miércoles, 13 de noviembre de 2019

EN FER-SE DE NIT

Imagen FB de Pere Bessó





EN FER-SE DE NIT




En fer-se de nit un trau petit s’obri a la memòria; ací fluctuen i juguen les incandescències, el llenguatge dels ecos, les ombres rovellades que va deixant el carrer. De vegades les paraules travessen la carn en un embut de finestra: damunt de mi, la pedra que s’esfondra i cau al crani. (No em veus, encara que jo mire la teua forma; podríem dir que la foguera és un ganivet d’abismes, o un riu de sal que podreix els ulls.) A la deriva de l’asfalt, l’espill trencat de les paraules i aquella dispersió en solitari de les veus que se n’anaren. En fer-se de nit els clots de la memòria i les sabates ofegats al coixí.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





AL ANOCHECER




Al anochecer un pequeño ojal se abre en la memoria; ahí fluctúan y juegan las incandescencias, el lenguaje de los ecos, las sombras oxidadas que va dejando la calle. A veces las palabras atraviesan la carne en un embudo de ventana: sobre mí, la piedra que se desmorona y cae en el cráneo. (No me ves aunque yo mire tu forma; podríamos decir que la hoguera es un cuchillo de abismos, o un río de sal que pudre los ojos.) En la deriva del asfalto, el espejo roto de las palabras y aquella dispersión en solitario de las voces que se fueron. Al anochecer los hoyos de la memoria y los zapatos ahogados en la almohada.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

PLUJA D’AQUELLS DIES

Imagen FB de Pere Bessó





PLUJA D’AQUELLS DIES




Els teus ulls eren mullats per la pluja d’aquells dies en Marylhurst. Nosaltres jugàvem en silenci amb les gotes de neu: sempre s’afanyava la boira a amagar-nos, tot i enmig de la penombra, res no era immòbil en les pupil·les. Feixucs ambdós, ens deixàvem escoltar a conveniència. Sols, ens lligàvem a la mitjanit del llenguatge i al candor de la caixeta de música del desig. Així de sobte, la gebrada de sang de l’hivern i el seu desordre infinit. Després, l’escuma entebeïda damunt de la gespa d’ambre de les randes. Ara, davant dels esgarraps de la memòria, pense que no arribaren a allargar-se els dits dels somnis.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LLUVIA DE AQUELLOS DÍAS




Tus ojos eran mojados por la lluvia de aquellos días en Marylhurst. Nosotros jugábamos en silencio con las gotas de nieve: siempre se afanaba la niebla en ocultarnos, aun en medio de la penumbra, nada era inmóvil en las pupilas. Torpes, ambos, nos dejábamos escuchar a conveniencia. Solos, nos atábamos a la medianoche del lenguaje y al candor de la cajita de música del deseo. Así de improviso, la escarcha de sangre del invierno y su desorden infinito. Después, la espuma entibiada sobre el césped de ámbar de los encajes. Ahora, ante los rasguños de la memoria, pienso que no alcanzaron a estirarse los dedos de los sueños.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga