domingo, 23 de febrero de 2020

METAMORFOSI DE L’HORROR

Imagen FB de Pere Bessó





METAMORFOSI DE L’HORROR




Quan la vida haurà camviat, jo també ho hauré fet:
preferesc un sahumeri de boscos obscurs que no la intravenosa del país
de les mutilacions, a la benaventurança de l’horror.
Mossegue cada dia l’aigua de les cruïlles,
la sang que balla als balcons,
la cridòria dels porus de aquella dona encesa
en les meues mans, d’aquella dona de sal en l’embarcació vivent
dels escalpels, d’aquella dona coberta de sang.
A cada boca li sobreviuen les ungles cegues dels carrers esquerdats.
Fins al dia visible, cert, l’halo sinistre de les constel·lacions
i les finestres trencades dels cartílags,
i la golfa de la fatiga com un grapat d’insectes,
i l’ocell d’ales trencades que irromp al pit i descendeix
fins a l’arcaic dels rellotges cremats de la nit incerta.
Ara, a seques, la ferida i el riu negre de totes les divagacions.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




METAMORFOSIS DEL HORROR




Cuando la vida haya cambiado yo también lo habré hecho:
prefiero un sahumerio de bosques oscuros a la intravenosa del país
de las mutilaciones, a la bienaventuranza del horror.
Muerdo cada día el agua de las encrucijadas, la sangre que baila
en los balcones, el griterío de los poros de aquella mujer encendida
en mis manos, de aquella mujer de sal en la embarcación viviente
de los escalpelos, de aquella mujer cubierta de sangre.
A cada boca le sobreviven las uñas ciegas de las calles agrietadas.
Hasta el día visible, cierto, el halo siniestro de las constelaciones
y las ventanas rotas de los cartílagos,
y el desván de la fatiga como un manojo de insectos,
y el pájaro de alas rotas que irrumpe en el pecho y desciende
hasta lo arcaico de los relojes quemados de la noche incierta.
Ahora, a secas la herida y el río negro de todas las divagaciones.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

SEDICIÓ DE LA FOLLIA

Imagen Pinterest




SEDICIÓ DE LA FOLLIA




A través de l’ull el martell líquid de les gotes i el fum
de la ciutat. I el silenci de fang de l’horitzó.
Mai no he oblidat aquella antigor de la llum i l’ocote
a prop dels genolls i els ulls mitificats de l’ombrívol.
I els segles de boirina que pernocten en els trens i les paraules.
Sempre són ací les barquetes d’estima, la boca captiva
de l’argila, les esquerdes que ha anat produït el desús
en els terrats. O en els telegrames de tabac de la vesprada.
Sempre els porus oberts sense esborralls ni tatxadures existencials
com una promesa incomplida al llit.
Jo tinc en els meus desencerts, una cambra de milotxes tremoloses,
i en meua follia, sudorosos rails de joguets de set.
Al tall de l’orgasme, aquella vigília del costat de la flassada.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SEDICIÓN DE LA LOCURA




A través del ojo el martillo líquido de las gotas y el humo
de la ciudad. Y el silencio de fango del horizonte.
Nunca he olvidado aquella antigüedad de la luz y el ocote
cerca de las rodillas y los ojos mitificados de lo sombrío.
Y los siglos de neblina que pernoctan en los trenes y las palabras.
Siempre están ahí los barquitos de cariño, la boca cautiva
de la arcilla, las grietas que ha ido produciendo el desuso
en las azoteas. O en los telegramas de tabaco de la tarde.
Siempre los poros abiertos sin borrones ni tachaduras existenciales
como una promesa incumplida en la cama.
Yo tengo en mis desatinos, un cuarto de temblorosas piscuchas,
y en mi locura, sudorosos rieles de juguetes de sed.
En el filo del orgasmo, aquella vigilia del lado de la cobija.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga