sábado, 30 de enero de 2021

PÀGINA CLANDESTINA│ PÁGINA CLANDESTINA

 

Imagen Pinterest




PÀGINA CLANDESTINA

 

 

Escric tots els dies, encara que em perda en l’ala del barret,

de la corriola subjecta a la corda de saliva que prolonga la respiració

en els excrements de la darrera estrella en flames.

A major eclosió, les mostres del nostre patriotisme a ultrança,

dels vells semàfors de les consignes de l’absurd.

Ja veureu com canvien els colors quan un creu ser a prop

de l’infinit; al respecte, el temps sempre és a la mida

de les circumstàncies. En cada retrat de pedra i mocadors.

En tancar els ulls sent el llarg esbufec de les gavines,

però també el núvol de foc del sud, el vent de cendra hivernal

i el llagrimeig d’un tren que es perd en l’estació dels ulls.

En la pàgina paradisíaca dels porus mai no s’acaba la vessant

dels llampecs, ni l’avaria que deixa el declivi de l’abisme.

Assetjat per la gespa, creme endins, les aigües del mar conreat.

Demà serem diferents: haurem de ser al desgel,

amenaçats per l’òxid de calaveres de les estranyes estacions

del desig: aleshores diré que només em resten els còdols.

I les pertorbacions d’aquesta clandestinitat amb estrany fervor.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

 

PÁGINA CLANDESTINA

 

 

Escribo todos los días, aunque me pierda en el ala del sombrero,

de la polea sujeta a la cuerda de saliva que prolonga la respiración

en los excrementos de la última estrella en llamas.

A mayor eclosión, las muestras de nuestro patriotismo a ultranza,

de los viejos semáforos de las consignas del absurdo.

Ya veréis cómo cambian los colores cuando uno cree estar cerca

del infinito; al respecto, el tiempo siempre está a la medida

de las circunstancias. En cada retrato de piedra y pañuelos.

Al cerrar los ojos oigo el largo resoplido de las gaviotas,

pero también la nube de fuego del sur, el viento de ceniza invernal

y el lagrimeo de un tren que se pierde en la estación de los ojos.

En la página paradisíaca de los poros nunca acaba la vertiente

de los relámpagos, ni la avería que deja el declive del abismo.

Asediado por el césped, quemo adentro, las aguas del mar cultivado.

Mañana seremos distintos: habremos de estar en el deshielo,

amenazados por el óxido de calaveras de las extrañas estaciones

del deseo: entonces diré que solo me quedan los guijarros.

Y las perturbaciones de esta clandestinidad con extraño fervor.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga