MÚSICA SECULAR

Imagen FB de Pere Bessó

MÚSICA SECULAR

Al so dels peus, l’ombra de la innocència amb la seua avidesa d’ulls ombrívols i aquesta ferotge foscor de la terra. A l’alt de l’ebrietat, el dol canta en cor els seus somnis: un nus de sal sagna a la gola, un fang tetelque, és el paisatge de dril dels feixos de llenya seca. És clar que més enllà del que anomene, res no ha canviat. Vull enderrocar el sutge del crepuscle.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MÚSICA SECULAR

En el sonido de los pies, la sombra de la inocencia con su avidez de ojos sombríos y esta feroz oscuridad de la tierra. En lo alto de la ebriedad, el duelo canta en coro sus sueños: un nudo de sal sangra en la garganta, un barro tetelque, es el paisaje de dril de los chiriviscos. Claro que más allá de lo que nombro, nada ha cambiado. Quiero derribar el hollín del crepúsculo.

.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

CLAM EN TERRA

Imagen FB de Pere Bessó

CLAM EN TERRA

Un silenci de parets clama com un ganivet d’oblits.
Només hi ha manca de paraules al cor deshabitat del país.
Els atris s’estenen cecs en algun rostoll suïcida d’ocells,
mentre una llàgrima referma la pobresa,
en aquesta terra d’abandons que només vol ser oblit.
En algun cantó, els pals d’aigua, neguen els llampecs.
Roncs de sang circumciden caretes de somriures,
amulets sense ulls pengen de l’imaginari que sospira
davant de les teranyines de la palleta.
Desde la terra de l’exasperació, la trama d’una orfandat
de finestres. (Ací la caverna busca la llegenda secreta

                                                                  de la meua ànima.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CLAMOR EN TIERRA

Un silencio de paredes clama como un cuchillo de olvidos.
Solo hay carencia de palabras en el corazón deshabitado del país.
Los atrios se extienden ciegos en algún rastrojo suicida de pájaros,
mientras una lágrima afirma la pobreza,
en esta tierra de abandonos que únicamente quiere ser olvido.
En alguna esquina, los mástiles de agua, niegan los relámpagos.
Ronquidos de sangre circuncidan máscaras de sonrisas,
amuletos sin ojos cuelgan del imaginario que suspira frente
a las telarañas de la brizna.
Desde la tierra de la exasperación, la trama de una orfandad
de ventanas. (Aquí la caverna busca la leyenda secreta mi alma.)
.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

NOMÉS ENS RESTA CAMINAR

Imagen FB de Pere Bessó

NOMÉS ENS RESTA CAMINAR

Caminar i caminar, és el que ens queda, mentre hi haja fóc: no hi ha dies que ens esperen en cada jornada, sinó la memòria davant de tant enderroc. Res no és ja cert, llevat de la tinta de les paraules en els encaixos de les lluernes, o aquella engruna d’horitzó a punt de tornar-se ocell. Aliens ja al dolor, retornem a la diafanitat de la infància.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOLO CAMINAR NOS QUEDA

Caminar y caminar, es lo que nos queda, mientras haya fuego: no hay días que nos esperen en cada jornada, sino la memoria entre tanto escombro. Nada es cierto ya, salvo la tinta de las palabras en los encajes de las luciérnagas, o aquella migaja de horizonte a punto de convertirse en pájaro. Ajenos ya al dolor, retornamos a la diafanidad de la infancia.

.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga