sábado, 4 de enero de 2020

L’ALA ENTRE OMBRES

Imagen FB de Pere Bessó





L’ALA ENTRE OMBRES




Com l’ala en successió d’ombres, els residus grisos del temps
i el pol·len i el vent al voltant dels lladrucs.
En el dia onzè de l’insomni, les andròmines esgarrades
per l’udol, incessants en el seu onatge de càntir fermentat.
Davall dels porus s’incendien portes, llits, solapes, clavegueres
i fulles de records d’algú que camina entre ombres.
En obrir-se el forat de la porta, el fons reviu el seu propi cau
d’espills rescatats: el que no es veu, és tot el que cobreix
la boira i la seua despulla de relíquia, el miratge i el seu estrèpit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EL ALA ENTRE SOMBRAS




Como el ala en sucesión de sombras, los residuos grises del tiempo
y el polen y el viento alrededor de los ladridos.
En el día undécimo del insomnio, los cachivaches desgarrados
por el aullido, incesantes en su oleaje de cántaro fermentado.
Debajo de los poros se incendian puertas, camas, solapas, cloacas
y hojas de recuerdos de alguien que camina entre sombras.
Al abrirse el agujero de la puerta, el fondo revive su propia guarida
de espejos rescatados: lo que no se ve, es todo lo que cubre
la niebla y su despojo de reliquia, el espejismo y su estrépito.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

OCELL D’ALES TRENCADES

Imagen FB de Pere Bessó





OCELL D’ALES TRENCADES




Al pit, un ocell d´ales trencades. Un au, tot just, solitària
A la gola. Així s´explica l´indesxifrable de la llum cega,
o del buit per endavant que ens deixa el temps.
És el cor de cendra després de la còpula. És la nuesa
desesperada d´una comunió amb aquell dolç presidi,
ara a la deriva, enfonsada en un embarcador d´espessa salmorra.
—Mai no he oblidat la ràfega, ni la romeria de la suor en cada
despertar esdevingut, ni la primera pluja seminal de les finestres.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PÁJARO DE ALAS ROTAS




En el pecho, un pájaro con sus alas rotas. Un ave, apenas, solitaria
en la garganta. Así se explica lo indescifrable de la luz ciega,
o del vacío de antemano que nos deja el tiempo.
Es el corazón de ceniza después de la cópula. Es la desnudez
desesperada de una comunión con aquel dulce presidio,
ahora a la deriva, hundida en un embarcadero de espesa salmuera.
—Nunca he olvidado la ráfaga, ni la romería del sudor en cada
despertar sucedido, ni la primera lluvia seminal de las ventanas.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga