domingo, 10 de marzo de 2019

UNIVERSOS INTERIORS



©Pintura de Ramon Chirinos





UNIVERSOS INTERIORS





Pasa un silencio por la línea exacta
donde termina el día,y la luz se deshace iluminando
pequeños universos interiores.
Rafael Guillén




Ens crema la vella nuesa de la son i ens afona en una trama sense atalls, sense dies finits. Irònicament l’univers ens anul·la amb la celeritat febril d’un gerundi. Entre filades d’aram, el cos que ens crema i petrifica l’incurable: aquests petits universos que humitegen el sentit i la duresa d’una cítara polsant. A estones bombollegen les aigües de l’ànima, la seua preeminència gutural ens atuixega amb la seua tirania impressa de faula. En la foscor de la llum llepe els meus desballestaments: l’orfandat, sovint, és solemne desconsol en aquesta mena de concavitats maleïdes. Aquella roda de pues del silenci creix com una rosa cremada en l’ala de la consciència.
.
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




UNIVERSOS INTERIORES




Pasa un silencio por la línea exacta
donde termina el día, y la luz se deshace iluminando
pequeños universos interiores.
Rafael Guillén




Nos quema la vieja desnudez del sueño y nos hunde en una trama sin atajos, sin días finitos. Irónicamente el universo nos anula con la celeridad febril de un gerundio. Entre alambradas, el cuerpo que nos quema y petrifica lo incurable: esos pequeños universos que humedecen el sentido y la dureza de una cítara pulsante. A ratos burbujean las aguas del alma, su preeminencia gutural nos agobia con su tiranía impresa de fábula. En la oscuridad de la luz lamo mis desquicios: la orfandad, a menudo, es solemne desconsuelo en esta suerte de malditas concavidades. Aquella rueda de púas del silencio, crece como una rosa quemada en el ala de la conciencia.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura de Ramón Chirinos


VIDA PLENA

©Pintura de Alexander Zavarin.





VIDA PLENA




…véante mis ojos, muérame yo luego.
Santa Teresa de Ávila




Arrossegue els meus ulls en calendaris infinits: ara una línia distant ens acosta, mentre la memoria vessa ela seus cantons. Sempre hi ha broma a casa i cossos fugissers que pugen a la memòria. Tremola, abans de morir, l’ocell exaltat de la boira al costat de l’ofici de les paraules: cremen els magatzems de cendra i la perenne estació de la cel·la de les setmanes. Sóc al tall on es vessa la gebrada, l’hòstia de pell crua en la meua boca. (He recordat les meues exèquies, al costat de l’heura rutilant de les teues puntes; en acabant, sense ningú, m’acomiade dels rampells, i em quede com un peix ombrívol, mossegant el meu fèretre.) 
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VIDA PLENA




…véante mis ojos, muérame yo luego.
Santa Teresa de Ávila




Arrastro mis ojos en calendarios infinitos: ahora una línea distante nos acerca, mientras la memoria derrama sus esquinas. Siempre hay bruma en casa y cuerpos huidizos que suben a la memoria. Tiembla, antes de morir, el pájaro exaltado de la niebla junto al oficio de las palabras: queman los almacenes de ceniza y la perenne estación de la celda de las semanas. Estoy en el filo donde se derrama la escarcha, la hostia de piel cruda en mi boca. (He recordado mis exequias, junto a la yedra rutilante de tus encajes; luego, sin nadie, me despido de los arrebatos, y me quedo como pez sombrío, mordiendo mi féretro.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura de Alexander Zavarin.








EXHUMACIÓ DE L’ESPILL

Imagen FB de Pere Bessó





EXHUMACIÓ DE L’ESPILL




En algu lloc estrany, el riure trist, o les excuses que sempre fan mal. Però la vida és el que és: resulta inseparable dels forats que propicia el dolor; mai no és aliena als confins de l’infern, és com si un portara cordes lligades a la silueta de l’alé, com si una ràfega de fem ostentara el nostre èxtasi. Tremole davant de la llengua de les foscors. Els meus braços, cap on em porten els meus braços apagats? En quin tebi coixí et tornes pietosa, lluna jove i transparent? —Fou ahir i ja és tard. Els ulls se’m perden humits de món. No trobe els peus per a succeir-me, ni aquella rosa summa que em xiuxiueige creixent en el tronc de l’aire.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EXHUMACIÓN DEL ESPEJO




En algún lugar extraño, la risa triste, o las excusas que siempre duelen. Pero la vida es lo que es: resulta inseparable de los agujeros que propicia el dolor; nunca es ajena a los confines del infierno, es como si uno llevara mecates amarrados a la silueta del aliento, como si una ráfaga de estiércol ostentara nuestro éxtasis. Tiemblo frente a la lengua de las oscuridades. Mis brazos, ¿hacia dónde me llevan mis brazos apagados? ¿En qué tibia almohada te vuelves piadosa, luna joven y transparente? —Fue ayer y ya es tarde. Los ojos se me pierden húmedos de mundo. No encuentro los pies para sucederme, ni aquella rosa suma que me murmulle creciente en el tronco del aire.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga


ABSÈNCIA

Imagen FB de Pere Bessó







ABSÈNCIA




el sin luz amor, el sin cielo,
lo más piedra, lo más nada,…
César Vallejo




Res no ha canviat de la nul·litat dels carrers; sempre camine absent pels bulevards: em torne soroll en la repetició dels semàfors, confús de sexe i de boca, sense res a dur a casa, a més de la tristesa, sense aquella llum que m’oblida, trencat de maniàtics i fanàtics. De vegades només reafirme els buits amb certes infusions, mastegant cantonades incertes de desguassos. En la crueltat terrible d’aquest temps, se’m fan aigua els ulls, o s’hi trenca l’únic record que tinc dels ocells a l’hora en què fingesc arribar al vent.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AUSENCIA




el sin luz amor, el sin cielo,
lo más piedra, lo más nada,…
César Vallejo




Nada ha cambiado de la nulidad de la calles; siempre ando ausente en los bulevares: me vuelvo ruido en la repetición de los semáforos, confuso de sexo y de boca, sin nada que llevar a casa, a más de la tristeza, sin aquella luz que me olvida, roto de maniáticos y fanáticos. A veces sólo reafirmo los vacíos con ciertas infusiones, masticando esquinas inciertas de desagües. En la crueldad terrible de este tiempo, se me hacen agua los ojos, o se rompe el único recuerdo que tengo de los pájaros a la hora en que finjo alcanzar el viento.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga