PÀGINA CLANDESTINA
Escric tots els dies, encara que em
perda en l’ala del barret,
de la corriola subjecta a la corda de
saliva que prolonga la respiració
en els excrements de la darrera
estrella en flames.
A major eclosió, les mostres del
nostre patriotisme a ultrança,
dels vells semàfors de les consignes
de l’absurd.
Ja veureu com canvien els colors quan
un creu ser a prop
de l’infinit; al respecte, el temps
sempre és a la mida
de les circumstàncies. En cada retrat
de pedra i mocadors.
En tancar els ulls sent el llarg
esbufec de les gavines,
però també el núvol de foc del sud,
el vent de cendra hivernal
i el llagrimeig d’un tren que es perd
en l’estació dels ulls.
En la pàgina paradisíaca dels porus
mai no s’acaba la vessant
dels llampecs, ni l’avaria que deixa
el declivi de l’abisme.
Assetjat per la gespa, creme endins,
les aigües del mar conreat.
Demà serem diferents: haurem de ser
al desgel,
amenaçats per l’òxid de calaveres de
les estranyes estacions
del desig: aleshores diré que només
em resten els còdols.
I les pertorbacions d’aquesta
clandestinitat amb estrany fervor.
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
PÁGINA CLANDESTINA
Escribo todos los días, aunque me
pierda en el ala del sombrero,
de la polea sujeta a la cuerda de
saliva que prolonga la respiración
en los excrementos de la última
estrella en llamas.
A mayor eclosión, las muestras de
nuestro patriotismo a ultranza,
de los viejos semáforos de las
consignas del absurdo.
Ya veréis cómo cambian los colores
cuando uno cree estar cerca
del infinito; al respecto, el tiempo
siempre está a la medida
de las circunstancias. En cada
retrato de piedra y pañuelos.
Al cerrar los ojos oigo el largo
resoplido de las gaviotas,
pero también la nube de fuego del
sur, el viento de ceniza invernal
y el lagrimeo de un tren que se
pierde en la estación de los ojos.
En la página paradisíaca de los poros
nunca acaba la vertiente
de los relámpagos, ni la avería que
deja el declive del abismo.
Asediado por el césped, quemo
adentro, las aguas del mar cultivado.
Mañana seremos distintos: habremos de
estar en el deshielo,
amenazados por el óxido de calaveras
de las extrañas estaciones
del deseo: entonces diré que solo me
quedan los guijarros.
Y las perturbaciones de esta
clandestinidad con extraño fervor.
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario