L’ALÉ TORNA A SER CONFÚS

Imagen FB de Pere Bessó

L’ALÉ TORNA A SER CONFÚS

L’alé torna a ser confús quan cau la nit el cresol aquest buit que se sent als ulls crema cec en el seu monòleg com l’aigua que calla en el pou ofegat en la seua inestroncable molsa l’atònit que calla encara en l’esquerda cremada de la memòria (però crema el cor en la seua extensa febre de galop crema l’ànima de les paraules quan s’encén l’espill) sí crema com un acròbata del foc damunt del cos a vegades ineludible ací s’enderroquen de pressa els armaris igual que les fulles que cauen d’un arbre és l’alé de sempre el país de sempre després de l’ofec calle fins a perdre la parla: vós i els teus silencis el teu silenci en una llàgrima assossegada.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EL ALIENTO VUELVE A SER CONFUSO

El aliento vuelve a ser confuso cuando cae la noche el candil ese vacío que se siente en los ojos arde ciego en su monólogo igual que el agua que calla en el pozo ahogado en su irrestañable musgo lo atónito que calla todavía en la grieta quemada de la memoria (pero arde el corazón en su extensa fiebre de galope arde el alma de las palabras cuando se enciende el espejo) sí arde como un acróbata del fuego sobre el cuerpo a veces ineludible ahí se derriban deprisa los armarios igual que las hojas que caen de un árbol es el aliento de siempre el país de siempre desprendido del ahogo callo hasta perder el habla: vos y tus silencios tu silencio en una lágrima sosegada.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

AQUEST PAÍS TÉ PARETS

Imagen FB de Pere Bessó

AQUEST PAÍS TÉ PARETS

Patria mía: quiero mudar de sombra.
Pablo Neruda

Aquest país té parets a les quals només arriba el grafit o el colp
cec de la història o les distàncies a la vora de les finestres
Aquest país escriu en sorra els seus designis sense guardar-se de la tosca
de la intempèrie o de les xinxes de l’infern que fan sagnar
Aquest país és un paper deslluït en la comoditat de les sabates
Una taca anònima que crida sense acull en plena nit
un enrenou en els almanacs del crepuscle
un oratge que sempre és present en el menjar
un galop mort sense cronòmetre ni brida: els espantalls
corroeixen cada una de les vísceres del còdol ocult en la mala herba
Un es queda enmig de la floridura de la consciència dubtant de tot:
Dels hams que posa l’absolut
també dels silencis que criden les seues pors com un joc
macabre —al fil de la vida els carrers durs d’ombres
En aquestes parets potser els lligams orgànics o la fi del deliri.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ESTE PAÍS TIENE PAREDES

Patria mía: quiero mudar de sombra.
Pablo Neruda

Este país tiene paredes a las cuales sólo llega el grafiti o el golpe
ciego de la historia o las distancias a la orilla de las ventanas
Este país escribe en arena sus designios sin guardarse del sarro
de la intemperie o de las chinches del infierno que hacen sangrar
Este país es un papel ajado en la comodidad de los zapatos
una mancha anónima que grita sin cobija en plena noche
un alboroto en los almanaques del crepúsculo
un mal tiempo que siempre está presente en la comida
un galope muerto sin cronómetro ni brida: los espantapájaros
corroen cada una de las vísceras del guijarro oculto en la maleza
Uno se queda entre el moho de la conciencia dudando de todo:
de los anzuelos que pone el absoluto
también de los silencios que gritan sus miedos como un juego
macabro —al filo de la vida la calles duras de sombras
En esas paredes quizás las ataduras orgánicas o el fin del delirio.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

MÉS QUE LES MEUES PARAULES

Imagen FB de Pere Bessó

MÉS QUE LES MEUES PARAULES

Més que les meues paraules, la còpula que transforma les finestres;
i el silenci que s’esvaeix quan travessa l’oblit.
Davant dels ulls, la boira inabastable que ens consumeix la tempesta.
La nostra batalla creix en petites morts
com el caragol en un món deseixit de pèrdues íntimes.
Ja ens hem quedat amb la ferida que oblidà la sang;
ara la llum ens sembla un penya-segat de desvetlaments.
En el domini dels carrers, l’argent viu i la seua exhalació nocturna:
la rosa de salmorra del país ens humiteja la vora del pit,
fins que es tanquen els ulls i s’esborren els braços.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MÁS QUE MIS PALABRAS

Más que mis palabras, la cópula que transforma las ventanas;
y el silencio que se desvanece cuando atraviesa el olvido.
Ante los ojos, la bruma inasible que nos consume la tormenta.
La batalla nuestra crece en pequeñas muertes
como el caracol en un mundo desasido de pérdidas íntimas.
Ya nos hemos quedado con la herida que olvidó la sangre;
ahora la luz nos parece un acantilado de desvelos.
En el dominio de las calles, el azogue y su exhalación nocturna:
la rosa de salmuera del país nos humedece la orilla del pecho,
hasta que se cierran los ojos y se borran los brazos.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

DAMUNT DELS TEUS BRAÇOS

Imagen FB de Pere Bessó

DAMUNT DELS TEUS BRAÇOS

Damunt dels teus braços maduren els meus matins i decreix el singlot de les ansietats: galopa l’ull en la seua escomesa de pulmó a sobre la ciutat que atresora ambdues respiracions (bocinets de vent llepen el tòrax en un país de racons apocalíptics).

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ENCIMA DE TUS BRAZOS

Encima de tus brazos maduran mis mañanas y decrece el hipo de las ansiedades: galopa el ojo en su acometida de pulmón sobre la ciudad que atesora ambas respiraciones (pedacitos de viento lamen el tórax en un país de rincones apocalípticos).

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga