Imagen cogida de la red
JARDINS ABISSALS
Davall de les setmanes, les arrugues apilonades del paradís. Tots els sorolls
oberts de l’escuma del subsòl: els ferments i la seua audàcia deshabitada,
l’agonia al moment de trencar les armadures,
els udols de les llargues distàncies de les ombres, voraços, metàl·lics,
com el xisclet d’un ocell enfilant-se a la paret.
Sovint totes les siluetes es redueixen a libèl·lules, a veïnatge porfiat.
Un s’acosta a la porta davant de la respiració sinuosa de barrets i cucs,
davant de l’alé en desbandada de la fam i les seues descaradures.
Potser serà veritat allò de les masmorres i la seua pròspera indiferència.
Davant del morts, eixim a les palpentes al carrer, quasi com si ens acostàrem
a un bordell, on es lligen les pàgines grogues dels diaris.
Al voltant de certs automatismes emergeixen del subsòl certes manies,
la de mossegar ⎼per nomenar-ne una⎼, l’argila de les catacumbes,
la de contar els minuts en l’escena, la d’embadalir les voravies
fins al punt de veure trencats els bolics de la ressecor, el sobrepés del colp,
la forqueta oberta dels jardins abissals, el cosset de saliva
en els amanuenses irrefrenables, el fullam fictici de les paraules.
Al migdia es veu les marees fins on arriba l’inflament de les campanes.
Al voltant de cada mà, les onades de butxaques, dissimulant el seu desig atropellat,
el mateix, el de
sempre, el que ens recorda el crit.
Després de tantes reverberacions de la paciència, s’acaba per ser objecte
biodegradable en la gran urbs invisible del sil·labari…
Després de tantes reverberacions de la paciència, s’acaba per ser objecte
biodegradable en la gran urbs invisible del sil·labari…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
JARDINES ABISALES
Debajo de las semanas, las arrugas apiladas del paraíso. Todos los ruidos
abiertos de la espuma del subsuelo: los
fermentos y su audacia deshabitada,
la agonía al momento de romper las
armaduras,
los aullidos de las largas distancias
de las sombras, voraces, metálicos,
como el chillido de un pájaro trepando
la pared.
A menudo todas las siluetas se reducen
a libélulas, a vecindad porfiada.
Uno se asoma a la puerta ante la
respiración sinuosa de sombreros y gusanos,
ante el aliento en desbandada del
hambre y sus descaros.
Quizá sea verdad aquello de las
mazmorras y su próspera indiferencia.
Ante los muertos, uno sale a tientas a
la calle, casi como acercándose
a un prostíbulo, donde se leen las
páginas amarillas de los periódicos.
Alrededor de ciertos automatismos
emergen del subsuelo ciertas manías,
la de morder ⎼por nombrar una⎼,
la arcilla de las catacumbas,
la de contar los minutos en el
candelero, la de embobar las aceras
hasta el punto de ver rotos los bultos
de la resequedad, el sobrepeso del golpe,
la horqueta abierta de los jardines
abisales, el corsé de saliva
en los amanuenses irrefrenables, el
hojerío ficticio de las palabras.
Al mediodía uno ve las mareas hasta
donde llega la hinchazón de las campanas.
Alrededor de cada mano, las oleadas de
bolsillos, disimulando su atropellado deseo,
el mismo, el de siempre, el que
nos recuerda el grito.
Luego de las tantas reverberaciones de
la paciencia, uno acaba por ser objeto
biodegradable en la gran urbe invisible
del silabario…
Barataria, 08.VIII.2016
