SARGÀS

Imagen FB de Pere Bessó

SARGÀS

No-res seré en les antinòmies de la pols devorada. Rese perquè les intempèries llegesquen el meu pit: hi ha dies que passen a l’oblit i ja mai no llostregen. (Ací o en d’altres bandes, la pluja és inexplicable com els ressorts de saliva dels rellotges penjant de l’ombra impassible dels morts.) A cada estona, ens destrueix “la imatge en el espill”. O aquella llum irreal, desmesurada dels somnis. Amb els meus dits toque la fossa de les fotografies i les aigües lentes, fosques, que anticipen la nit. Res no ha estat diferent des de llavors: em colpeges i mossegues fins a la darrera gota de semen que penja dels trens. Davant del previsible, només la terra grisa de les toves de la casa. En els colps de pit, les grotesques mans de la compassió i aquest nosaltres llarg, entre les solapes malaltes de l’alé.

(Pense en els buits apinyats en les meues ulleres, en el trau d’incidències de la desmesura, en les monedes confuses de les paraules: els carrers de la foscor amenacen com els cementiris clandestins traspuant en les parets.) 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SARGAZO

Seré Nada en las antinomias del polvo devorado. Rezo porque las intemperies lean mi pecho: hay días que pasan al olvido y ya nunca amanecen. (Aquí o en otras partes, la lluvia es inexplicable como los resortes de saliva de los relojes colgando de la sombra impasible de los muertos.) A cada rato, nos destruye “la imagen en el espejo”. O aquella luz irreal, desmedida de los sueños. Con mis dedos toco la fosa de las fotografías y las aguas lentas, oscuras, que anticipan la noche. Nada ha sido diferente desde entonces: me golpeas y muerdes hasta la última gota de semen que cuelga de los trenes. Ante lo previsible, sólo la tierra gris de los adobes de la casa. En los golpes de pecho, las grotescas manos de la compasión y ese nosotros largo, entre las solapas enfermas del aliento.

(Pienso en los vacíos apiñados en mis ojeras, en el ojal de incidencias de la desmesura, en las monedas confusas de las palabras: las calles de la oscuridad amenazan como los cementerios clandestinos exudando en las paredes.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

NOMÉS UN PASSATGER

Imagen FB de Pere Bessó

NOMÉS UN PASSATGER

Per a la meua sorpresa, els paisatges avorrits del cel. “Així és la vida, tal com és la vida”, diu César Vallejo. La vida dins d’una gàbia xiuxiuejant a cau d’orella, la vida amb la seua ortografia de pàgina en blanc, o en desordre com les mercaderies als carrers, o com els carrers en concordança amb la mercaderia. És quasibé segur que la vida promesa no existeix, i a estones esdevenen incòmodes les ànimes tristes dels carrers, la gespa al voltant de les piles baptismals, la gota de sang en el trau de les cosideries, les encanides ensopegades de la carn, les vitrines asmàtiques de les societats de socors mutus, aqueix món del proïsme amb desigs escanyats, el sol degollat en l’últim udol del gos domèstic.

—“…veus humanes ens desperten, i ens ofeguem”, segons Eliot. En la travessia de la carn, la vida és només pensament. Tot infern té el seu propi hort: joc al voltant del seu tall, entre els absoluts i l’esvanidor; entre al moll i descendesc fins al darrer vil·là. Així advertesc que només sóc un passatger més en aquest mar dels teus braços. La foscor és la meua única certesa.

(Supose que en la riallada del tràgic, ressuscita la gramàtica; jugue a les paraules, enmig de rails entumits. Sagna la demesia de la meua ombra com un semovent en l’escorxador.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SÓLO UN PASAJERO

Para mi asombro, los paisajes aburridos del cielo. “Así es la vida, tal como es la vida”, dice César Vallejo. La vida adentro de una jaula susurrándonos al oído, la vida con su ortografía de página en blanco, o en desorden como las mercancías en las calles, o como las calles en concordancia con la mercancía. Es casi seguro que la vida prometida no existe, y a ratos resultan incómodas las almas tristes de las calles, el césped alrededor de las pilas bautismales, la gota de sangre en el ojal de las costurerías, los tropiezos encanecidos de la carne, las vitrinas asmáticas de los montepíos, ese mundo del prójimo con deseos ahorcados, el sol degollado en el último aullido del perro doméstico.

—“…voces humanas nos despiertan, y nos ahogamos.”, según Eliot. En la travesía de la carne, la vida es sólo pensamiento. Todo infierno tiene su propio huerto: juego alrededor de su filo, entre los absolutos y lo desvanescente; entro al muelle y desciendo hasta el último vilano. Así advierto que sólo soy un pasajero más en ese mar de tus brazos. La oscuridad, es mi única certidumbre.

(Supongo que en la carcajada de lo trágico, resucita la gramática; juego a las palabras, en medio de rieles entumecidos. Sangra la demasía de mi sombra como un semoviviente en el matadero.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018.

©André Cruchaga