INFINITUD DEL FOC

Imagen cogida de Pinterest

INFINITUD DEL FOC

A l’ull que desclava el foc els detalls irremeiables de la infinitud: aquestes altres determinacions que no caben en el badall ni en les estacions del tinter ni en el bosc que acumulen les ulleres sempre hi ha alguna cosa més enllà de l’angoixa de la mort i la seua bellesa de constel·lacions fatigada de tants rostres i noms arrange les meues gambades fins que abaste un estat d’aplom tot té el biaix àdhuc el degoteig del sexe somort els tovallons roncs de la taula l’acabussament de la remullada en dejú el ferment que s’acreix davall de les flassades després un vol retrocedir davant de l’estrany del temps que oprimeix a cel ras després no sé les taules de la fe i aquesta vocació anímica de l’agnosticisme i la facultat del fil que frega ungles i galop ací on llig els llenys del sacrifici i la cendra frunzida dels ocells derruïts i l’escuma inusitada de l’ebrietat i el risc a les embastades de la foscor ningú per cert no inventaria totes les morts que ha patit junt amb el martiri cremat dels jardins davant dels trossets de tristesa repasse cadascuna de les estampetes i postals el flaix encara mullat de les paraules i el seu destí: mai no hi hagué tutelatge llevat de la pols i els genolls degastats i la boca seca en el fons de l’aigua —passa que sempre he d’ascendir enllà de la ràfega humida del fum i obrir els quatre costats de la immolació o relliscar en la meua pròpia escopidora després callar les pèrdues de la resignació cremar les espines dels punts cardinals arraulir-me on ningú no em mire traure-li la cara a l’estranyesa del fugaç (per descomptat que mai no és fàcil entendre la tendresa ni reprendre urgentment tots els ensenyaments dels mugrons acomiadar l’hivern asprament deixar de recordar l’ocellet de la primavera o deixar de llavar els roncs de la desmemòria el cert és que arribem a la vora del forat de l’alteritat ara es repeteix la sal en la gola la sal que mai no deixà de ser a la ferida jure que encara sent la llengua atrapada en l’expectació en la finestra maldestra de la boira) qualsevol pot desdir-me en acabant de tot: escriure és només una excusa per a minvar l’abandonament tot és estrany al cap i a la fi quan la pluja ha passat: les mosques en la ferida les arrugues que es pleguen en la gola i fins i tot els morts a la gatzoneta damunt de la gespa la soledat ens bada l’angoixa i arrossega el brou de l’esbufec i cava en el no-res fins a obrir els gemecs de la nit ara només em resta cremar les hèrnies de la torbació i recollir els resquills del teu sexe i gaudir l’arbitrarietat de la disfressa amb totes les mans suïcides del foc ja finit fer-li pessigolles a l’alba i emmudir d’eruga davall dels arrels dels xiprers…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

INFINITUD DEL FUEGO

En el ojo que desclava el fuego los pormenores irremediables de la infinitud: esas otras determinaciones que no caben en el bostezo ni en las estaciones del tintero ni en el bosque que acumulan las ojeras siempre hay algo más allá de la angustia de la muerte y su belleza de constelaciones fatigado de tantos rostros y nombres reacomodo mis zancadas hasta alcanzar un estado de aplomo todo tiene sesgo aun el goteo del sexo mortecino las servilletas roncas de la mesa el enviste del remojón en ayunas el fermento que se acrecienta debajo de las cobijas después uno quiere retroceder ante lo extraño del tiempo que oprime a cielorraso después no sé las tablas de la fe y esta vocación anímica del agnosticismo y la facultad del filo que roza uñas y galope ahí donde leo los leños del sacrificio y la ceniza fruncida de los pájaros derruidos y la espuma inusitada de la ebriedad y el riesgo a los hilvanes de la oscuridad nadie por cierto inventarea todas las muertes que ha padecido junto con el martirio quemado de los jardines frente a los pedacitos de tristeza repaso cada una de las estampillas y postales el destello aun mojado de las palabras y su destino: nunca hubo tutelaje salvo el polvo y las rodillas degastadas y la boca seca en el fondo del agua —ocurre que siempre debo descender más allá de húmeda ráfaga del humo y abrir los cuatro costados de la inmolación o resbalar en mi propia escupidera luego callar los extravíos de la resignación quemar las espinas de los puntos cardinales acurrucarme donde nadie me mire quitarle el rostro a la extrañeza de lo fugaz (por supuesto que nunca es fácil entender la ternura ni retomar con urgencia todas las enseñanzas de los pezones despedir al invierno con asperezas dejar de recordar el pajarillo de la primavera o dejar de lavar los ronquidos de la desmemoria lo cierto es que llegamos al borde del agujero de la otredad ahora se repite la sal en la garganta la sal que nunca dejó de estar en la herida juro que todavía siento la lengua atrapada en la expectación en la torpe ventana de la niebla) cualquiera puede desdecirme después de todo: escribir sólo es una excusa para atenuar el abandono todo es extraño después de todo cuando la lluvia ha pasado: las moscas en la herida las arrugas que se pliegan en la garganta y hasta los muertos en cuclillas sobre el césped la soledad nos quiebra la angustia y arrastra el caldo del resoplido y cava en la nada hasta abrir los gemidos de la noche ahora solo me queda quemar las hernias de la turbación y recoger las esquirlas de tu sexo y gozar la arbitrariedad del disfraz con todas las manos suicidas del fuego ya fenecido hacerle cosquillas al alba y enmudecer de oruga debajo de las raíces de los cipreses…

Barataria, 2017

OBSCENITAT DE LA MEMÒRIA

Pintura de Liubov Popova, 

cogida de Pinterest

OBSCENITAT DE LA MEMÒRIA

Torne a aquesta set hostil de les meues infàncies mentre m’afone en la panna de les setmanes en la tremolor dels nus descarnats de les sogues en les ejaculacions sordes i emmordassades del gos de l’alteritat de les criatures que no es troben a la nit i es perden en la fulla d’obvietat dels sarcòfags i es descarnen en les xanques caníbals de la nostàlgia sense que s’escolten els gemecs de les paraules i la fatiga de les ribes del país i el cimbell fondo de les seduccions a deshora (les infàncies i el seu rostre de recança alguns ocells morts desacostumant-se de la fúria groguenca de la nit les infàncies i els seus morts primerencs les infàncies rares i insostenibles) —sempre suposí que estimar-te amb paraules era d’allò més fàcil però les paraules són insuficients en un rostre incontable allò em feia levitar damunt del full de paper desordenat en la meua saliva enfollien les ejaculacions al costat de la ferida agonitzant de la desmesura al·ludida en alguns carrers els crits sords dels morts i les escarpades distàncies de l’alé en el precipici del niu una queixa com litoral a punt de ser només una ganyota en la tempesta dansen les crosses de l’alfabet mentre que s’arquegen els ossos del murmuri: de vegades és vast d’esquenes l’arc del cel o el gruix de les ombres que arriben a les pupil·les les aigües insomnes de la misericòrdia la molsa vertical de les viscositats el peix ossi líquid que s’encrespa davall de les flassades del son només em resta el clau de les pors i el cap fervorós de l’all inclinat fins a tocar terra en l’esglai de la respiració a comptagotes s’ennuvola la Gràcia fins esdevindre tragèdia (clar açò és el residu de tants colps) pesen els desassossecs tot i que siguen flàccids de tant caminar pesa la carn ancorada en el record pesen els arguments i els múltiples rampells quan sagna el passat amb els seus caminets de lluna derruïda —en algun lloc em perd en les branques de fum circumdant descendesc a poc a poc a l’olor de la nit: són agres els llampecs i hirsuts els vagons d’agonia de les meues fotografies són indicibles els voltants en què emmudesc d’immundícia: en acabant pense en les sabates de la infància i el seu oblit errant també en el raconet trencat de tots els noms filials (en cada carrer la penombra i la seua careta)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

OBSCENIDAD DE LA MEMORIA

Vuelvo a esa sed hostil de mis infancias mientras me hundo en el témpano de las semanas en el temblor de los nudos descarnados de los mecates en las sordas y amordazadas eyaculaciones del perro de la otredad de las criaturas que no se encuentran en la noche y se pierden en la hoja de obviedad de los sarcófagos y se descarnan en las zanjas caníbales de la nostalgia sin que se escuchen los gemidos de las palabras y la fatiga de las orillas del país y el señuelo hondo de las seducciones a deshora (las infancias y su rostro de pesadumbre algunos pájaros muertos desacostumbrándose de la furia amarillenta de la noche las infancias y sus tempranos muertos las infancias raras e insostenibles) —siempre supuse que amarte con palabras era de lo más fácil pero las palabras son insuficientes en un rostro incontable aquello me hacía levitar sobre la hoja de papel desordenada en mi saliva enloquecían las eyaculaciones al lado de la herida agonizante de la desmesura aludida en lagunas calles los gritos sordos de los muertos y las escarpadas distancias del aliento en el precipicio del nido una queja como litoral a punto de ser sólo una mueca en la tempestad danzan las muletas del alfabeto mientras se arquen los huesos del murmullo: a veces es vasto de espaldas el arcoíris o el grosor de las sombras que llegan a las pupilas las aguas insomnes de la misericordia el musgo vertical de las viscosidades el pez óseo líquido que se encrespa debajo de las cobijas del sueño únicamente me queda el clavo de los miedos y la cabeza fervorosa del ajo inclinado hasta tocar tierra en el pasmo de la respiración a cuentagotas se nubla la Gracia hasta convertirse en tragedia (claro esto es el residuo de tantos golpes) pesan los desasosiegos aunque estén flácidos de tanto andar pesa la carne anclada en el recuerdo pesan los argumentos y los múltiples arrebatos cuando sangra el pasado con sus caminitos de luna derruida —en algún lugar me pierdo en las ramas de humo circundante desciendo con lentitud al olor de la noche: son agrios los relámpagos e hirsutos los vagones de agonía de mis fotografías son indecibles los alrededores en los que enmudezco de inmundicia: luego pienso en los zapatos de la infancia y su errante olvido también en el rinconcito roto de todos los nombres filiales (en cada calle la penumbra y su antifaz)…

Barataria, 2017

AVIDESA

Pintura de Zdzislaw Beksinski, cogida de Pinterest.

AVIDESA

En aquest tràngol de vísceres fosques el xiulit dels ulls en la seua emboscada perenne: cap extravagància no m’és aliena ni els invisibles quadrons del sanglot ni els buits que deixen els analgèsics ni les fotografies amargues del desencís tot encaixa en les ombres: l’impúdic i els colps de set que no saben de reminiscències ni de la ressaca que em deixa l’embriaguesa de les teues cuixes ¿Qui coneix aquests forats negres del temps la meua feble memòria de peixos la brutícia acumulada en els hospitals i els anys bixestos? En la llengua del parrac de les voltes aquesta pruïja de l’eufòria en la pell ¿te’n recordes? —em dius— ¿cóm és el darrer infern dels amants els remolins de culpes que s’arremolinen com la fullaraca? (no ho recorde) i tanmateix hi ha una canilla de tristesa en el meu tòrax un núvol de minuts que mai no perdonen unes paraules sense mesura: el cert és que ens sobren fèretres a l’hora d’inventariar les ulleres insubmergibles del trànsit (també en el coixí moren els somnis mor el cor davant del punyal malèvol dels monstres que procrea el somnambulisme mor la mar sense bragues dels miralls la mar amb dents premuts udolen totes les lluernes traïdes) en la febre del país em venen també les moradures que em deixen els carrers i les voravies aquest món sempre fosc i fugitiu dels muiracs aquest ventre de fúries a l’hora del ros —ignore si he d’oblidar totes les certeses aquelles depravacions de l’ofegament i la flaire a rent de les campànules l’animalet de la pau i el seu espill trencat (tota aquesta dolor moradenca m’ofega) i mentre goteja la boca els seus fluids putrefactes quasi mosseguem columnes de fang i granit qualsevol ferida perllonga la sinuositat de la memòria i s’hi avé una rosa d’ossades com els dubtes que ens deixa el fem: al final la nuesa té parentesc amb certes decapitacions amb el pap corromput dels rossinyols o amb aquell circ macabre dels equívocs —de tota manera sempre serem pols i fins i tot nit sense pronòstic (supose que ho comprens) boques adscrites al fred i la mort: l’acritud de l’horitzó només ens ha donat flassades calcinades i una ferocitat de pols capaç de posar fi a les paraules…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AVIDEZ

En ese trance de vísceras oscuras el silbo de los ojos en su emboscada perenne: ninguna extravagancia me es ajena ni los invisibles cuartones del sollozo ni los vacíos que dejan los analgésicos ni las fotografías amargas del desencanto todo cabe en las sombras: lo impúdico y los golpes de sed que no saben de reminiscencias ni de la resaca que me deja la embriaguez de tus muslos ¿Quién conoce esos agujeros negros del tiempo mi débil memoria de peces la suciedad acumulada en los hospitales y los años bisiestos? En la lengua del harapo de las bóvedas esa comezón de la euforia en la piel ¿recuerdas? —me dices— ¿cómo es el infierno postrero de los amantes los remolinos de culpas que se arremolinan como la hojarasca? (no lo recuerdo) y sin embargo hay una jauría de tristeza en mi tórax una nube de minutos que nunca perdonan unas palabras sin mesura: lo cierto es que nos sobran féretros a la hora de inventariar las ojeras insumergibles del tránsito (también en la almohada mueren los sueños muere el corazón frente al puñal avieso de los monstruos que procrea el sonambulismo muere el mar sin bragas de los espejismos el mar con dientes apretados aúllan todas las luciérnagas traicionadas) en la fiebre del país me vienen también los moretones que me dejan las calles y las aceras ese mundo siempre oscuro y fugitivo de los murciélagos ese vientre de furias a la hora del rocío —ignoro si debo olvidar todas las certidumbres aquellas depravaciones del ahogo y el aroma a levadura de las campánulas el animalito de la paz y su espejo roto (todo este dolor cárdeno me ahoga) y mientras gotea la boca sus fluidos putrefactos casi mordemos columnas de talpetate y granito cualquier herida prolonga la sinuosidad de la memoria y a ello se aviene una rosa de osamentas como las dudas que nos deja el estiércol: al final la desnudez tiene parentesco con ciertas decapitaciones con el buche corrompido de los ruiseñores o con aquel circo macabro de los equívocos —de todas formas siempre seremos polvo y hasta noche impredecible (supongo que lo comprendes) bocas adscritas al frío y la muerte: la acritud del horizonte sólo nos ha dado cobijas calcinadas y una ferocidad de polvo capaz de ponerle fin a las palabras…

Barataria, 2017

FUM GRIS

Imagen cogida del facebook de Pere Bessó

FUM GRIS

Ja sense els incendis ens queda el museu de la gola per a entendre les distintes tempestes de l’aleteig els insomnis subterranis sense les dreceres quotidianes potser res no hi ha en els ràfecs de dècades de forats: tampoc no hi ha faules darrere de la nostàlgia si de cas el fum prolix de l’inabastable aquest altre viure culpable de les monedes fins al punt de pervertir els genolls — mai no hi hagué certesa en cada boca que creixia cada cos es cremava en la sendera de la discòrdia (fou sempre com una presó de paraules amargues) sempre hi era la proximitat inexacta l’embolcall dels bafs i alguns desvaris propis de la infàmia (mai no aguaití el subsòl del martiri ni aquests traus encarnats del crit ni la tempesta de granit en petites dosis) un sempre és a mercè de les ombres als esquinçalls de l’alé i a les rajoles de certs imaginaris sovint hi ha un complot d’ulls o de respiracions repugnants que impideixen la transparència de les finestres en aquestes hores només el ganivet de l’angoixa i les seues possibilitats de crit a la vista s’allunya com el tropell del vent no queda cap fotografia del real llevat del cos dolent de desigs l’irreal que s’emporta la glopada de fum que ix de la boca els colors anul·lats de les setmanes el rellotge obligat a sospirar dins del meu somni (les pors i la vigília són sempre a l’ordre del dia) —un no inventa els límits ni la pal·lidesa d’una llàgrima famolenca ni un ocell sense ales tan certs com els sotracs del subconscient o el rerefons de les aigües servides del mal humor: tot queda en promesa després de veure les burilles dels somnis llavors quan les palpebres es cansen d’aquest món ferotge del país quan el prisma del cerç ha acumulat foscors i la roba obri mons putrefactes i estranyes interioritats pense en l’arbre sense fulles dels morts: no hi ha cap gramàtica per a escriure tot el fàstic ni l’irreal que acostumen a tindre certes vivències creix la nosa en els orificis del foc: tot enfolleix en la febre de la gola en els mingitoris mai no manca aquesta musiqueta insidiosa que només s’apaga quan acaba la vida (veig l’empremta del temps en l’espill)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

HUMO GRIS

Ya sin los incendios nos queda el museo de la garganta para entender las distintas tormentas del aleteo los insomnios subterráneos sin los atajos cotidianos quizás nada exista en los aleros de décadas de agujeros: tampoco hay fábulas detrás de la nostalgia si acaso el humo prolijo de lo inasible ese otro vivir culpable de las monedas hasta el punto de pervertir las rodillas —nunca hubo certidumbre en cada boca que crecía cada cuerpo se fue quemando en el sendero de la discordia (fue siempre como una cárcel de amargas palabras) siempre estaba ahí la cercanía inexacta la envoltura de los vahos y algunos desvaríos propios de la infamia (nunca avizoré el subsuelo del martirio ni esos ojales encarnados del grito ni la tormenta de granito en pequeñas dosis) uno siempre está a merced de las sombras a las rasgaduras del aliento y a las baldosas de ciertos imaginarios a menudo hay un complot de ojos o de respiraciones repugnantes que impiden la transparencia de las ventanas a estas horas sólo el cuchillo de la angustia y sus posibilidades de grito a la vista se aleja como el tropel del viento no queda ninguna fotografía de lo real salvo el cuerpo doliente de deseos lo irreal que lleva consigo la bocanada de humo que sale de la boca los colores anulados de las semanas el reloj obligado a suspirar dentro de mi sueño (los miedos y la vigilia siempre están a la orden del día) —uno no inventa los límites ni la palidez de una lágrima hambrienta ni un pájaro sin alas tan ciertos como los estremecimientos del subconsciente o el trasfondo de las aguas servidas del malhumor: todo queda en promesa tras ver las colillas de los sueños justo cuando los párpados se cansan de ese mundillo fiero del país cuando el prisma del cierzo ha acumulado oscuridades y la ropa abre mundos putrefactos y extrañas interioridades pienso en el árbol sin hojas de los muertos: no existe una gramática para escribir todo el hastío ni lo irreal que suelen tener ciertas vivencias crecen los ascos en los orificios del fuego: todo enloquece en la fiebre de la garganta en los mingitorios nunca falta esa musiquita insidiosa que sólo se apaga cuando acaba la vida (veo la huella del tiempo en el espejo)

Barataria, 2017