miércoles, 30 de junio de 2021

CAMÍ SOMORGOLLAT │ CAMINO SUMERGIDO

 

Imagen FB de Pere Bessó



CAMÍ SOMORGOLLAT

 

 

La aparición de estos rostros en la multitud;

Pétalos en una rama oscura y húmeda.

Ezra Pound

 

 

Hi ha camins somorgollats i devastats al meu alè: un museu

de vertígens i cultes mosseguen els murs de les telepantalles.

Els meus peus es desafinen en el parrac del pessebre de la fullaraca;

En la meua memòria el temps efímer en la gota de saliva dislocada,

el trauma de l’enruna que es nega a no ser protagonista:

hi ha una infinitud d’insània en la catàstrofe de retornar al mateix

punt on la memòria estova la seua pròpia esperança.

En aquell territori de la meua infantesa es pergué tot: la casa,

els diversos camins, la ciutat i el teu cos, abans de ser fòssil.

Abans que l’aire esvaira els nostres cossos, la credulitat,

els gestos, aquest dol de estar perdut en el món d’avui.

Ara només podem contemplar tot el que perguérem i resulta

impossible avançar si em falta el claustre del teu cos, el foc

i els draps que recullguen el sanglot, les paraules que tocaven la pell,

les mans que alguna vegada m’apartaren de la barbàrie.

Res no guanyàrem en viure en aquesta perifèria de l’amor, sense respirar

l’alba, sense la llibertat per a bastir la nostra pròpia ficció.

.

. POEMA D'ANDRÉ CRUCHAGA TRADUÏT EN CATALÀ PER PERE BESSÓ

 

 

CAMINO SUMERGIDO

 

 

La aparición de estos rostros en la multitud;

Pétalos en una rama oscura y húmeda.

Ezra Pound

 

 

Hay caminos sumergidos y devastados en mi aliento: un museo

de vértigos y cultos muerden los muros de las telepantallas.

Mis pies se desafinan en el harapo del pesebre de la hojarasca;

en mi memoria el tiempo efímeros en la gota de saliva dislocada,

el trauma del escombro que se niega a no ser protagonista:

hay una infinitud de insania en la catástrofe de retornar al mismo

punto donde la memoria ahueca su propia esperanza.

En aquel territorio de mi infancia, se perdió todo: la casa,

los diversos caminos, la ciudad y tu cuerpo, antes de ser fósil.

Antes que el aire desvaneciera nuestros cuerpos, la credulidad,

los gestos, este duelo de estar perdido en el mundo de hoy.

Ahora solo podemos contemplar todo lo que perdimos y resulta

imposible avanzar si me falta el claustro de tu cuerpo, el fuego

y los trapos que recojan el sollozo, las palabras que tocaban la piel,

las manos que alguna vez me apartaron de la barbarie.

Nada ganamos al vivir en esta periferia del amor, sin respirar

el alba, sin la libertad para construir nuestra propia ficción.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga

 


lunes, 28 de junio de 2021

RANERA RESIDUAL│ ESTERTOR RESIDUAL

 

Imagen Pinterest



RANERA RESIDUAL

 

 

El temps de vegades ens acosta els ossos,

la pols de la memòria que fuig als dominis

dels estranys espills…

Pere Bessó

 

 

Damunt de la roca, la veu d’espina de la ranera als residuals senders de la bacanal. En l’ulterior ros del pit, imperen les finestres abissals de la memòria i el seu comptagotes d’acordió com un aquari d’esculleres verdes. De vegades els camins furguen en l’esperança com una llança de remers incerts, com un dia desproveït de branques. Si alguna cosa he après en el tràfec, són aquestes lliçons que roseguen la pell fins sagnar-la. En algun cantó de la nit, sempre la terra i els seus passadissos secrets. Sempre el deliri i els seus esvolotecs darrers.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ESTERTOR RESIDUAL

 

 

El temps de vegades ens acosta els ossos,

la pols de la memòria que fuig als dominis

dels estranys espills…

Pere Bessó

 

 

Sobre la roca, la voz de espina del estertor en los residuales senderos del bacanal. En el ulterior rocío del pecho, imperan las ventanas abisales de la memoria y su cuentagotas de acordeón como un acuario de rompeolas verdes. A veces los caminos escarban en la esperanza como una lanza de remeros inciertos, como un día desprovisto de ramas. Si algo he aprendido en el tráfago, son esas lecciones que roen la piel hasta sangrarla. En alguna esquina de la noche, siempre la tierra y sus pasadizos secretos. Siempre el delirio y sus aletazos postreros.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


domingo, 27 de junio de 2021

ENMIG DEL NO-RES│ EN MEDIO DE LA NADA

 

Imagen FB de Pere Bessó



ENMIG DEL NO-RES

 

 

aquí resurge la estación del desaliento

asumiendo su color salvaje recorrido en los retratos

Rodolfo Alonso

 

 

En cada viatge l’ull em reclama les distàncies: l’eco de la terra,

un Edèn de ràfegues incertes, i alhora pluja disseminada

en les temples: és com una crònica de pols, o sal

que un escriu sense rellevaments damunt del subsòl del paladar.

Hi ha camins en què un només encerta els tatuatges dibuixats

damunt de la pedra d’obscurs ocells del somni que ens miren,

en el badall pudorós d’alguna pregunta perfumada de saliva,

d’episodis pintats en algun port, el del mapa de l’alba

con su cerç insomne de fierro futur en els engonals:

Quan camine, simplement, duc als muscles les meues despulles,

aquest escenari de la història que sempre dóna fred, les actuals

ombres que disposen del foc, el descens despietat

de la tendresa: la boirina de la indolència respira, sense més, el meu onatge

de gebrada, les misèries que a estones gemeguen en la pell.

Al voltant de la dolçor del teus porus, només l’artèria de la malenconia.

El camí mai no ens dugué a lloc segur, sinó a la rosa endurida

d’un bisturí enmig del no-res. A la destrucció.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

EN MEDIO DE LA NADA

 

 

aquí resurge la estación del desaliento

asumiendo su color salvaje recorrido en los retratos

Rodolfo Alonso

 

 

En cada viaje el ojo me reclama las distancias: el eco de la tierra,

un Edén de ráfagas inciertas, y al mismo tiempo lluvia diseminada

en las sienes: es como una crónica de polvo, o sal

que uno escribe sin relevos sobre el subsuelo del paladar.

Hay caminos en los que uno solo acierta los tatuajes dibujados

sobre la piedra de oscuros pájaros del sueño que nos miran,

en el resquicio pudoroso de alguna pregunta perfumada de saliva,

de episodios pintados en algún puerto, el del mapa del alba

con su cierzo insomne de fierro futuro en las ingles:

Cuando camino, simplemente, llevo en hombros mis despojos,

ese escenario de la historia que siempre da frío, las actuales

sombras que disponen del fuego, el descenso despiadado

de la ternura: la neblina de la indolencia respira, sin más, mi oleaje

de escarcha, las miserias que a ratos gimen en la piel.

Acerca de la dulzura de tus poros, solo la arteria de la melancolía.

El camino nunca nos llevó a sitio seguro, sino a la rosa endurecida

de un bisturí en medio de la nada. A la destrucción.

.

De 'Camino disperso', 2021

©André Cruchaga


viernes, 25 de junio de 2021

NAVEGANT │ NAVEGANTE

 

Imagen FB de Pere Bessó



NAVEGANT

 

 

Sabedlo navegantes: el canto de las sirenas es estúpido y monótono,

su conversación aburrida e incesante; sus cuerpos están cubiertos

de escamas, erizados de algas y sargazo.

Su carne huele a pescado.

Salvador Elizondo

 

 

De vegades somie que sóc Ulisses en una mar de circumstàncies fredes.

O d’una criatura de sal assaonada de certa llum total de l’inframón.

Aglàope en el desballestament de les meues paranoies, àngel en flames

enmig d’aigües fosques: la criatura em desvist amb les seues mans

cegues, cegues les parets del cor que ens omplin de sorra,

cegues les ombres de l’aigua com monedes de pedra rovellada.

Als dits de les algues es difumina l’horitzó,

potser el magma de criatures verges que trauen el cap al meu camí.

En la rauxa un abís de peixos mossega les illades; i és tal

el seu embaladiment, que escolte tot el cor dels dards de naus

que creuen per damunt del meu tòrax: fins el meu cor amortallat s’alça

de les lloses romases d’aquest buit amb penyals de llindars

prohibits: tota la meua bogeria és en aquest turó de pits alts.

És l’hivern dels genitals que juga a prostíbul d’hiverns.

Entre tots els camins, aquest de bromera i baptismal accent.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

NAVEGANTE

 

 

Sabedlo navegantes: el canto de las sirenas es estúpido y monótono,

su conversación aburrida e incesante; sus cuerpos están cubiertos

de escamas, erizados de algas y sargazo.

Su carne huele a pescado.

Salvador Elizondo

 

 

A veces sueño que soy Ulyses en un mar de circunstancias frías.

O de una criatura de sal curtida por cierta luz total del inframundo.

Agláope en el desquicio de mis paranoias, ángel en llamas

en medio de aguas oscuras: la criatura me desviste con sus manos

ciegas, ciegas las paredes del corazón que nos colman de arena,

ciegas las sombras del agua como monedas de piedra oxidada.

En los dedos de las algas se difumina el horizonte,

quizás el magma de criaturas vírgenes que se asoman a mi camino.

En el arrebato un abismo de peces muerde los ijares; y es tal

su arrobamiento, que escucho todo el coro de los dardos de naves

que cruzan sobre mi tórax: hasta mi corazón amortajado se levanta

de las losas quedadas de ese vacío con peñascos de umbrales

prohibidos: toda mi locura esta en esa colina de pechos altos.

Es el invierno de los genitales que juega a prostíbulo de inviernos.

Entre todos los caminos, este de espumarajo y bautismal acento.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga