miércoles, 23 de marzo de 2022

ENCONTRE INEVITABLE AMB MARC CHAGALL │ ENCUENTRO INEVITABLE CON MARC CHAGALL

 

Marc Chagall


ENCONTRE INEVITABLE AMB MARC CHAGALL

 

 

No sé si les seues llunes són d’aigua o d’extrema lucidesa. Tampoc no sé d’aquests animals a un milímetre del coit de les crucifixions blanques, —diu vostè—; a través de la finestra ventana i, damunt de sostres de teula, un violinista que de segurs pateix neurosi, però no pas d’esclerosi. Un circ és un circ i els clowns sempre tenen bigots extravagants i un somrís inguarible. En una carn blava de set, veig el poeta Apollinaire sostenint les vèrtebres de la sequera, alguns fal•lus i vulves penjant d’un escapulari. En una cursa de trapezistes, ens oblidem de la febre dels nou casats, de l’audàcia de la saliva lliscant a les entrecuixes de l’ofec. Als punys d’una flor, l’amor, una cistella de pans i peixos abans de caure a l’abisme, una verge entrant a l’Arca de Noè.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

.

ENCUENTRO INEVITABLE CON MARC CHAGALL

 

 

No sé si sus lunas son de agua o de extrema lucidez. Tampoco sé de esos animales a un milímetro del coito de las crucifixiones blancas, —dice usted—; a través de la ventana y, sobre techos de teja, un violinista que de seguro padece de neurosis, pero no de esclerosis. Un circo es un circo y los clowns siempre tienen bigotes extravagantes y una sonrisa incurable. En una carne azul de sed, veo al poeta Apollinaire sosteniendo las vértebras de la sequía, algunos falos y vulvas colgando de un escapulario. En una carrera de trapecistas, nos olvidamos de la fiebre de los recién casados, de la audacia de la saliva deslizándose en las entrepiernas del ahogo. En los puños de una flor, el amor, una cesta de panes y peces antes de caer al abismo, una virgen entrando al Arca de Noé.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


lunes, 21 de marzo de 2022

T’ASSEUS A LA VORA DEL LLIT │ TE SIENTAS AL BORDE DE LA CAMA

 

Imagen Pinterest


T’ASSEUS A LA VORA DEL LLIT

 

 

helado como el espejo en que contemplas la huida de los colibríes de tu mirar

Benjamin Péret

 

 

T’asseus a la vora del llit a mirar els ocells gelats

que es creuen als teu ulls, al Nen d’Atocha, al Sagrat Cor

de Jesús i vols tocar aquest carrusel d’imatges que dansen

a l’espill, i rius dins d’aquest estany i sents

que les sabates no arriben per a tots els dies, ni el ros que cau

es pot guardar en aquests armaris de paret on es preserven

tantes galindaines: dents d’all i fulles de guayabo i romaní.

(En càmera lenta Over the Hills and Far Away de Led Zeppelin).

Vols extraure de l’espill la llum, l’opressió dels atordiments,

el mea culpa de les cegueses de l’univers, i així t’inclines

en una confessió commovedora, penses en els taxis o l’Uber

per fugir d’aquestes soledats que propicia el fred,

penses en el ferment tràgic dels ulls, en les paraules fosques

de la mitjanit. En el llarg pretèrit de la tristesa.

Sents una set ombrívola i se t’asseca la saliva: hi ha aquaris, ací,

mudant els pretèrits, potser resistint-se a l’irremeiable.

Fuges, però sobrevius com ho faria un nàufrag.

Als passadissos de la teua ment, ja només veus fantasmes, animalies rares,

i mans ateixugades volent obrir les persianes de la penombra.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA treaduït en català per PERE BESSÓ

.

.

TE SIENTAS AL BORDE DE LA CAMA

 

 

helado como el espejo en que contemplas la huida de los colibríes de tu mirar

Benjamin Péret

 

 

Te sientas al borde de la cama a mirar los pájaros helados

que se cruzan en tus ojos, al Niño de Atocha, al Sagrado Corazón

de Jesús y quieres tocar ese carrusel de imágenes que danzan

en el espejo, y ríes dentro de ese estanque y sientes

que los zapatos no alzan para todos los días, ni el rocío que cae

se puede guardar en esas alacenas donde se preservan

tantas chucherías: dientes de ajo y hojas de guayabo y romero.

(En cámara lenta Over the Hills and Far Away de Led Zeppelin).

Quieres extraer del espejo la luz, la opresión de los aturdimientos,

el mea culpa de las cegueras del universo, y así te inclinas

en una confesión conmovedora, piensas en los taxis o el Uber

para huir de esas soledades que propicia el frío,

piensas en el fermento trágico de los ojos, en las palabras oscuras

de la medianoche. En el largo pretérito de la tristeza.

Sientes una sed sombría y se te seca la saliva: hay acuarios, ahí,

mutando los pretéritos, quizás resistiéndose a lo irremediable.

Huyes, pero sobrevives como lo haría un náufrago.

En los pasillos de tu mente, ya solo ves fantasmas, bichos raros,

y manos agobiadas queriendo abrir las persianas de la penumbra.

.

De: Como quien pide luz o pide agua, 2021.2022

©André Cruchaga


jueves, 17 de marzo de 2022

FLORACIÓ INSOMNE │ FLORACIÓN INSOMNE

 

Imagen FB de Pere Bessó



FLORACIÓ INSOMNE

 

 

..hay un taller que fragua sin cesar tu muestrario de máscaras.

Es un recinto que retrocede y que te absorbe exhalando el paisaje.

Olga Orozco

 

 

I doncs, una altra vegada, el galop del clamor infamant en la terra.

Allà, on conviuen els balcons del ponent i la memòria.

Al fanal amarrat a trens ebris, l’aigua en la mossegada

insadollable del destí, la llum sorda entre carrerons.

Vivim en la certitud del camí trobat, revelat

el designi, més enllà del món habitat per la consciència.

Vivim sostenint-nos en una terra de negacions,

sense que la claredat allleugere les foscors.

Les paraules se’ns perden en aquest vòrtex de llum mortífica.

A les pupil•les l’aigua abrasa l’alè de les branques de l’ànima,

Els ulls que esperen al seu claustre, el reverdir de les finestres.

Ningú no parla al meu costat davant de la porta de les astraps.

Ningú en la profanació del país escoltant el seu pit.

Des del caliu de les floracions insomnes, els draps de l’aigua

picotegen la veu del paisatge: afloren els records.

De tots els senyals al rostre, el murmuri tebi del viatge,

com una callada foguera en les imatges rompudes de la despulla.

Així són les formes desplegades de les cicatrius, la potestat

d’ossos huesos a tall del desassossec, agre de fogueres de la pèrdua.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

FLORACIÓN INSOMNE

 

 

..hay un taller que fragua sin cesar tu muestrario de máscaras.

Es un recinto que retrocede y que te absorbe exhalando el paisaje.

Olga Orozco

 

 

Y pues, otra vez, el galope del clamor infamante en la tierra.

Allí, donde conviven los balcones del poniente y la memoria.

En el farol amarrado a trenes ebrios, el agua en la mordedura

insaciable del destino, la luz sorda entre callejones.

Vivimos en la certidumbre del camino encontrado, revelado

el designio, más allá del mundo habitado por la conciencia.

Vivimos sosteniéndonos en una tierra de negaciones,

sin que la claridad alivie las oscuridades.

Las palabras se nos pierden en ese vórtice de luz mortífica.

En las pupilas el agua abrasa el aliento de las ramas del alma,

los ojos que esperan en su claustro, el reverdecer de las ventanas.

Nadie habla junto a mí frente a la puerta de las estribaciones.

Nadie en la profanación del país escuchando su pecho.

Desde el rescoldo de las floraciones insomnes, los trapos del agua

picotean la voz del paisaje: afloran los recuerdos.

De todas las señales en el rostro, el murmullo tibio del viaje,

como una callada fogata en las imágenes rotas del despojo.

Así son las formas desdobladas de las cicatrices, la potestad

de huesos en el filo del desasosiego, agrio de hogueras de extravío.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


miércoles, 16 de marzo de 2022

TEMPS ANÒNIM │ TIEMPO ANÓNIMO

 

Imagen FB Pere Bessó


TEMPS ANÒNIM

 

 

Y éstas son figuraciones del sueño. Pero tú, hombre de frente recta,

tendido en la realidad del sueño, bebes en la propia boca redonda,…

Saint-John Perse

 

 

S’esdevé que hi ha un temps anònim en la intempèrie del teler

dels ulls, alguna cosa que sense dubte entreveiem en la intempèrie

on s'embasten els tolls del buit, la memòria il•lusòria

cegada per la molsa, repetida en el silenci que ens mossega.

La nit amaga els noms i és com caminar i no ser-hi.

I és com viure sense l’existència de la resta de transeünts,

a la riba de cada dia, lliurat a l’espera de sentir unes mans,

l’ aire que delata la respiració imminent.

La meua memòria no té memòria, llevat dels simulacres de les amarres

en l’expiació cega d’un conjur de bromes indemnes.

Al tall de la llum destrossada, extravie el temps que ens parla

d’aquest temps de l’entranya, d’aquesta ferida sense ungüents,

cavada lentament per tal d’evitar l’irreparable i crèdul del creat.

En la transparència fràgil de l’aigua, les pàgines arrencades

al ressò, o al fragor cegat i proscrit del cos errabund.

Un no és ningú, encara que siga Ulisses el crit en el fons de les aigües.

Un no és ningú davant del clamor del parrac i el setge com a odre

insadollable, com a dimoni en un temps esclavitzat.

La batalla sempre és la mateixa als carrers que hem degradat.

Mé enllà de les idolatries, assaciem la nostra set en ciris

i oferim com a bons inquilins hostalatge a la cendra.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

TIEMPO ANÓNIMO

 

 

Y éstas son figuraciones del sueño. Pero tú, hombre de frente recta,

tendido en la realidad del sueño, bebes en la propia boca redonda,…

Saint-John Perse

 

 

Sucede que existe un tiempo anónimo en la intemperie del telar

de los ojos, algo que sin duda entrevemos en la intemperie

donde se hilvanan los charcos del vacío, la memoria ilusoria

cegada por el moho, repetida en el silencio que nos muerde.

La noche esconde los nombres y es como caminar y no existir.

Y es como vivir sin la existencia de los demás transeúntes,

a la orilla de cada día, entregado a la espera de sentir unas manos,

el aire que delata la respiración inminente.

Mi memoria no tiene memoria, salvo los simulacros de las amarras

en la expiación ciega de un conjuro de brumas indemnes.

Al filo de la luz destrozada, extravío el tiempo que nos habla

de ese tiempo de la entraña, de esa herida sin ungüentos,

cavada lentamente para evitar lo irreparable y crédulo de lo creado.

En la transparencia frágil del agua, las páginas arrancadas

al rescoldo, o al fragor cegado y proscrito del cuerpo errabundo.

Uno es nadie, aunque sea Ulyses el grito en el fondo de las aguas.

Uno es nadie ante el clamor del harapo y el asedio como odre

insaciable, como demonio en un tiempo esclavizado.

La batalla siempre es la misma en calles que hemos degradado.

Más allá de las idolatrías, saciamos nuestra sed en cirios

y le ofrecemos como buenos inquilinos, hospedaje a la ceniza.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


martes, 15 de marzo de 2022

A LA LLUM, EL BRUNZIR DE LA INIQUITAT │ EN LA LUZ, EL ZUMBIDO DE LA INEQUIDAD

 

Imagen FB de Pere Bessó


A LA LLUM, EL BRUNZIR DE LA INIQUITAT

 

 

Les paraules, soles, no poden esborrar de colp l’esperança,

Si de cas la penombra enmig de la set que patim.

Hi ha instantànies de foscor que se’ns venen com a diamants,

i escapularis que es rebenten amb la força del sanglot.

Hi ha tota una maquinària per a donar ciutadania a la boira.

Jo dic, ara, que la democràcia és una campana ofegant-se

al garbuix d’un ramat hirsut, voraç, indigne.

Al revers dels carrers, la saliva nocturna de l’enverinament,

les boques que són empentades al fem,

la roba amb tants centímetres de dolor i vexamen.

Jo dic que en el país només van quedant flors de sorra,

i cossos que romanen irremeiablement en el silenci,

d’un pouet sense llei, d’una fam que no s’omple amb eslògans,

ni amb la foscor que ho desfigura tot.

Davant de la iniquitat, només va quedant la mancança continuada,

i aquests braços sords de la política nacional i abstrets

els adverbis de temps, la riallada terrible en la porta

del llindar de l’abandó en un país d’insomnis i congostos.

.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

EN LA LUZ, EL ZUMBIDO DE LA INEQUIDAD

 

 

Las palabras, solas, no pueden borrar de un plumazo la esperanza,

si acaso la penumbra en medio de la sed que padecemos.

Hay instantáneas de oscuridad que se nos venden como diamantes,

y escapularios que se revientan con la fuerza del sollozo.

Existe toda una maquinaria para darle ciudadanía a la niebla.

Yo digo, ahora, que la democracia es una campana ahogándose

en el amasijo de una manada hirsuta, voraz, indigna.

En el envés de las calles, la saliva nocturna del envenenamiento,

las bocas que son empujadas a la basura,

la ropa con tantos centímetros de dolor y vejamen.

Yo digo que en el país únicamente van quedando flores de arena,

y cuerpos que permanecen irremediablemente en el silencio,

de un pocillo sin ley, de un hambre que no se llena con slogans,

ni con la oscuridad que lo desfigura todo.

Ante la iniquidad, solo va quedando la carencia continuada,

y esos brazos sordos de la política nacional y ensimismados

los adverbios de tiempo, la carcajada terrible en la puerta

del umbral del abandono en un país de insomnios y desfiladeros.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


viernes, 11 de marzo de 2022

Imagen FB de Pere Bessó


INTERIORS D’ARGILA SOLTA

 

 

Mentre tracte de donar-li sentit a l’inexorable, la memòria matisa

el temps perdut, el gira-sol derruït sota de les sabates,

sobre petjades, el vestigi de les mossegades, les violes

enmig de l’esbarzer desatès en les ferides de la pell.

La realitat li dóna a un racions de veritats impossibles

de defugir per més que el temps proveesca de certes fantasies.

En el nosaltres caben presagis i dentadures de pesadesa:

Ningú no pot oblidar tota la història que arrosseguem,

i els silencis que emergeixen com a floracions d’ulls que no miren

o si veuen, l’imperi de les coses es torna i imposa indesxifrable.

Tot el que ens oprimeix germina en la foscor de la terra.

Hui no escasseja el teatre amb les seues artèries trencades.

Al setge de pedra de l’extranyesa, el moviment eclipsat

dels braços, cecs els ungüents que trastoquen les finestres.

En quin moment el nostre país es tornà caricatura, un garbuix

de paisatges sinistres? —Ací hi ha el càncer assedegat de penombra

amb la seua tèrbola resplendor de paradís, amb el seu fal•lus impur.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

INTERIORES DE ARCILLA DESASIDA

 

 

Mientras intento darle sentido a lo inexorable, la memoria matiza

el tiempo perdido, el girasol derruido debajo de los zapatos,

sobre pisadas de agua, el vestigio de las mordidas, los alhelíes

en medio de la zarza desasida en las heridas de la piel.

La realidad le da a uno raciones de verdades imposibles

de soslayar por más que el tiempo provea de ciertas fantasías.

En el nosotros caben presagios y dentaduras de pesadumbre:

nadie puede olvidar toda la historia que arrastramos,

y los silencios que emergen como floraciones de ojos que no miran

o si ven, el imperio de las cosas se torna e impone indescifrable.

Todo lo que nos oprime germina en la oscuridad de la tierra.

Hoy no escasea el teatro con sus arterias rotas.

En el cerco de piedra de la extrañeza, el movimiento eclipsado

de los brazos, ciegos los ungüentos que trastocan las ventanas.

¿En qué momento nuestro país se volvió caricatura, un amasijo

de paisajes siniestros? —Ahí está el cáncer sediento de penumbra

con su turbio resplandor de paraíso, con su falo impuro.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchga


 

martes, 8 de marzo de 2022

AQUEST ÉS NOMÉS UN SOMNI │ ESTE ES SOLO UN SUEÑO

 

Imagen FB de Pere Bessó


AQUEST ÉS NOMÉS UN SOMNI

 

 

En un masclet de llum, la veu pulcra de l’aigua, veu misteriosa

i alada, pregon murmuri, la gola de Ulysses en la seua nostàlgia.

Per a la memòria el tacte il•lès de la transparència,

potser la sang transformada en sediment.

El fang pintat que enfolleix als ulls, una música lleu.

El dril rude que vist, el camí de fuga i velam.

El monòleg d’ocell secret, en la flama que endivina i atisba,

el riu i els ponts, el violí de peixos fet de tren i cala-bruixa.

Cada instant s’il•lumina en la gota recòndita del liquen.

Damunt de l’espill, l’aigua que no dorm, el temple dels ulls

al costat del litoral de la serenitat de les paraules llostrejades.

en una mena d’hipnosi, els marges de la llum despleguen

l’aire i el ritme del nosaltres en les fotografies del pa.

Mai no sé quan caduquen l’aigua i la llum, ni l’oblit certer

en les pàgines d’un llibre, ni la febre d’estrofes de la nit.

Sé que de vegades callen les cuixes en el racó del seu retir.

Bressole en el subsòl del xiuxiueig, la finestra groga de la meua ceguesa.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

ESTE ES SOLO UN SUEÑO

 

 

En un petardo de luz, la voz pulcra del agua, voz misteriosa

y alada, hondo murmullo, la garganta de Ulyses en su nostalgia.

Para la memoria el tacto ileso de la transparencia,

quizás la sangre transformada en sedimento.

El barro pintado que enloquece en los ojos, una música leve.

El dril rudo que visto, el camino de fuga y velamen.

El monólogo de pájaro secreto, en la llama que adivina y atisba,

el río y los puentes, el violín de peces hecho de tren y granizo.

Cada instante se ilumina en la gota recóndita del liquen.

Sobre el espejo, el agua que no duerme, el templo de los ojos

junto al litoral de la serenidad de las palabras amanecidas.

En una especie de hipnosis, las márgenes de la luz desdoblan

el aire y el ritmo del nosotros en las fotografías del pan.

Nunca sé cuándo caducan el agua y la luz, ni el olvido certero

en las páginas de un libro, ni la fiebre de estrofas de la noche.

Sé que a veces callan los muslos en el rincón de su retiro.

Acuno en el sótano del susurro, la ventana amarilla de mi ceguera.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga