groga
del fred, també del centre sagrat del pany
i de l’espelma del plany en els seus límits inevitables de foscor.
Quan llig el descens de la cendra, sorgeix la visió invisible
de l’absurd i aquesta forma distorsionada de la realitat, quasi obsessiva
bevent-se a glops l’alegria.
Al voltant hi ha boires de dol i records del buit ardent
en l’angoixa i cerimònies d’un claustre circular.
A estones queden en l’indefinit, els forats de vidre de la pluja,
aquesta dèria de buscar-te en la umbrel·la d’aigua de la irrealitat.
Sí, de sobte manotejada entre les fulles desordenades del pàlpit.
També en la broma de les noves, en els mesos rugats
de fèretres i funeràries, i en l’argot amnèsic, pútrid, feraç
dels somnis que colpegen aquesta nit d’absències.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOSPECHA




…entre dos luces pueden verse aún
jirones de las sombras que llevamos.
Carlos Pujol




Sospecho de la pared encalada del desvelo y de la cobija amarilla
del frío, también del centro sagrado de la cerradura
y de la candela del llanto en sus límites inevitables de oscuridad.
Cuando leo el descenso de la ceniza, surge la visión invisible
del absurdo y esa forma distorsionada de la realidad, casi obsesiva
bebiéndose en sorbos la alegría.
Alrededor hay brumas enlutadas y recuerdos del vacío ardido
en la congoja y ceremonias de un claustro circular.
A ratos quedan en lo indefinido, los agujeros de vidrio de la lluvia,
esa manía de buscarte en la sombrilla de agua de la irrealidad.
Sí, de pronto manoteo entre las hojas desordenadas del pálpito.
También en la bruma de las noticias, en los meses arrugados
de féretros y funerarias, y en la jerigonza amnésica, pútrida, feraz
de los sueños que golpean en esta noche de ausencias.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

miércoles, 15 de abril de 2020

CLAREDAT SOTERRADA

Imagen FB de Pere Bessó






CLAREDAT SOTERRADA




Aleshores, ací, la claredat soterrada en un país de resquills. Entre espills autòmats, faldilles i pantalons com a residus abjectes d’una voluntat perversa. Només carrers amb sabates con, l’èxtasi sense cap, sòrdid, tal una ràfega de bones forques amotinades en el somnambulisme del pudor. Enmig de tantes boques, un degoteig de foscors ressuscita al costat del fòsfor crescut de l’enteniment. Estem en l’orfandat del Paradís, poc resta per a salvar-nos del fred i de la por, quan és quasibé total l’absència de l’ànima. Llavors, hom s’arrauleix a pensar —sense cap drap— en els pressentiments: en les aigües del riu que ens arrossega com una embarrada hirsuta…
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CLARIDAD SOTERRADA




Entonces, ahí, la claridad soterrada en un país de esquirlas. Entre espejos autómatas, faldas y pantalones como residuos abyectos de una voluntad perversa. Solo calles con zapatos, el éxtasis sin cabeza, sórdido, tal una ráfaga de horcones amotinados en el sonambulismo del mal olor. En medio de tantas bocas, un goteo de oscuridades resucita junto al fósforo talludo del entendimiento. Estamos en la orfandad del Paraíso, poco queda para salvarnos del frío y del miedo, cuando es casi total, la ausencia del alma. Entonces, uno se acurruca a pensar —sin ningún trapo— en los presentimientos: en las aguas del río que nos arrastra como una palazón hirsuta…
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga


martes, 14 de abril de 2020

ULL DE L’ESPASME

Imagen FB de Pere Bessó






ULL DE L’ESPASME




Polsa la sang fins a colpir-nos amb la seua llengua efervescent
en els quatre costats difuminats del cos.
Cap al retruny de la impaciència, els ulls de l’espasme,
inclinats a la claredat del tòrax.
Davant del rodament de cap, la sospita d’aquell magnetisme irresistible.
Ací, un mos de fosforescència mossegant els dominis
de la illada de banda a banda, fins al profús de la poma.
Sé de la nit espellegada en la boca de l’hivern:
peixos cecs en un laberint de canelobres,
llànties resant el seu misteri. Trens d’un crescut manicomi.
(Sé de la urgència que ens acaricia, com el país que tenim:
les seues pors, la seua fornida pobresa, la seua morbositat còmplice i feixuga.)

Correm al·lucinats pel sigil.
Damunt de les teues cuixes, malgrat la deshora, vull vessar el meu darrer bes.
Damunt del teu pit, les certeses del temps que em resta.
He pensat en l’oblit i en els seus acords ininterromputs.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OJO DEL ESPASMO




Pulsa la sangre hasta golpearnos con su lengua efervescente
en los cuatro costados difuminados del cuerpo.
Hacia el retumbo de la impaciencia, los ojos del espasmo,
inclinados a la claridad del tórax.
Ante el vahído, la sospecha de aquel magnetismo irresistible.
Ahí, un bocado de fosforescencia mordiendo los dominios
del ijar de extremo a extremo, hasta lo profuso de la manzana.
Sé de la noche desollada en la boca del invierno:
peces ciegos en un laberinto de candelabros,
lámparas rezando su misterio. Trenes de un crecido manicomio.
(Sé de la urgencia que nos acaricia, como el país que tenemos:
sus miedos, su fornida pobreza, su morbosidad cómplice y torpe.)

Corremos alucinados por el sigilo.
Sobre tus muslos, pese a la deshora, quiero verter mi último beso.
Sobre tu pecho, las certezas del tiempo que me queda.
He pensado en el olvido y en sus acordes ininterrumpidos.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 13 de abril de 2020

RULETA DEL TIEMPO

Imafen FB de Pere Bessó






RULETA DEL TEMPS




Reste en silenci mentre aguaita la ruleta del temps: cada dia és una barreja d’entrades i eixides, una gota de mel amb cebes adobades, un espavent de vellositats ofegades. Potser, també, un llibre tremolós que hom desempolsega, o una porta tirada als fantasmes de l’infinit. Davant de la despulla ningú no pot explicar-se cap misteri, ni aquells sedants d’absurd en una habitació sense finestres. A ver dir, una llàgrima renta els meus desassossecs sense que els teus pits em perguen en l’envoltant, ni els panteixos deixen el seu matossar d’aire.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RULETA DEL TIEMPO




Me quedo en silencio mientras acecha la ruleta del tiempo: cada día es una mezcla de entradas y salidas, una gota de miel con cebollas curtidas, un asombro de vellosidades ahogadas. Quizás, también, un libro tembloroso que uno desempolva, o una puerta disparada a los fantasmas del infinito. Ante el despojo nadie puede explicarse ningún misterio, ni aquellos sedantes de absurdo en una habitación sin ventanas. A decir verdad, una lágrima lava mis desasosiegos sin que tus pechos me pierdan en lo envolvente, ni los jadeos dejen su matorral de aire.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

domingo, 12 de abril de 2020

FANTASIES DE L’EFÍMER

Imagen FB de Pere Bessó






FANTASIES DE L’EFÍMER




Un rellotge de roses marcides mossega laberints de cendra,
mentre l’ungla de la lluna gemega damunt de la pell abonyada del tràfec.
A estones són unànimes els ocells damunt de la forca del frenesí.
A estones el silenci inquisitiu de les paraules,
els ulls que contrasten amb la complicitat ostensible de la morbositat,
a estones les rugues endurides del rictus, la llum erràtica, esmolada
de la desconfiança, el cap de peix maldestre i cec.
A estones, ella, mirant les papallones rogenques i inversemblants
del cel, el voltor irresistible d’un tapaboques,
l’absolut reprimit, el rampell del temps sense poder embastar-lo.
A estones, és clar, l’aire sòrdid, l’absurd del país
en fotografies, al costat del Sagrat Cor de Jesús i unes espelmes.
A estones el quequejar enrogit de la darrera ranera de la còpula.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FANTASÍAS DE LO EFÍMERO




Un reloj de rosas marchitas muerde laberintos de ceniza,
mientras la uña de la luna gime sobre la piel abollada del tráfago.
A ratos son unánimes los pájaros sobre la horqueta del frenesí.
A ratos el silencio inquisitivo de las palabras,
los ojos que contrastan con la complicidad ostensible del morbo,
a ratos las arrugas endurecidas del rictus, la luz errática, afilada
de la desconfianza, la cabeza de pez torpe y ciego.
A ratos, ella, mirando las mariposas rojizas e inverosímiles
del cielo, el buitre irresistible de una bufanda,
el absoluto reprimido, el arrebato del tiempo sin poder hilvanarlo.
A ratos, claro, el aire sórdido, el absurdo del país
en fotografías, junto al Sagrado Corazón de Jesús y unas velitas.
A ratos el tartamudeo enrojecido del último estertor de la cópula.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga


sábado, 11 de abril de 2020

ESTRANY TRENC D’ALBA

©Pintura de Robert Roth






ESTRANY TRENC D’ALBA




Lladruguen al meu voltant els gossos desvetlats de la pedra tosca: al seu tall sord de dents, els ulls buidats per l’abandó i aquella llàgrima perbocada sobre la impotència. Giren els ulls com escalpels d’un cavall cremat pels taüts del cel. Tanta nit acumulada en la pell de les meues quimeres! Ara em resulta estrany i dubtós el fuet de la indiferència; estranya, també, la porta del llampec, aquest fred cru de cada trenc d’alba. Si alguna cosa ens queda, és allò que mai no abastàrem: només fugir de la crueltat d’un grapat de tile.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESTRAÑO AMANECER




Ladran a mi alrededor los perros desvelados de la piedra pómez: en su filo sordo de dientes, los ojos vaciados por el abandono y aquella lágrima vomitada sobre la impotencia. Giran los ojos como escalpelos de un caballo quemado por los ataúdes del cielo. ¡Tanta noche acumulada en la piel de mis quimeras! Ahora me resulta extraño y dudoso el látigo de la indiferencia; extraña, también, la puerta del relámpago, este frío crudo de cada amanecer. Si algo nos queda, es lo que nunca alcanzamos: solo huir de la crueldad de un puñado de tile.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga
©Pintura de Robert Roth