martes, 30 de marzo de 2021

A MERCÈ DE LES MITGES PARAULES│ A MERCED DE LAS MEDIAS PALABRAS

 

©Obra pictórica de Helen Frankenthaler




A MERCÈ DE LES MITGES PARAULES

 

 

Media palabra mordida

me huye de la boca.

Conceição Evaristo

 

 

Sempre estem a mercè de les trampes i les emboscades del fum.

Als desencontres amb la cendra, les paraules sepultades

a mitja branca del nus dels sentits, precipitades al clot

de l’instint de la dansa amarga de nues aixelles: de la boca

cap a dins, els cucs lents de les tombes de les fúries, el paisatge

pres, o la pols del carrer arrugat a les nostres temples.

Per a fugir dels nostres lligams, del propi rostre mossegat per la nit,

inventariem les espines de la febre,

busquem les monedes de l’aire, cridem ferits a la llàgrima,

potser a la pluja desconeguda perquè rente, a espai, el sutge de la pell

de l’ala tremolosa, mutilada, per la pedra de la hipocresia.

En els exterminis del tacte, només ens resta obrir-nos a la bèstia d’ulls

de terbolí: al final tot és tortura. El plec d’ulls,

la paràlisi fermentada d’escales, els dits de pus de les pústules.

Quelcom ens fa mal a la boca: la foscor pervertida de les taràntules,

la boca amb tombes de boirina, el didal arenós del darrer embut

al regne petrificat de la memòria.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

A MERCED DE LAS MEDIAS PALABRAS

 

 

Media palabra mordida

me huye de la boca.

Conceição Evaristo

 

 

Siempre estamos a merced de las trampas y las emboscadas del humo.

En los desencuentros con la ceniza, las palabras sepultadas

a media rama del nudo de los sentidos, precipitadas en el hoyo

del instinto de la danza amarga de desnudas axilas: de la boca

hacia dentro, los gusanos lentos de las tumbas de las furias, el paisaje

tomado, o el polvo de la calle arrugado en nuestras sienes.

Para huir de nuestras ataduras, del propio rostro mordido por la noche,

inventariamos las espinas de la fiebre,

buscamos las monedas del aire, gritamos heridos a la lágrima,

quizás a la lluvia desconocida para que lave, despacio, el hollín de la piel

del ala temblorosa, mutilada, por la piedra de la hipocresía.

En los exterminios del tacto, solo nos queda abrirnos a la bestia de ojos

de torbellino: al final todo es tortura. El doblez de ojos,

la parálisis fermentada de escaleras, los dedos de pus de las pústulas.

Algo nos duele en la boca: la oscuridad pervertida de las tarántulas,

la boca con tumbas de neblina, el dedal arenoso del último embudo

en el reino petrificado de la memoria.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga


VELLS ENCLAVAMENTS DE LA CONSCIÈNCIA│ VIEJOS ENCLAVES DE LA CONCIENCIA

 

Imagen Fb de Pere Bessó



VELLS ENCLAVAMENTS DE LA CONSCIÈNCIA

 

 

Mi fuga

a lo real

se ha cumplido.

Zhivka Baltadzhieva

 

 

En les travessies de la joia, també les fuites del conjur al buit.

Els límits que ens imposa la consciència, les veus dissidents

dels discursos, la utopIa en la Pandora dels vells enclavaments:

per cert, cada envestida resulta irrenunciable, mentre ens afligeix

la llosa de paviment del fangar, la llibertat sempre dubtosa

i trencadissa a la porta mig tancada d’espills fabricats en la vida.

Els ulls es perden en la faula de les pulsions,

els ulls que mai no acaben de desxifrar el misteri de la dissociació

de l’avenir en el comptagotes de les realitats inventades.

En la historia subterrània de l’esperit, les urgències poliformes

de certs rituals o aquests comuns espills de les ruptures, inajornables,

a la vora de precipicis difuminats.

Finalment només ens queda una boira de desencontres, estrany ostatge

a la caverna del pòlip d’aigües negres.

Així s’acompleix el viatge circular, el viatge del foc en l’ànima: la fugida.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

VIEJOS ENCLAVES DE LA CONCIENCIA

 

 

Mi fuga

a lo real

se ha cumplido.

Zhivka Baltadzhieva

 

 

En las travesías del júbilo, también las fugas del conjuro al vacío.

Los límites que nos impone la conciencia, las voces disidentes

de los discursos, la utopía en la Pandora de los viejos enclaves:

por cierto, cada embestida resulta irrenunciable, mientras nos aqueja

la losa de pavimento de la ciénaga, la libertad siempre dudosa

y quebradiza en la puerta entrecerrada de espejos fabricados en la vida.

Los ojos se pierden en la fábula de las pulsiones,

los ojos que nunca acaban de descifrar el misterio de la disociación

del porvenir en el cuentagotas de las realidades inventadas.

En la historia subterránea del espíritu, las urgencias poliformes

de ciertos rituales o esos comunes espejos de las rupturas, inaplazables,

al borde de precipicios difuminados.

Al final solo nos queda una niebla de desencuentros, extraño rehén

en la caverna del pólipo de aguas negras.

Así se cumple el viaje circular, el viaje del fuego en el alma: la fuga.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga